11 de gener de 2011

De lectura (92): Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer


“Dit d’una altra manera: busques alguna cosa,
diguem-ne aventura. I quan algú busca aventura
és perquè no n’està experimentant cap. O no?” (p. 72)


Coitus interruptus.

Leo Like rep un bon dia un email d’Emma Rothner per error. Educat, l’hi respon. L’error es repeteix dos cops més i, amb un incisiu sentit de l’humor a dues bandes, un i altre se senten atrets pel desconegut que hi ha a l’altra banda de la pantalla. S’escriuen diàriament. I així, a poc a poc, es va teixint entre ells una teranyina de sentiments, confessions i voluptuositats que cap dels dos sembla que no poder –ni voler– trencar. Us sona la història? Es dóna cada dia centenars de cops a centenars de llocs. El mèrit de l’autor és mantenir la tensió escènica en una relació forjada a força d’emails. Certament ho aconsegueix. A força, però, de neguitejar al lector.

Ell, Leo, és assessor en comunicació i assistent universitari en psicologia del llenguatge. Té un sentit de l’humor molt personal i escriu correus intensos. Acaba de sortir d’una relació llarga amb una dona amb qui torna i retorna a recaure (la Marlene), sabent que no té solució de continuïtat. Necessita desfogar-se en algú, i l’Emma (la seva Emmi) acaba per ser la veu de la consciència. “…: ho vols saber tot de mi i, al mateix temps, no en vols saber res” (p. 35). Acabarà perdudament enamorat d’ella. Però hi ha un petit problema: ella està casada. Per ell, “ella” és la seva segona veu. Li acabarà demanant sexe sense dir-li-ho explícitament. És un home. I ja sabeu com som els homes, oi?. “M’he enamorat de les teves paraules. Escriu-me el que vulguis” (p. 95).

Ella, doncs, està “feliçment casada”, amb dos fills adolescents, d’un matrimoni anterior del marit.  Mai diu la seva edat. “Ell [en Bernhard] em venera i jo el respecto i el valoro, ens tractem amb molta consideració” ( p. 114). Però la  rutina del matrimoni la deu empènyer a obrir-se al món a través de la pantalla de l’ordinador. I allí es troba amb Leo.  Tots dos estableixen al llarg de més d’un any una altra rutina amb data de caducitat. Mai queden directament. Mai s’envien una foto.  Mai es troben físicament. Ella l’assessora en les seves relacions, com un alcavota. S’enamora del seu to literari. De la seva sensibilitat. El necessita cada dia més. Està corpresa. S’hi sent lligada. Drogada. Se’n fa un “home ideal”. Ella és coqueta, gelosa, possessiva. Mai està satisfeta del que té o desitja. Vol i dol, en el fons. Per ella, ell és la “veu de la seva consciència”. “Jo sóc la primeria d’estar admirada que es puguin expressar tants sentiments d’aquesta manera [...] Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t’has tornat tan imprescindible: m’acceptes tal com sóc” (p. 105). Però acaba per ser cínica i malèvola quan les coses no surten com ella vol. Més ben dit, quan ell no respon com ella vol sentir –o llegir– ho. Ella ha construït la teranyina i sembla que no sàpiga —ni vulgui— sortir-se’n. Ni deixar sortir en Leo. Ja un cert masoquisme en tot plegat... Molt femení, per cert...

No parlen mai de la família (al final, però, ho hauran de fer; i la seva realitat “familiar” tindrà un pes important en el desenllaç), ni de política, ni de costums o aficions, ni de la feina... Són com una illa un per l’altre, on abocar desigs i pensaments. “Una resposta evasiva també val com a resposta” (p. 73). Sentiments en estat pur. Beuen plegats copes de vi a distància. Sempre estan en un tira-i-afluixa: et vull conèixer, no et vull veure, et vull tocar, no vull que em vegis,...que acaba per posar dels nervis al lector: un coitus interruptus que mai acaba per iniciar-se. Acaben per  ser un Romeo i Julieta, millor, un Tristany i Isolda, virtuals. Però no hi ha morts que plànyer, tranquils.

En la pantalla, només són ells dos. I tenen paraules veladament eròtiques. (“Que dorms nua, tu”?) (p. 42)  (“Per a tu sóc com el sexe per telèfon, però sense sexe ni telèfon. O sigui sexe per ordinador però sense sexe...” (p. 46). Ell acaba per conèixer una amiga de l’Emmi, la Mari, empesa per ella mateixa que es trobin; com a regal d’amistat. És una instrumentalització burda del desig no acomplert. Un triangle que no té sentit. I precisament si l’amiga és íntima i ho sap tot de l’altra, encara prendrà mal algú. Ficar amics en relacions virtuals deu ser el més desaconsellable que es pugui fer. No ho feu, doncs.  “Vam muntar el nostre propi joc dins el joc. Va funcionar una nit...” (p.154)

El vent del nord apareix cap el final. És el vent que entra en l’habitació d’ella quan té la finestra oberta. El símil entre la necessitat del company virtual i el vent és ineludible.

