29 de novembre de 2007

De lectura (30): La dona silenciosa, de Monika Zgustova

«Mentre la resta d’éssers camina amb el cap cot mirant a terra,
l’home disposa del rostre per observar el cel.»
(Ovidi)


«No hi ha res tan terrible ni tan humiliant,
con la manca de llibertat»
(p. 237)

Un llibre trist.

Escrit amb un redactat lent, volgudament pensarós; a ritme de la seva protagonista, una dona de 70 anys que fa recompte del seu passat, esperançada per un retrobament llargament somiat. “Als setanta es pot començar una nova vida?”, es pregunta. L’acció comença en una estació de tren, a Praga (un escenari literari per excel·lència) on Sylva, la dona silenciosa, està esperant el retorn d’Andrei, l’amor de la seva vida, el pare del seu fill, a qui no veu —ho sabrem després—des de fa trenta anys. Està prenent una xocolata mentre li vénen els records. El símil amb la magdalena de Proust és massa evident.

Des de fa poc viu cada dia com un regal. Ha tingut una vida dura, molt dura. Comença un flash-back en primera persona. Es una dona enigmàtica i reservada. Un dona que ha viscut endins i no enfora. La seva vida és un cúmul de desgràcies. Prové d’una família aristòcrata. Estem el 1918. La seva mare la vol convertir en una flor admirable. El seu professor particular de francès, en Petr, se li declara. Ella té divuit anys. És ell qui li bateja amb el seu sobrenom. “Vostè és Venus, nascuda pel silenci”.

Els seus pares, però, la comprometen amb un noble; ja xacrós, que esdevé ambaixador del seu país a Paris. Amb ell tindrà posició i riquesa. Però una vida eixuta. Ella vol fugir dels pares, del marit,... però no ho fa mai. Moltes escenes de sexe són elidides, només incitades. El marit que sap de la devoció de Petr, no pot suportar els gelos, i acaba suicidant-se, incapaç de conquerir el cos i l’ànima de Sylva.

La història de Sylva es va encavalcant amb la del seu fill, ja gran, en Jan; un matemàtic prestigiós, exiliat de ben jove als EUA. Tenim doncs, dues veus que ens parlen alhora i a partir de les quals es va bastint la trama. I a mesura que ells dos s’identifiquen (sempre en primera persona), anem reconstruint la història del seu passat i del seu país. També el seu fill, té unes relacions especial amb les dones. En surten de tota mena. Curiosament, fatalitats del destí, acabarà liat amb Katia, filla d’un ex-dirigent de la KGB; un dels que acabaria “esporgant” el seu pare, l’Andrei, a un gulag. Un pare que ell mai coneixerà i de qui no en tindrà notícia, ja que era al ventre de sa mare quan ell retorna a la URSS, el 1945.

La narració transcorre lenta, mol lentament. I a voltes, l’acció fa gran salts en el temps en un sol punt i a part.

Les millors planes són les que expressen el sentiment de culpa de Sylva en una Praga ocupada pels nazis. “...la nit és grisa i no se n’adona. i jo, d’esma, tentinejo a través de la foscor buida La meva ànima em segueix, volant a distància...” Ha acceptat de col.laborar amb ells, per salvaguardar la seva posició, i aquest sentiment de culpa l’arrossegarà per sempre. És quan viu l’amor i el dolor amb més intensitat. Coneix Andrei, un pintor rus de renom, que ha lluitat a la Revolució russa en els dos bàndols. Desenganyat de tot, fuig en un món propi i interior, fet a la mida de Sylva. “Som dues solituds encadenades per la nostra feblesa”.

La historia de Sylva és una metàfora de la història d’una ciutat (Praga) i d’un país, Txèquia. Primer alegre, culta, cosmopolita; després sotmesa pels nazis, i després ofegada pels comunistes. Quaranta anys de silenci, que han marcat els somnis de tota una generació. Les relacions entre les persones són intenses, però sempre hi ha un fatu tràgic: el desconsol de Petr, el suicidi del primer marit, la deportació de la mare i el seu segon marit a un camp d’extermini nazi; la desaparició d’Andrei a un gulag, la vida solitària de Sylva que passa de viure en un palau a un míser habitatge públic; de rendista a bibliotecària, sempre vigilada i sotmesa al poder; el fill malaltís i exiliat; el retrobament de Petr (un home que “no sabia entendre que el no d’una dona, sovint significa sí”), el retorn d’Andrei, que creia mort... Sylva és una dona marcada pel seu destí. (“El qui consola, és el més fort”). El final és trist (com podia ser, si no); però hi ha una escletxa a l’esperança. Jan, que tampoc troba el seu lloc als EUA, («L’estranger busca refugi en el seu ressentiment») tornarà a Praga a recollir el dietari de la mare i retrobar un amor de joventut, l’Helena. Potser ell tindrà més sort...

