5 de setembre de 2010

Hi ha l'Estellés, encara..



Dir que vaig descobrir la poesia a través de Vicent Andrés Estellés i voler ser poeta seria com dir que vaig descobrir la xocolata desfeta i voler ser pastisser. Pecador impenitent, vaja. Però és cert.

El primer llibre de poesia d’una autor català que vaig  llegir va ser d’ell: L’Hotel París, d’aquella col·lecció de culte, de tapes blanques i butxaca, que es deia «Els llibres de l’Escorpí», d’Edicions 62. Jo tenia aleshores disset anys i era verge. Vaig decidir aleshores dues coses: una) que havia d’anar a París, a un hotel i deixar de ser-ho amb una autòctona; i dos) que volia ser poeta.  Només en calia la parella en el primer cas, com la Françoise que apareix al llibre d’Estellés. Per al següent objectiu, només em calia paper i llapis. Com que això darrer ja ho tenia, vaig començar per aquesta segona opció. Digueu-me pràctic. 

El següent llibre que vaig llegir va ser d’ell també, Hamburg; i un de Miquel Martí i Pol, Vint-i-set poemes en tres temps. Després de llegir-los ja vaig veure clar  que mai arribaria a ser poeta, per molts fulls que emplenés i llapis que despuntés.  Però moriria en l’intent, si calia. I vaig comprar molts llapis i vaig guixar molts fulls. I en vaig dedicar molts a moltes al·lotes. Cap es deia Françoise ni cap era francesa.

No vaig anar a París fins un any més tard. Hi duia un llapis i un paper a la motxilla. Però cap amant. Era evident: seguia sent verge i seguia sent aprenent de poeta. Encara ara. D’aprenent. De verge, per sort; no. Crec. Després vaig descobrir Vinyoli. I Ferrater. I Rilke. I Kavafis. I Hauden. I Bendetti. I Lorca. I Neruda. I Alberti. I Aleixandre. I Gil de Bielma. I Foix. I Espriu. I Carner. I Brossa. I Parcerises. I Formosa. I Fulquet. I Pons. I tants d’altres. Definitivament, si són ells, perquè cal emplenar més papers?

Mentre, segueixo menjant xocolata i pensant en escriure algun dia un poema com aquest:

II

Hi ha encàrrecs, hi ha consignes, hi ha flames a trametre.
Ens cal dubtar també, i tenir fam i fred
I aguardar, sense son, tota la nit així,
Fins que el dubte s’acabe, fins que la nit s’acabe.
Hi ha pecats, hi ha desgràcies, hi ha el dubte, la bandera.
De tot açó gemecs, les mans apegaloses,
El crit sense resposta, el silenci, la fúria.

Vicent Andrés Estellés. L'Hotel París.  Ed. 62, Els llibres de l'Escorpí, 14. Barcelona, 1973

8 comentaris:

zel ha dit...

Millor tard que mai, diuen, molt trempat nano...

I per cert, el post anterior? Flaçà és motl a propet de casa meva...

vpamies ha dit...

Això de ser poeta i ser verge deu ser incompatible. Jo aniria a la farmàcia a preguntar... :-)

Gràcies per afegir-te a l'homenatge, veí!

montse ha dit...

Paciència, a poc a poc hi arribaràs.

Salut.

Cris (V/N) ha dit...

Xocolata? grrrrrrrrrr
La xocolata t'inspira? A mi m'encanta com escrius, Veí, però estem a dieta post vacances, així que no anomenis els dolços en un post, sispli!!!!! :) Ptons dietètics!

Anònim ha dit...

PARAULES D'HOME,HOME Y POETA...QUINA ESGARRIFANÇA...CARICIES EN EL VENT,CRITS D'AMOR I DE LLIBERTAT...
JUGANT AMB BCN.

Mireia ha dit...

Aquesta suma de quotidianeïtat i sensibilitat emocional que transmet l'Estellés és fascinant!!

Albanta ha dit...

Sinò poeta, escrius de conya, estimat Veí!!
Jo donaria els dos reptes per superats (amant i poeta)

el paseante ha dit...

Fa poc, una amiga em va dir: "Tu escriu, que si ets bo ja t'arribarà el moment". Doncs això, carallot. Espero que un dia ho aconsegueixis. Crec que llavors ens sorprendràs.