No us dic com acaba, és clar. No es tracta d’aixafar-vos un final que tampoc l’és; perquè hi ha una continuació a la novel·la, una segona part que s’anuncia: Cada set onades. Penso que no li cal una continuació. I  no crec que la llegeixi. Serà més del mateix. Però ja sabem que els editors i els escriptors han de viure del paper. El que m’emprenya és no haver-la escrit jo aquesta història... Em sobra la divisió en capítols i proposaria a l’autor de posar les hores precises en què s’envien els emails.

I és que la  novel·la dona peu a la reflexió. Especialment per aquells/es que, com vosaltres (n’estic segur!) heu participat en xats,  messengers, webcams, blogs i altres galindaines de forma anònima i amb un esperit, senzillament, de contactar amb el món que hi ha a l’altra banda del mirall. És una novel·la feta ex professo per gent de mal viure com nosaltres; malalts de ciberespai. No puc negar que en certs moments m’hi he vist reflectit i algunes situacions m’han estat ocasionalment, familiars. M’han tret un somriure còmplice. Però la vida real és una, i la virtual –que també és vida, neurastènica a voltes— una altra. No ens confonguem. Però ja m’agradaria que algú –a qui no conegués— em digués algun dia per email: “No sé si ets com el que escrius, però ni que ho fossis només una mica, series molt especial” (p. 106). Ja us aviso que jo sóc molt pitjor!

Llegiu-lo i opineu.


Glattauer, Daniel. Contra el vent del nord. La Campana, col. Tocs, 75. Barcelona, 2010
Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

14 comentaris:

Rita ha dit...

Me'l vaig llegir i també la segona part i crec que, per saber el final, necessites llegir-te-la... ;-)

Certament, t'hi acabes veient en moltes ocasions, i se t'escapa el somriure, i és que tot està inventat, fins i tot això del món virtual...
Bona ressenya, veí!

Joana ha dit...

El vaig llegir, em va agradar i vaig veure que en traurien una altre part.
Però, no se encara si la llegiré, tal com dius, potser no cal.

Jesús M. Tibau ha dit...

em va agradar molt, em va atrapar, fascinar, i mantenir despert fins altes hores de la nit, cosa que té molt de mèrit, perqupe sempre vaig mort de son. No et pots deixar de les mans aquest diàleg entre dos personatges que se fascinen mútuament i ens fascinen

mar ha dit...

la veritat?
de vegades la realitat supera la ficció... no?

:)

Robertinhos ha dit...

Veí, no l'he llegit però me l'apunto. Feliç 2011 carallot!

Pais secret ha dit...

Em sembla que me´l regalaré. Fins ara m´hi resistia, per allò de veure-hi massa coses en comú, però estic llegint unes quantes recomanacions que m´hi empenyen. Potser fins i tot hi aprendrem alguna cosa que encara no sabem o no hem viscut.

MK ha dit...

Sempre que conèc històries com aquesta recordo una pel-lícula crec que era "Denisse,te llama".
Tot plegat es una temptació ben forta evadir-te de les realitats i sol-lituds quotidianes dins del mon cibernètic.
Però es allò de que el llegir no t'ha de fer perdre l'escriure...
Soc poc virtual jo, em sembla...
Pots explicar-me el final , ja?.
Només la llegiré si acaba bé.
:-P

el paseante ha dit...

La novel.la té estampes o només hi ha lletra?

fra miquel ha dit...

Me l'apunto, Veí.
Ahir varem tenir trobada al club. Hi ha una mica de crisi a l'hora d'escollir llibre per llegir els propers mesos. Tot i que la majoria de contertulianes no estan a internet gaire més enllà que l' "e-mail" El proposaré com a lectura del mes de març.
En tot cas, em ve de gust llegir-lo. Ja te'l demanaré ;o)
Gràcies per la ressenya
abraçada

El veí de dalt ha dit...

Rita,
tot està inventat. Imaginaré un final abans de llegir-lo.

Joana,
sí, dona, fes-ho i ens ho expliques.

Jesús.
enganxa perquè tens el cuc del blocaire compulsiu!

Mar,
la realitat SEMPRE supera la ficció.

Robert,
igualment, tanoca!

País,
no ho has viscut? Doncs comença!

MK,
és que no acaba...continua! I no acaben veient-se! Jo també sóc més vital que virtual. Però aquest món d'internet té alguna cosa que enganxa, oi? Si no, com és que ens hem trobat al replà?

Paseante,
porta un val per anar a la Farmàcia de torn a bescanviar per dos preservatius...cibernètics.

Miquel,
no te'l puc deixar perquè era de la Biblio. Jo tiro molt de préstec!

fra miquel ha dit...

Anirem a la biblio, doncs...
gràcies

viu i llegeix ha dit...

bona ressenya. Si tenia ganes de llegir-la, ara en tinc més i em quedo a l'espera de que TU n'escriguis la tercera part.

No se si ets com el que escrius, per si ho fossis una mica...... segur que hi hauria algú divertit i despert en aquest món real que a vegades ens obliga a escapar-nos per el ciberespai

El veí de dalt ha dit...

Fra,
a buscar-lo!

Viu,
tu eres divertida i desperta, oi? ;-)

kika ha dit...

per una banda m'ha encantat tot el romanticismes de totes dues parts del llibre.
per altra banda, em carreguen una mica les excuses que es van posant per no trobar-se

m'ho vaig passar molt bé llegint-los, però no hi tornaria!