De lectura (79). El extraño caso de Benjamin Button, d’Scot Fitzgerald

“Hay dos  clases de amores en el mundo,

pero nunca el mismo dos veces” (p. 107)

Monòton.

És cert que el títol del llibre us farà recordar la pel·lícula homònima que va protagonitzar Brad Pitt, fa poc més d’un any.  Aquesta està, doncs, inspirada en el primer dels contes que conforma i dona nom al llibre; un conjunt de relats breus que versa sobre les relacions socials i amoroses de la classe benestant nord-americana, en l’època d’entreguerres. Hi ha un altra conte d’aquest llibre «Retorn a Babilonia» (amb clars trets autobiogràfics de l’autor), del qual també es va fer una pel·lícula, aquest cop protagonitzada per la Liz Taylor. He trobat una autocrítica de Fitzgerald d'aquest conte, considerat un dels seus millors escrits breus. No he vist ni l’una ni l‘altra pel·lícula. Curiosament, dues pel·lícules dels dos millors relats del llibre. La resta, els considero totalment oblidables, insulsos; manyocs.

Scott Fitzgerald, és un representant de l’anomenada generació perduda nord-americana (que es va forjar literàriament entorn la dècada de la I Guerra Mundial i el crac borsari del 1929; abstrets per la bohèmia de París i la vida cultural francesa d’aquells anys (hi pertanyien Hemingway, Dos Passos, Steinbeck, Faulkner,...). De vida errant, va patir molt d’aprop l’esquizofrènia de la seva dona, alcohòlica com ell, que l’acabaria duent al suïcidi. No havia llegit res abans d’aquest autor i em sembla que El gran Gatsby o Música per camaleons, tardaran. És una literatura correcta, però que no aguanta el pas  del temps. Ja no pel tema que tracta –força insuls pel meu gust-, sinó per la mateixa prosa lenta, curosa, monòtona, eixorca, en excés.

I mira que la idea de crear uns història on el protagonista neix gran i creix enrere, és a dir, es va fent jove a força que fas anys (una fenomen del qual molts pocs veïns podem gaudir; ejem...), és una paradoxa irreal que donaria molt de si. Fitzgerald s’ho poleix en poques planes i sense gaire tensió, la veritat. La resta de contes versen sobre el mateix tema amb diferents matisos: la misèria emocional dels rics. Homes capficats per l’amor no correspost d’una dona (“Mis planes? No veo ningún futuro después de pasado mañana. El único plan real que he tenido era amarte”, p. 211)”; o dones lluitant entre dos mars dins la rigidesa d’uns convencionalismes socials que no fan més que mostrar la mesquines de l’ésser humà, la melangia de la parella, la hipocresia de moltes accions i les misèries dels que no en tenen gaires. Conclusió: els rics també ploren. «Permitidme que hable de los  muy ricos. No son como ustedes o como yo. Poseen y disfrutan a una edad temprana y ejercen una influencia en ellos, los vuelve blandos allí donde nosotros somos duros, y cínicos allí donde somos confiados, de una manera que, a menos que hagamos nacido ricos, dificilmente comprenderemos. En el fondo de su alma, se consideran mejores que nosotros, porque nosotros tenemos que descubrir por nuestrs cuenta las compensacionoes y los refugios de la vida” (p.100)»

Fitzgerald va ser aquell que va dir:  «doneu-me un heroi, i us faré una tragèdia». Frase sublim.

El veidedalt va ser aquell que va dir:  «us dono tot un replà i encara no m’heu muntat ni un vodevil». Frase pòstuma.

Puntuació: 4,5/10


PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: