De lectura (84). Rèquiem d'Antoni Tabucchi

“Hi veig que has de visitar una persona, va dir, 

però la casa que busques només existeix en la teva memòria o en el teu somni.” (p. 23)

“sempre necessitem una història, encara que no ens ho sembli” (p. 90)

Un diumenge d’estiu, un home llegeix El llibre del desassossec (títol premonitori) sota una morera en una masia d’Azeitão, a la regió de l’Alentejo. De cop i volta —per un estrany sortilegi; potser és només un somni— es troba enmig Lisboa. És un dia xafogós, la samarreta se li amara de suor (la suor que devem tenir tots quan tenim malsons?); i deambula per una ciutat semideserta. Sembla tenir clar però, on va i què ha de fer. En els seu particular trajecte, es troba personatges peculiars (cada un és el títol d’un capítol) que li van obrint l’esperit: un venedor de loteria, un cambrer, el porter d’una pensió, el vigilant d’un museu,...). “Jo ja no tinc ànima, vaig objectar, ara tinc inconscient, he agafat el virus de l’inconscient, és per això que he estat capaç de trobar-te.” (p. 31) L’home recorre barris i carrers de la ciutat –els que heu estat a Lisboa, els reconeixereu (Praça de Riberira, Cais do Sodré, Baixa Lima, Jerònims, Oeiras, Alto da Barra,...)-, a la recerca de persones i objectes que han estat referents i desapareguts en la seva vida.

La mort és ben present ja que va a la recerca d’algú en concret (la seva ex-dona Isabel; morta en estranyes circumstàncies; a qui no troba; o el seu pare mort, que se li apareix de soldat!, o l’amic de l’ànima que va morir de l’herpes zòster (sí: jo també he hagut de buscar què era) que el rep a la tomba i amb qui se’n va a sopar!,... Tots es van encavalcant sense cap lògica aparent més enllà la d’un viatge on no hi ha límits ni traves. Salts en el temps. Fantasmes pertot. Una mirada diferent a la realitat? “...¿no hi havia la possibilitat que ara el quadre fos diferent pel sol fet que els meus ulls els veurien d’una altra manera? "(p. 59)

Aquesta novel·la, que parla de la mort de gairebé com un fet alegre, és un rèquiem a amics i coneguts, i al mateix temps, un viatge errant, un somni. Però sense oblidar també que és també , un homenatge a Portugal, o a una manera de ser portuguès a Lisboa. Més que una novel·la, sembla un assaig sobre l’ànima i l’inconscient. Un divertimento literari, diria.

És evident que el leivmotive de la novel·la és voler explicar en paraules un somni que deuria colpir a l’autor i que necessitava plasmar en paper. Segurament el record del vell amic, o el de la dona absent. Ja veieu que cal prendre’s amb precaució la trama. Més ben dit, la no-trama. En els somnis ens podem fer totes les preguntes perquè ens podem donar totes les respostes. Això és el que fa el protagonista de la historia que va a la recerca de respostes que el subjuguen.

Finalment, pren part en una partida de billar, on sembla que el protagonista ha de sotmetre’s a la decisió del seu destí. “L’estranya trajectòria que havia de dibuixar la meva bola per arribar a la bola de l’adversari em va semblar una premonició” (p. 83) Si fa carambol.la o no, deixo que ho descobriu, si us ve de gust.

Per mi, que Tabuchi fa un "demarré" amb aquest llibre. Però és clar, és Tabuchi qui l’escriu. Si jo us explico un somni dels meus, encara us desvetllaríeu i no és l’ocasió. Ni el moment. Però com diu ell: “jo no tinc cap mena de confiança en la literatura que tranquil·litza les consciències” (p. 97)

Tabucchi, Antoni. Rèquiem, Ed. 62; col. El Balancí, 411. Barcelona, 2001; 107 p.

Puntuació: 6/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí