Andrea, In memoriam

Morir als 15 anys és injust. És immoral. És terrible. Mai cap pare hauria d’enterrar a un fill. Mai cap fill ha d’anar-se’n sense acomiadar-se. No hi ha malson pitjor. Però passa. Malauradament passa. En diuen accidents. I no estem preparats per aquests tràngols. Perquè no vivim pensant-hi. I quan aquesta realitat ens colpeja al rostre sense avís no hi ha paraules de consol. És dur veure plorar a un tanatori un grapat d’adolescents, companys, amics, que no entenen l’absurditat d’un fatalitat injusta. I una ràbia immensa neix a la gola quan imagines que era evitable. Espero que per una vegada s’aclareixi la veritat i en saltin responsables. Fa fàstic sentir que líders que ja volen treure rèdit polític de les desgràcies alienes. Però algú deu una explicació clara i diàfana a uns pares als quals els ha canvit la vida en un minut.

I només tens una espatlla per oferir i una abraçada on aixoplugar els plors. No hi ha paraules. No hi ha consol possible. Només el dolor intens d’un no sentit. Els pares no ho entenen. Els familiars no ho entenen. Els amics no ho entenen. Ni tenen perquè fer-ho. “Només tenia quinze anys”, em diu la meva filla mentre se’m desfà als braços. Com es desfan totes les amigues, sanglotant; plorant a gavadals. Els mateixos anys que tenen elles. Ni tan sols els havia acomplert. I dient-ho, ells mateixos s’adonen de la vida que tenen pel davant. Un futur sense la presència física de l’Andrea. Però amb ella en la ment. Per sempre. Perquè hi ha somriures que no s’han d’oblidar. I el seu record ens ha d’ajudar a tirar endavant els nostre reptes. Malgrat les seqüeles que queden a les companyes que han palpat la mort de prop. Malgrat aquest dolor intens al cor de l’estómac que ofega la veu, i fa mal. Molt mal. Un dolor que es mitigarà amb el temps, segur; i que sabrem domesticar, però que el temps no esborra. Ni ha d’esborrar. Morir a destemps és irracional. Només la força dels amics pot fer més suportable l’horror. No hi ha res darrera la mort. És cert. Per això és tan important viure la vida intensament. Tothora.

Avui, desenes d’amics, companys i familiars han acomiadat l’Andrea. Sincerament. Catàrsicament. Avui molts adolescents s’han fet una mica —a contracor i tan de bo mai no hagués passat—, més madurs i més forts. La meva filla entre ells. N’estic trist i orgullós alhora.

Andrea, un petó; allà on siguis.