20 de juliol de 2010

Andrea, In memoriam

Morir als 15 anys és injust. És immoral. És terrible. Mai cap pare hauria d’enterrar a un fill. Mai cap fill ha d’anar-se’n sense acomiadar-se. No hi ha malson pitjor. Però passa. Malauradament passa. En diuen accidents. I no estem preparats per aquests tràngols. Perquè no vivim pensant-hi. I quan aquesta realitat ens colpeja al rostre sense avís no hi ha paraules de consol. És dur veure plorar a un tanatori un grapat d’adolescents, companys, amics, que no entenen l’absurditat d’un fatalitat injusta. I una ràbia immensa neix a la gola quan imagines que era evitable. Espero que per una vegada s’aclareixi la veritat i en saltin responsables. Fa fàstic sentir que líders que ja volen treure rèdit polític de les desgràcies alienes. Però algú deu una explicació clara i diàfana a uns pares als quals els ha canvit la vida en un minut.

I només tens una espatlla per oferir i una abraçada on aixoplugar els plors. No hi ha paraules. No hi ha consol possible. Només el dolor intens d’un no sentit. Els pares no ho entenen. Els familiars no ho entenen. Els amics no ho entenen. Ni tenen perquè fer-ho. “Només tenia quinze anys”, em diu la meva filla mentre se’m desfà als braços. Com es desfan totes les amigues, sanglotant; plorant a gavadals. Els mateixos anys que tenen elles. Ni tan sols els havia acomplert. I dient-ho, ells mateixos s’adonen de la vida que tenen pel davant. Un futur sense la presència física de l’Andrea. Però amb ella en la ment. Per sempre. Perquè hi ha somriures que no s’han d’oblidar. I el seu record ens ha d’ajudar a tirar endavant els nostre reptes. Malgrat les seqüeles que queden a les companyes que han palpat la mort de prop. Malgrat aquest dolor intens al cor de l’estómac que ofega la veu, i fa mal. Molt mal. Un dolor que es mitigarà amb el temps, segur; i que sabrem domesticar, però que el temps no esborra. Ni ha d’esborrar. Morir a destemps és irracional. Només la força dels amics pot fer més suportable l’horror. No hi ha res darrera la mort. És cert. Per això és tan important viure la vida intensament. Tothora.

Avui, desenes d’amics, companys i familiars han acomiadat l’Andrea. Sincerament. Catàrsicament. Avui molts adolescents s’han fet una mica —a contracor i tan de bo mai no hagués passat—, més madurs i més forts. La meva filla entre ells. N’estic trist i orgullós alhora.

Andrea, un petó; allà on siguis.

20 comentaris:

el paseante ha dit...

Una abraçada, maco. Ho lamento molt.

La RaTeta Miquey ha dit...

Si marxar mai s'entén, costa més quan s'és tan jove. Què trist tot plegat.

Una abraçada molt grossa, sobretot a la teva filla.

XeXu ha dit...

Us ha tocat viure de prop aquest drama. No s'entén, no t'esperes mai que una cosa així pugui passar. Una abraçada tant per tu com per la teva filla.

Joana ha dit...

Crec que ningú enten que no paresin la màquina...
Una forta abraçada benvolgut, als dos.

Clint ha dit...

Una tremenda putada...ànims!

Violette ha dit...

Va ser dolorós llegir-ho com a notícia i llegir-ho aquí se'm fa doblament dolorós. La teva filla m'ho fa viure molt més d'a prop i tinc un nus al coll. Em sap tan greu...
Una abraçada per ella.

MK ha dit...

No hi ha malson pitjor per uns pares , tu ho has dit.
Ho sento molt.
Una abraçada ben forta

Jesús M. Tibau ha dit...

no s'ha inventat la paraula per descriure tot plegat, és impossible. Només trobem mots, petits gestos que acompanyen, que no és poc, però dramàticament insuficient.

Cristina ha dit...

Ara buscaran responsables i caps de turc però el mal ja està fet. Sempre tard...
I uns pares han quedat orfes, desconsolats, plens de preguntes i sense respostes.
Descansa en pau Andrea...

Júlia Zabala ha dit...

una abraçada,Veí... :_(

viu i llegeix ha dit...

als meus 14 anys vaig perdre un amic en un accident absurd. Tota la colla d'amics ens vem fer grans de cop, la nostra vida va canviar i el dolor sen's va quedar enganxat al cor durant molts anys.
Reforça l'espatlla i l'abraçada, que te la necessitaran una temporada llarga.
Una abraçada molt forta per a la teva filla

Anònim ha dit...

JO TAMBE VAIG PERDRE UNA FILLA, ES TAN FOTUT,TAN I TAN QUE NO EXISTEIXEN LES PARAULES.
I ARA ELS BULTOS,INICIARANT EL CONTRA-PAS DE LA CULPA,QUIN FASTIG¡TOT VAL PER UN GRAPAT DE VOTS......
JUGANT.....

Carles ha dit...

De vegades la vida es treu el vel i ens mostra la seva cara més absurda.
Ànim amic, afortunadament també té moltes altres cares!

Joana ha dit...

Una abracada per a tu i per la teva filla.
Maduren massa depressa amb aquestes contratemps.

Striper ha dit...

Una abraçada molt sincera.

Violeta ha dit...

Veí, el dolor és immens. Sobren les paraules. Una abraçada sentida.

Arare ha dit...

Ostres, veí, ostres, ostres! fes una forta abraçada a la teva filla, sisplau! i una altra per tu.

El veí de dalt ha dit...

A tots/totes,
gràcies per les paraules d'ànim. La J. les necessitarà. Una abraçada veïnal.

Rita ha dit...

Faltava la meva abraçada, veí, no vaig saber d'aquest apunt fins ahir.

Espero que el viatget us hagi anat molt bé i sobretot a la J. per esbargir-se una mica.
Petons!

Anna ha dit...

no ho he llegit fins ara, em sap molt greu. Una abraçada per tots dos.