13 d’abril de 2010

De lectura (82): El gaucho insufrible , de Roberto Bolaño

Porque  en nuestro pueblo el arte y la contemplación de la obra de arte
es un ejercicio que no podemos practicar, por lo que las excepciones,
 los diferentes, escasean” (p. 57)


El gaucho insufrible va ser el darrer llibre de contes que va preparar Bolaño per a la seva publicació abans  de morir el 14 de juliol de 2003. El desordre aparent dels continguts de llibre i la publicació del llibre va fer creure a alguns que era una operació comercial oportunista de l’editor, Jorge Herralde; però no era així. Quan Bolaño va ingressar per fer-se un traspalant de fetge, del qual no se’n va poder sortir, el llibre ja estava a impremta. 

El llibre el composen cinc contes i dues transcripcions de conferències o discursos. Tres són els que composen el cos principal. El gaucho insufrible, és el relat de la transformació d’un ciutadà burgès Buenos Aires que canvia els seu estat urbà per la pampa argentina arran el corralito que va menar el país a al ruïna («Buenos Aires es tierra de ladrones y compadritos (…), la pampa en cambio, es lo eterno» p. 35); El policia de las ratas –per mi, el millor de llarg un dels millors contes que he llegit mai—; és un curiós conte de supervivència d’una comunitat de rates que viu a les clavegueres que s’enfronta a un estrany cas d’assassinats que només el policia Pepe el Tira sabrà resoldre («Las ratas somos capaces de matar ratas (...) Sabía que nada volvería a ser como antes, sabían que solo era cuestión de tiempo», p. 84); i El viaje de Álvaro Rousselot; és la història d’un literat que veu com un director francès passa a pel·lícula obres seves sense ell saber-ho i que, en anar a París a esbrinar-ho, la seva vida dóna un tomb radical («No hay que leer, ni mucho menos leer los libros de los cuales se hacen películas», p. 142). Les dues conferències són un astracanada amb gràcia. Especialment Los mitos de Cthullun, que és una autèntica repassada sense pèls a la llengua (segur que sabia que anava a morir, si no, no hauria escrit el que llegireu) a les vaques sagrades de la literatura castellana, tant llatinoamericana com espanyola: Bolaño traspua una mala llet i un humor incisiu vers vaques sagrades com Pérez Reverte,  Camilo José Cela, Muñoz Molina, García Márquez, Vargas Llosa, Isabel Allende, Lucia Etxebarría, Juan Goytisolo,...a qui deixa de volta i mitja.  Per ells, tots es venen l’ànima per publicar, no per escriure. Només els interessa els diners, la fama i la respectabilitat. Només se salva Borges; el mestre. Alguns comentaris em fa vergonya fins i tot reproduir-los! Però el millor és que no puc deixar d’estar d’acord, especialment en a l’estirada d’orelles a Sanchez Dragó o a Anna Rosa Quintana. I no us podeu perdeu la parodia que fa a Penélope Cruz, que la titlla del que és: una autèntica papanates pocapena.

Però el millor de l’obra és la narració crua, desengaltada, directa. No és fàcil seguir Bolaño perquè no és un estil planera, lineal. Alguns cops he volgut enfrontar-me al seu descomunal 2666. I encara no me n’he sortit.

Puntuació: 7,5/10


PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí  

PS Per cert, recordeu que ja està en marxa la Setena tongada de les Històries veïnals. Ja en som 20 d'inscrits. Faltes tu!

3 comentaris:

Guspira ha dit...

La veritat és que el Bolaño i jo no som molts amics... A mi aquest home em supera! Jo, si no és per obligació, no penso llegir res més d'ell!

El veí de dalt ha dit...

Guspira,
trones pel replà! Que bé! Doncs no llegeixis més d'ell i escriu més!

macondo ha dit...

Fa dies vaig acabar-lo de llegir, i va ser el primer Bolaño que llegia. Tots tres contes em van semblar magnífics, però si hagués de triar, em quedaria amb el tercer El viaje de Álvaro Rousselot. Haig de dir que va ser una lectura tan gratificant que ara ja m'atreveixo amb 2666.Tot just l'acabo de començar i ja hi sóc ben bé a dins.