M’ha semblat una novel·la simbolista, plena de pistes que els protagonistes van deixant caure perquè el lector basteixi el seu corpus literari; a l’estil de les que escrivia Mercè Rodoreda. Descobrirem el personatge pels seus estats d’ànim, no per la descripció dels fets. Són d’aquelles novel·les que “costa” entrar-hi i, un cop dins, no pots perdre el fil.

Però quan Sylva és a punt de retrobar-se amb el seu antic amor, sembla que, tot allò que ha suportat durant anys i panys, no té sentit. Finalment el record és més fort que l’amor. No es vol un amor evocat si la seva veritat actual fa mal. Una actitud covarda? Pot ser...Una actitud conseqüent, diríeu les dones. No és més dolç viure amb un record agradable que no amb una veritat que et dol i et colpeja tothora? “La felicitat és quan algú ens comprèn”. Si no acabeu d’entendre el que us vull dir, haureu de llegir-la. Amb ganes, eh?; si no, deixeu-ho estar.

14 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

et puc fer una pregunta ?

quin llibre m'aconselles per llegir, acabo amb un que m'agradat el Tòquio Blues del Murakami i voldria consell, gràcies

salutacions

Metamorfosi ha dit...

Jo sí que en algunes ocasions hauria preferit un record agradable que una veritat dolorosa... inclús una ignorància feliç.

No sé què en pensaré quan sigui gran.

Petons!

Dessmond ha dit...

Veí,
M'agrada la recomanació que fas. Si no vaig errat, aquesta dona és la traductora de bona part -potser tota- de l'obra de Bohumil Hrabal que s'ha fet al català. Viu a Sitges, em penso.
Però el que més m'ha agradat és la segona cita que fas, la de la pàgina 237. És una frase impregnada absolutament de liberalisme!. N'ets ben conscient, mestre?????

Charlie Hi-Hat ha dit...

Proposta de Trobada Blocaire al meu post sobre la mani!!!

rosa ha dit...

preciosa frase de la felicitat és quan algú ens cimprèn, hi té tota la raó tot seria més senzill i alhora més complexa si tothom penseés com un mateix.
l'apunto el llibre

SU ha dit...

Veí estimat,

D'aquest llibre me'n van parlar i me'l van recomanar fervorosament.
Ho va fer una persona amb criteri, eh!, que consti...

Gràcies pel teu comentari! Serà tingut en compte, com sempre!

Ciao,

SU, una meitat

aristocrataiobrer ha dit...

a mi el que més em va agradar va ser l'atmosfera dels diferents règims polítics: fi de l'imperi austrohongarès, nazisme, i comunisme (ah, i el fill nordamericà)

http://aristocrataiobrer.blogspot.com/2007/08/la-
dona-silenciosa-de-monika-zgustova.html

aristocrataiobrer ha dit...

ah, sí, viu a Sitges, i a part de Hrabal ha traduït Kundera, alguns russos i, sobretot, les aventures del bon soldat Svejk: què, què encara no les heu llegides? no sabeu què us perdeu

hypatia ha dit...

una ressenya preciosa....
aquest me l'apunto!!

=;)

El veí de dalt ha dit...

Jo també l'acabo de llegir...Tinc pendent la ressenya. No sé hi ha tants...Has llegit res Jaume Cabré? Carme Riera? Paul Auster?

Meta,
jo també ho deia això. I a vegades ho penso. Però és millor estar al cas de tot, creu-me.

Dess.
sí, viu a Sitges i es mou en ambients literaris de nivell. Ah! És que jo sóc mooooolt liberal, eh?

Charlie,
no vaig ser-hi; però sí el meu esperit!

Rosa,
t'agradrà.

Su,
doncs fes cas al teu amic i no a mi! Un petonàs sencer, meitat Su.

Arsitòcrata i obrer,
el teu nom recorda la primera i darrera etapa de Sylva, te n'adones?

Hypatia,
Mercès, preciosa!

aristocrataiobrer ha dit...

veí de dalt, perdona però no sé qui és Sylva

El veí de dalt ha dit...

Coi! La protagonista de la novel.la!

aristocrataiobrer ha dit...

ah, és que ja fa mesos que l'he llegida, i a mi els noms no em queden (ni de la gent de carn i ossos). Recordo la gent per una acció o una expressió abans que pel seu nom
salut,

Helena Bonals ha dit...

És curiós: a mi no em va costar gens d'entrar en aquesta obra. Em va enganxar, però vaig pensar tot i això que Kundera és millor. De totes maneres, aquest prejudici potser no em va deixar descobrir-hi tantes coses com tu.