4 de gener de 2011

De lectura (91): Les bruixes d’Arnes de David Martí

“La venjança és un plat que es serveix ben fred” (p. 37)
“Si mai perdo l’esperança, em perdré a mi mateixa” (p. 229)

Fallit.

El 1553, Maria, vilatana d’Arnes, està embarassada del seu primer fill. En somnis, algú li diu que  morirà a la foguera. La seva mare Magdalena li fa veure  que té visions com totes les dones de la família. És el que marca La Tradició. Maria pareix una nena, la Lluna, que serà l’hereva de totes les ensenyances i poders d’un saber mil·lenari que conté el Llibre de les Essències. El mossèn del poble sent un conjur en ser batejada la Lluna i titlla la família de bruixes. Comença una persecució que seguiran altres devots de Crist. Però aquell mateix dia, el mossèn, un soldat i el seu pare, en Martí (descendent d’una nissaga de cavallers templers), el ferrer del poble; moren en estanyes circumstàncies. Un amic del mossèn, el vicari Carbó, les acusa de bruixes i jura venjança. La Lluna creixerà entre els coneixements de les forces de la natura i les fórmules i receptes que li explica la mare, fins que rep als catorze anys, coneix el seu destí real. I en aquesta lluita entre el Bé i el Mal, tindrà el suport d’en Salvador, un monjo franciscà que també té poders de parlar amb la natura i dots curatives. El mal sotja: el vicari Carbó, el seu amic l’inquisidor Diego de Mendoza, el seu esbirro Joan Malet,... sembraran el mal per una obsessió malaltissa; l’església té poders però també sap fer mal. I mare i filla hi hauran d’enfrontar-se amb totes les seves forces. La saviesa ascentral corre el perill contra el fanatisme i la incomprensió.

Però tot això, que podria donar peu a una novel·la rodona sembla fet a pedaços inconnexos. Els fets es van succeint a cops;  explicats d’una manera maniquea, un pèl mel·líflua, sense força. A vegades diria que infantil i planera. Per no parlar d’algunes incoherències que m’ha semblat trobar en la trama (¿com pot la Lluna llegir el Llibres de les Essències si està escrit en una llengua... anterior als romans!?; ¿el Tribunal de la Inquisició havia fet tortures -no execucions- en places públiques?; ¿la Porta de Mar de Barcelona era d’estil renaixentista abans el mateix Renaixement?, crec que el tros d’aqüeducte romà de Barcelona, a què fa referència, no existia en aquella època, perquè és una reconstrucció posterior,...,...; per no parlar de quan mengen pa amb tomàquet...al segle XVI (quan el tomàquet va arribar més tard a Catalunya!)

El llibre ha decebut davant les expectatives creades. És cert que és llegeix fàcilment, que tens ganes de saber com acaba el tarannà de la Lluna , que té referències històriques que donen versemblança al text i que els paisatges d’Arnes, Horta de San Joan i els Ports estan ben descrits; fins i tot bé podria ser el guió d’una minisèrie televisiva; però té més aire de novel·leta juvenil d’encàrrec que no una altra cosa. En la seva entrevista, ja s'intueix. 

És que ja vaig dir  que l’estil Martí Gironell ha fet molt de mal a la literatura en català...


Martí, David. Les bruixes d’Arnes. Ed. 62. Barcelona, 2010
Puntuació: 4,5/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

9 comentaris:

Guspira ha dit...

Doncs a mi em va agradar força... La lectura la vaig trobar molt amena i la història em va enganxar!

Joana ha dit...

Vaja, no estic d'acord amb tu, a mi em va agradar...

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, literatura barata i 'juvenil' i història inversemblant però sembla que agrada i ven, ves.

Anònim ha dit...

LA MEVA FILLA,DIUENT QUE ES BRUIXA,PEL SEU LLOC DE NEIXAMENT I CONCEPCIO,I VOLIA COMPARAR EL LLIBRE PERO....DESPRES D'AIXO.....I SI A MES A MES LA JULIA PARLA COM PARLA....
JUGANT AMB BCN.

Júlia ha dit...

Ep, de mi no en feu cas, que tot són gustos i no m'agrada recomanar ni deixar de recomanar res, ep, ja veus que hi ha opinions diverses, als comentaris, Jugant...

Mireia ha dit...

Ja intuïa que no era del meu estil.

Et desitjo un bon 2011, Veí

flapi ha dit...

Crec que aquest llibre té defectes petits però a mi em va agradar. Això del tomàquet és inversemblant, però és creïble parlant de ficció. El tomàquet va arribar a Europa al segle XVI, podria ser que la família de la Lluna fossin pioners en menjar pa amb tomàquet. Bé me'n vaig a sopar pa amb tomàquet per cert, bon 2011 a tots, m'encanta aquest bloc.

El veí de dalt ha dit...

Guspi,
això té la literatura: agrada a uns i a altres, no tant!

Joana,
doncs d'això es tracta: d'opinar.

Júlia,
tot té raó de ser, oi?

Jugant,
compra-li, dona; i que ella valori!

Mireia,
no. No és el teu estil.

Flapi,
podria ser això dels tomàquets.... Bon any!

viu i llegeix ha dit...

uf, vei, per fi trobo algun blog sensat que no recomana algun llibre, tinc el sac de recomanacions a reventar!!!