18 de gener de 2011

De lectura (93): Los Baldrich, de Use Lahoz



 “El lugar de cada uno no existe, el lugar  de cada uno
es  más  un sentimiento, es algo más parecido
 a un estado de ánimo” (p. 306)

Ambiciosament cosmopolita.

Des de molt jove, Jenaro Baldrich té molt clars els seus objectius: formar una família, fundar un negoci en la malgirbada Barcelona de postguerra, guanyar diners i arribar al punt més alt dels escalafons socials. Res impedirà que es dediqui a la conquesta dels seus ideals, malgrat que en el camí oblidi els seus sentiments i tenir una família unida i que s’estimi. El pare de Jenaro era industrial. El germà gran, per les seqüel·les de la guerra va acabar esquizofrènic i es va suïcidar. Ell hereta el negoci tèxtil familiar i el farà créixer sota un nom italià (Sandro Carelli) i una estratègia comercial agressiva. “Jenaro Baldrich creía en las masas y en la exigencia que éstas conocieran las cosas buenas y las encontraran a su alcanze “(p. 162) Tocarà el cel però també baixarà als inferns. Barcelona és una ciutat derrotada. Tothom té un preu i la fam estreny. Jenaro es casa sense cap passió amb Sagrario, una noia tímida i humil, perquè és un tràmit que ha de complir.

El llibre és la crònica d’una ambició personal, la història d’un home capaç de tot menys de trair-se a si mateix i alhora, una crònica històrica dels darrers cinquanta anys a Barcelona i Madrid. Capaç d’engendrar un fill en el cos d’una altra dona creient que ell no pot tenir-ne, de mentir compulsivament al seu millor soci per després enganyar-lo, de foragitar de casa la filla per esquerranosa, o posar la mà damunt la seva dona per deixar clar qui duu els pantalons. Entremig, les històries personals dels altres membres de la família: els dos germans  (en Jaime i Rodrigo), totalment antagònics; la filla, la minyona i la muller.

Hi ha una història familiar i una història d’Espanya en paral.lel. La narració evoluciona a episodis esparsos, des del final de la guerra a finals del segle XX. Enmig, una dura postguerra, de l’estraperlo, de les restriccions,  un repressió, del Congrés Eucarístic, de la SEAT, la Pegaso o la Montesa, dels Festivals d’Eurovisió, el xocolata de la Pallaresa, de la cançó francesa, Elena Francis, de les revoltes estudiantils, un cert oberturisme, de Bocaccio, Los Sírex, de l’estiueig, de les festes majors, de la fi del franquisme, dels triomfs del Barça,  la Nova Cançó, la democràcia, el teatre Lliure, el Grec, el triomf socialista, els Jocs Olímpics, la cultura del pelotazo, la movida madrilenya,... El narrador extern explica els fets sense prendre partit. Després sabrem que és un amic de la filla de Jenaro que descriu els personatges i els fets.

La novel·la es mou entre el documental històric i les tensions entre els personatges.  Tot té un aire entre anecdòtic i compulsiu:“Nos inventamos la nostalgia, esa cosa absurda para hacernos creer que fuimos felices. Se hace por obligación,  para no morirnos...” (p. 307).

Un llibre, però, fet a rampells.


Use Lahoz. Los Baldrich. Ed. Alfaguara. Madrid, 2009. 387 p.
Puntuació: 6,5/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

1 comentari:

Mireia ha dit...

he llegit la ressenya amb deteniment... crec que no és del meu estil, Veí, tot i que ben pensat, tenim un estil de lectura? potser no, no ho sés pas!