"La perla del Mediterrani" o l'abocador turístic del món?

Un post dedicat al Viatger ; que el veig una mica mandrós últimament.

Sabeu que m'agrada la ciutat Que em sento barceloní de mena. I de medul.la. Que els seus carrers i les places m'inspiren. M'encanta passejar pel Casc Antic, el RAval, la Barceloneta, o el Gòtic i deixar passar el temps veient la gent anant amunt i avall. Observar els detalls en els edificis, les façanes, els balcons, els aparadors, els monuments (no, no em referia ara a tu, Ònix) i en els rostres (i els culets) de la gent.

Per això cada vegada estic de més mala llet amb aquest coi d'ajuntament de "yupis" que ens ha tocat des de fa un temps.

Ens estem venent la ciutat per quatre quartos i quatre (milions de) guiris. Estem esdevenint una ciutat d'aparador i pandereta. Ahir mateix era pel carrer Llibreteria (que ja no té cap llibreteria de vell, per cert) i em van caure els col... a tera quan vaig veure que a la mateixa plaça Sant Jaume hi ha, fent cantonada, una botiga de souvenirs (d'aquelles de barrets mexicans, toreros i samarretes del Barça a l'aparador). I un super de pakis a l'antiga merceria d'aparador de fusta i vidre, prop del bar Conesa (que aquest encar hi és).

D'acord, sóc un nostàlgic. Del cagar. Tinc una edat i alguna experiència (poques) per explicar. Cap de mística, però. Però tinc tot el dret a dir que no m'agrada gens el to que està agafant, que ja ha agafat, amb una direcció imparable, la nostra ciutat. Hi ha coses que no s'haurien de permetre, així de clar ho dic. I el Poble Nou, que ja no és nou ni poble, ni nou, ni re, en seria un exemple. I no és que sigui xenòfob o cascarràbies de mena. No. M'encanta fardar de ciutat davant els amics hispànics i foranis. !Si el meu esport preferit és atacar turistes desprevingudes, perdudes per la ciutat, palplantades en una cantonada amb cara de despistades, mirant plànols amb el nord canviat a la mà. I ajudar-les a trobar el camí correcte i el sentit a la vida! (Se m'entén, oi?). En fi, que estic fart de botiguetes pensades només per turistes i veure-les a tot arreu. Si fins i tot els menús als carrers ja són en anglès!

I que no ens passi res deprés de l'estrena de la pel.lícula del Woody Allen. Noves oandes de guiris ianquis cavalcaran per la nostra geografia urbana. Això sense citar el paper de ciutat "províncaina" que estem donant amb tot l'enrenou que aquest home està provocant en els mitjans de comunicació. A mi, l'Allen, m'encanta, que consti. Si hagués d'escollir deu pel.lícules, Manhattan o Annie Hall estarien entre elles. Però crec que perdem els papers i l'oremus a vegades.

I és que avui dia passejar per la Rambla (un ofici que he fet durant anys i panys) es ja una odissea. --Jo, que encara recordo (era un cadellet, eh?) la Rambla de les performances de l'Ocaña...!-- Seure en una terrassa del Passeig de Gràcia és deixar mitja setmanada, quan no, un colló i mig. Intentar trobar un restaurant de preu i qualitat raonables al centre de la ciutat és ja una quimera. Topar amb un hotel decent sense haver de llogar el teu cos a hores, és impossible. Ja no parlo de comprar pis pels que us voleu independitzar. Ja sabeu quin pa s'hi dona. Entenc als okupes perfectament. Jo fa cinc anys vaig acabar de pagar la hipoteca. Va ser com tocar l'Everest amb els dits.

La ciutat no perdrà mai la seva essència, ho sé; però és evident que d'ençà els Jocs Olímpics (i sis anys abans, des de la nominació) Barcelona està abocada a una voràgine sense fre. I no sé si els nostres dirigents tenen clar on volen arribar amb el model de ciutat. La seva política em recorda aquella pel.lícula dels germanss Marx. "Más madera, que es la guerra!". Fullejo un llibre que acaba d'editar l'Institut del Paisatge Urbà i Qualitat de Vida, d'aquells de regal que fan patxoca: >"Guapos per sempre", dedicats a botigues centenàries (o més) de la ciutat. En el seu procés d'edició, van tancar mitja dotzena. I les que vindran...

Som el que som, amics. I no tenim un Estat (amb majúsucula) darrera nostre. No som Roma, ni París, ni Londres, ni, mal que ens pesi, Madrid. Per tant, tenim un aeroport que es col.lapsa cada dos per tres; un transport públic que no dóna a l'abast (osti, i això del Bicing; si encara no l'he pogut agafar: sempre està buit!); un port que sembla que enlloc de créixer, s'empetiteixi; uns museus que els costa de tirar endavant; ... Això, sí, molta música i molt festival. Això ja m'agrada. Demà vaig a un del Grec.

Som, sí, mitjanament nets i ordenats; però em demano si cal fer tan de soroll pel carrers, si els cotxes han de fer servir tant la botzina, i si als bars la gent ha de parlar a crits o i si he de sentir les bronques de la veïna de sota al seus fills maldestres (cap de vosaltres, eh?). Tinc una edat, jo; ja veieu...i m'esgota tant d'enrenou. Abans érem una ciutat gris, cert; ara tenims parcs, biblioteques, interiors d'illa recupertas, platges, poliesportius,...; però no hi ha una essència de Barcelona. O no la sé veure. Em sembla que ens hem fet grans massa de pressa. I alguns, em sucumbit en l'intent. Avui m'he llevat ploricó.

Per això m'ha encantat veure aquest notícia a El Periodico de fa dos dies. He anat al You Tube i, és clar, com que es troba de tot, ho he penjat per tots vosaltres. Però especialment pel Viatger, que és un paio que sempre ens posa a prova amb el seu Barcelona, píxel a píxel. L'altre dia en parlava en Pd40, oi?

En la peli, del 1912, s'hi veu una ciutat aburgessada és clar. Es tractava de vendre-la turísticament als "guiris" de l'època. I en aquella època només viatjaven els rics. Bé, potser ara també. Però tots som una mica rics... Ja us diré on vaig jo de vacances, enguany. És entranyable veure el port, amb els seus tinglados despareguts, la Plaça Catalunya anb l'Hotel Colom al fons, la Rambla amb els tramvies, la Plaça de Catalunya plena de gom a gom, el Passeig de Gràcia on es donaven cita tots els transports: a peu, en bici, amb calesa, amb carruatge, en cotxe i a cavall! I el Parc Güell, la Ciutadella i el Tibidabo. L'atracció de la barca que cau dins l'aigua no té parangó! Riu-te'n tu del Port Aventura! I la muntanya russa: jo no hi pujo ni boig. La gent no sortia expel.lida?

El més curiós és com s'ha trobat i recuperat aquesta joia de la filmografia de la ciutat. En una llauna als Encants; i recuperada a la Filmoteca d'Amsterdam. Aquest holandesos...

En fi, m'agrada el passat no perquè "qualsevol època fou millor", no. Sisplau. No sóc tan ingenu. M'agrada el passat perquè mostra una manera de viure i de ser, d'entendre la ciutat, que també és a la base del que som ara. I perquè el passat explica moltes coses del present. I del futur. I no fa tant d'aquestes imatges.

Si voleu, podeu llegir l'article que es va publicar a El Periodico aquí

I podríem anar a Amsterdam a veure l'exposició quan la facin, no? Qui s'apunta?