8 de desembre de 2009

Un gran cabrón, el Cela...; no el voldria veure'l de veí al replà



La donación de mis órganos....

Quiero el día que yo muera
poder donar mis riñones,
mis ojos y mis pulmones.
Que se los den a cualquiera.

Si hay un paciente que espera
por lo que yo ofrezco aquí
espero que lo hagan así
para salvar una vida.
Si no puedo respirar,
que otro respire por mí.

Donaré mí corazón
para algún pecho cansado
que quiera ser restaurado

y entrar de nuevo en acción.


Hago firme donación
y que se cumpla confío

antes de sentirlo frío,

roto, podrido y maltrecho
que lata desde otro pecho

si ya no late en el mío.


La picha yo donaré,
que se la den a un caído
y levante poseído

el vigor que disfruté.

Pero pido que después

se la pongan a un jinete,

de los que les gusta brete.

Sería eso una gran cosa

yo descansando en la fosa

y mi picha dando fuerte.


Entre otras donaciones

me niego a donar la boca.

Pues hay algo que me choca
por poderosas razones.

Sé de quien en ocasiones

habla mucha bobería;
chupa lo que no debía

y prefiero que se pierda

antes que algún comemierda

mame con la boca mía.


El culo no donaré,
pues siempre existe un confuso

que pueda darle mal uso

al culo que yo doné.
Muchos años lo cuidé

lavándomelo a menudo.

Para que un cirujano boludo

en dicha transplantación

se lo ponga a un maricón

y muerto me den por el culo.


PS
No t'oblidis d'apuntar-te a l'Amic Invisible d'enguany!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

15 comentaris:

Miquel ha dit...

La única definición de este personaje que me merece la pena es aquella que dice : " yo no doy consejos, que la gente se equivoque sola"....

Viatger ha dit...

Fort el poema ! No el coneixía , però era el seu estil : cavernari i primari..

I el pitjor de tot, és que els que vàrem estudiar en la foscor del franquisme, actituds masclistes com aquesta la trobàvem normal i digne de ser seguida

Felicitats veí ..

Júlia ha dit...

Però, mira, li van donar el Nobel, i jo en l'anonimat, gairebé.

Júlia ha dit...

Ai, que no me'n recordava, apunta'm a l'amic invisible, jcostacod@gmail.com

arcoiris ha dit...

Jo estic amb tu. I m'agradaria divulgar el poema.

Miquel ha dit...

....No hagaís divulgaciones de este señor...¡¡¡No lo hagaís porfa...¡¡¡ Este señor fue censor hasta después de escribir la familia de Pascual Duarte -1941- ( y no se la censuró a si mismo). Este señor, tenía en Iria Flavia ( bellísimo nombre para un pueblo), en donde nació, el garrote vil donde ajusticiaron a Puig Antich, expuesto en una sala, como si fuera suyo...No ha sido hombre de bien. Se ha aprovechado de los Truloc, y de sus vínculos maternos...Este señor fue un vividor y el poema, no merece nada, pues tan siquiera tiene una rima métrica...Salut ¡¡¡¡

Manel Marqués ha dit...

Precisament pel que diu el Miquel, m'inclino a pensar que no és seu. Al setè vers de la darrera estrofa hi ha una errada de mètrica tan grossa que em resisteixo a creure que l'escrit sigui obra d'un professional de la literatura, i no parlem ja d'un Nobel. Això sí, que no era -diguem- el veí ideal, ja ho sabíem...

El veí de dalt ha dit...

Miquel,
el personatge és curiós. Com a escriptor, res a dir. Té obres com "La Colmena" o "Viaje a la Alcarria" que a mi, em van encantar! Com a persona, em queia fatal.

Viatger,
d'acord!

Júlia,
tu tens l'anonimat veïnal consagrat!

Arcoiris,
d'acord!

Manel!
ostrres, si no és seu, em sap greu! Me l'havien passat com a cert... O busco...

Sisco ha dit...

Quina mala llet que et trasplantin algo d'aquest tio!!
Soc el Sisco de Més Humor, el meu correu siscopr@gmail.com

el paseante ha dit...

Crec que no es pot mirar a la gent del passat amb la mirada present. Era una altra època. El Cela era un mediàtic. Més personatge que persona. Segurament provocava per vendre uns quants exemplars més. Igual vaig errat.

Júlia ha dit...

En això estic d'acord amb el Paseante, en Cela té moltes vides, una relació antiga amb Catalunya remarcable, uns inicis narratius molt trencadors i alguns llibres ben escrits. De fet, cap personatge no aguanta una bona biografia, el seu darrer tram, malgrat el Nobel, va ser bastant patètic i ens va redescobrir també misèries passades, així és la vida. També era un provocador, certament.

Miquel ha dit...

Yo creo que La Colmena, fue superado ampliamente por "Historia de una Escalera de Buero Vallejo" ( las dos se complementan ), pero que este señor ( Cela), siempre le puso ruedas de molino a la escritura de los buenos prosistas castellanos, Delibes o Martín Santos sin ir mas lejos. Quiero decir que, todo lo que le impedía llegar a ganar el premio Nobel, él lo iba cribando, a su menera. Por supuesto no pudo con Ayala, pues su " La cabeza del Cordero", le abrió las puertas al mercado americano ( donde a partir de ahí dió clases de Literatura ). Un placer y un abrazo. Salut.

Júlia ha dit...

El món literari, Miquel, té moltes mesquineses, Cela posava pals a les rodes de molts altres, no era l'únic, la nostra 'cultureta' és plena de mesquineses semblants.

Precisament fa un temps, parlant amb gent sobre el Nobel, em deien -la gent creu que els premis es donen sempre a qui els mereix- que no hi havia escriptors com ell i el primer que em sortir va ser Delibes, com a possible candidat, posats a triar, precisament d'aquesta generació n'hi ha una bona fornada.

Júlia ha dit...

Precisament fa moolts anys li volien donar a Pérez Galdós i molts escriptors van fer... un sopar de protesta. No li van donar. Hi ha molta política en aquests premis grossos. I també en uns quants de més modestos.

Gabriel ha dit...

El Cela com a persona no em mereix cap comentari.
Sempre és bo saber diferenciar la persona/ personatge de l'obra literària. Hi ha autèntics cabrons (no només escriptors) que han fet obres notables, fins i tot memorables.
Cela com molt bé heu dit en alguns comentaris té uns inicis amb obres remarcables com "La Colmena" o "La família de Pascual Duarte".
Té una obra literària amb alts i baixos i potser fou un escriptor massa mediàtic i massa sobrevalorat. Potser això també va donar punts a que li donguessin el Nobel. Un premi que potser s'hauria merescut algún altre escriptor de la seva generació molt més potent i humil com Buero Vallejo o Miguel Delibes, però ja se sap que això dels premis són pura política.
En fi que el personatge ni em desperta gaire interès ni gaire simpatia i llegint aquest suposat poema encara menys.
Simplement vull recordar d'ell que va fer quatre o cinc obres memorables pel record de la història de la literatura castellana.