Un país a l'espera... (24/7)

Post dedicat a l'Anna Tarambana, perquè voldria ser un blocaire 24/7 com ella 

(com diu el Xexu) i sé que els nens li agraden.

Estació de la Renfe de Flaçà. Espero l’arribada del darrer tren que ha de dur la meva filla. Com sempre, arriba amb retard. Un clàssic que dubto mai ningú pugui esmenar. Va amb el caràcter mediterrani, això. Però és un retard moderat aquest cop. Amb les obres a les vies a l’entrada de l’estació, algun dia, senzillament, el tren ni ha arribat! M’espero al parc que hi ha al davant, per treure’m el calor que duc al damunt i a veure si sota les moreres passa un bri d’aire. L’ambient és apegalós. No acabava l’estiu, ja?

A la parada de taxis, el conductor jeu avorrit esperant algun client. Un pagès ha posat una parada de fruita en un racó ombrívol. Una dona grassa, ven roba al seu costat i fa servir el cotxe d’aparador improvisat. Mentre obro el llibre que m’ha d’omplir aquests vint minuts d’espera, veig que s’apropa una colla de nois i noies amb bicicleta. Xisclen i criden entre ells, fent curses. Infants. Jo crec recordar que un cop també vaig ser-ho. Les Orbea eren les reines de la colla, en aquells temps. Ara hi ha bicis de mil tipus i noms impossibles de recordar. Els nois (i noies) arriben assedegats. S’agombolen entorn la font. Tindran entre sis anys el més petit i uns deu o onze el més grans. Són una dotzena, ben bé. No més. Rere seu, veig que els segueix un grup de sis mares, cofoiament ataviades amb vestits llampants i acolorits. Algunes més discretes, amb mocadors al cap. Els nens s’encalcen entre ells, juguen a tocar i a parar. La calor no els és cap impediment. El grup de mares s’asseuen en dos banc a prop del meu. S’han dividit en dos grups.  Les de més a prop parlen en una llengua gutural, incomprensible, en un to alt. Riuen sovint. Senegalès? Camerunès? Sé que no existeixen aquest idiomes però imagino que són d’allí. Els nens, no ho he dit, són tots negres. Com elles. Bé; no tots. Veig un parell que semblen magribins. Ho veig clar quan parlen entre ells en un àrab sibilant. Semblen germans. I em fixo més i hi ha dos,un nen i una nena, que tenen la pell ben blanca.. Però tot d’una sento que uns i altres s’adrecen en català entre ells. Han de prendre una decisió. És un guirigall de veus on sembla que tots vulguin tenir la darrera paraula. Ho fan en un català empordanès que tomba d’esquena. Evident: han nascut aquí, van a l’escola aquí i entre ells, el català és el seu idioma vehicular. Fa gràcia veure a un xicot que no aixeca tres pams de terra, negre com el carbó, parlant un català que els xaves de Barcelona ja voldrien per ells! Decideixen fer un partir de futbol. Què hi ha que agermani més que una pilota? “Em passa la bimba senyor?” Li xuto. Uns dents blanquíssims, sota uns ulls com plats, em somriuen. “Gràcies!” I se’n va a buscar els companys. “Qui la para?” “Jo no em poso de porter!” “Última!”. A la noia que li toca, sembla resignada. “Un gol, i prou, eh?” Una de les mares la crida i ella li respon, ara en el seu idioma, donant-li llargues. M’adono que no hi ha cap pare al parc. 

Veient aquesta escena penso que aquest país no té res a veure amb el de la meva infantesa. Però m’agrada veure jugar a pilota nens i nenes de diferents ètnies, sexe i edats entre ells. I cridant en català. 

Aleshores penso que potser, aquest país no està perdut del tot.

Fins i tot quan sento arribar el darrer tren.