De lectura (88): Jardí d’hivern, de Mònica Zgustová

“L’amor físic, quan està acompanyat per un fort encantament, 

sol ser possessiu, egoista, intolerant.” (p. 241)

“És al llit on es coneix les persones” (p. 242)

Joc de triangles amb rerefons convuls.

Praga. Un funeral. Eva i Karel, dos infants, es persegueixen pel pis durant el velatori. Al costat uns veïns sorollosos. Praga té ple de cases que es cauen a trossos, de pisos petits, angoixants; com l’aire polític que es respira en l’època de la guerra freda. No hi ha democràcia, però hi ha cultura. Els dos estudien música i viuen en un entorn culte, exquisit.

Creixen. Amb ells ho fa un amic mutu, Milan, el jove conformista que s’afilia a les joventuts comunistes i acabarà sent comissari polític. Per això tindrà prebendes que altra gent no té, com comprar a les botigues occidentals. La seva filosofia de la vida és clara: “La sort en la vida la té aquell que hi creu i vol aconseguir-la” (p. 39) . Milan vol demanar la mà d’Eva, ja als divuit anys. Serà el seu idol de joventut permanent. Eva s’hi oposarà sempre: “...com espot participar en les activitats d’aquest estat si tot, tot el que ens envolta, és una gran mentida?” (p. 36)

Eva viu mig partida per l’interès dels dos pretendents. L’un tímid, atén, silenciós. L’altre sorollós, pedant, decidit. Com si un i altre completessin la seva balança. I enmig, els avatars històrics d’un país sotmès per la dictadura que somia deslliurar-se’n. Xoc de personalitats, doncs. Eva va explicant els seus sentiments, els seus records. Costa saber què és real i que és evocat, a voltes.

Karel és un idealista: “La meva vida es desenvolupa en la meva imaginació” (p. 56) Rebutja el sistema i s’aïlla, sol, en l’art, en la música, en la literatura; a la ciutat de Most. “En la vida tot és mentida. Evidentment, l’art és la menor de les mentides” (p. 66). Però es va ofegant en si mateix, sense atrevir-se a donar el pas.

Eva i Karel es cartegen. Intensament. Però el seu amor sembla impossible. “Perquè si jo mateix no crec en la felicitat, ¿com seria capaç d’oferir-li a algú?” (p. 73). Ella el busca, però ell no s’hi dona. Ell és un llop solitari. Ella, una activista. Però el seu amor sembla impossible: “L’amor esperarà? No, no esperarà, ni tan sols una hora, no un minut. Potser ara ja és massa tard” (p. 83) L’amor se’n va, i ve la Primavera de Praga. El llibre és en el fons la tensió amorosa viscuda en una tensió política. Com tots els llibres que he llegit de Zgustová. És la tònica dels escriptors de l’est: sempre aquest desassossec permanent que està present en la literatura dels països de l`òrbita soviètica. La peculiaritat de l’autora és que ho fa amb una sensibilitat exquisida. Però em va agradar molt més La dona silenciosa.

Les relacions dels protagonistes cavalca al temps que transcorre el tarannà polític de Txèquia: l’estalinisme, la Primavera de Praga, l’ocupació soviètica, la dissidència interior, la transició, l’adveniment de la democràcia i l’economia de mercat. Però en cap moment polític Eva es deslliura de la seva lluita interior. Acaba regentant una llibreria de vell, on transcriu llibres clandestins. El règim la persegueix. La sort d'Eva i la de Milan és desigual. Tot i que comparteix un secret indesxifrable amb Milan, que no us explico. “Des de Most, (...) percebo els moments que vam passar junts com la visió, des d’un fosc edifici, d’un assolellat jardí hivernal” (p. 129).

Tots tenim un jardí d’hivern que lluita per brillar en la primavera.

Mònica Zgustová. Jardí d'hivern. Ed. Proa. Barcelona. col. A Tot vent, 59.

Puntuació: 7,5/ 10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí