Un país de voluntaris?

[Un nou article del veidedalt al Diari Gran del Sobiranisme]

L’any acaba; i entre moltes celebracions (algunes bones i d’altres, llastimoses), el 2011 ha estat l’Any Europeu del Voluntariat. Podríem parlar molt d’aquests col·lectius a casa nostra. Catalunya és un país on l’esperit participatiu i de col·laboració ve intrínsec en el nostre ADN. No descobreixo res de nou ni cal penjar-se més medalles de les necessàries. A altres llocs de l’Estat espanyol també en trobaríem a manta de propostes solidàries. Però és difícil trobar a Catalunya un municipi del país que no tingui un col·lectiu organitzat de gent: un centre excursionista, un grup sardanista, una coral, un grup casteller o geganter, un grup de la Creu Roja, una entitat artística o literaria, un grup de suport a discapacitats,… I en molts d’ells trobem gent que cedeix part del seu temps gratia e amore, tan sols per l’íntima satisfacció de sentir-se útil als altres i, a més, fent un servei de qualitat. Trobem grups de voluntaris per tots els gustos i de tota mena. Per citar alguns exemples, trobem grups de voluntaris d’Acompanyament i allotjament a familiars de malalts desplaçats, de Contacte amb empreses vinculades a Àfrica, de Lleure de les persones amb discapacitat psíquica i física, d’ Acompanyament a gent gran, de Suport i acompanyament a Taller Ocupacional, de suport a la Immigració, de Traductors i correctors de català i castellà, de suport al Lleure per persones amb discapacitat intel·lectual, de Suport a familiars de malalts d’Alzheimer, d’ Informàtica per a Discapacitats Visuals, de Suport a l’alfabetització informàtica, d’ajut a Persones sense llar, d’Ajuda als afectats pel trastorn límit de la personalitat, d’Atenció socioeducativa a domicili, de Suport a familiars i afectats per anorèxia, bulímia i altres trastorns alimentaris, d’Acompanyament hospitalari, de Voluntaris/es per realitzar la prova ràpida de detecció d’anticossos del VIH/Sida, de Casals d’estiu , de Lectura per a l’èxit educatiu; … En fi, un munt.

Impulsat per la Direcció General de Política Lingüística i gestionat territorialment pels Consorcis per a la Normalització Lingüística (CLN) —que per cert, ja han fet més de vint anys d’existència!)—, van promoure, ara en fa sis, el programa Voluntariat per la llengua. Jo sóc un d’ells. El Voluntaris per la llengua (VxL) és un programa que facilita que persones que habitualment parlen català es trobin amb persones que volen practicar-lo i conversin en un ambient real i distès. D’aquesta manera, les persones que es volen llançar a parlar català agafen seguretat i les que el parlen habitualment s’acostumen a no canviar de llengua innecessàriament. En aquests anys s’han fet més de 55.000 parelles lingüístiques (aquí, una certa poligàmia sí que està ben vist, eh?; que pots tenir moltes parelles en un any; però no a l’hora!).

I què cal fer per ser voluntari o voluntària? Doncs, a banda evidentment, de parlar habitualment en català; disposar de 10 hores, durant un mínim de 10 setmanes, per parlar–lo amb una persona que vol practicar-lo, adquirir fluïdesa i incorporar-lo d’una manera natural a les seves activitats quotidianes, laborals o de relació social.

Jo mateix, en un any, he tingut tres parelles lingüístiques: una polonesa, una italiana i una cubana (que siguin dones és pura casualitat, eh?). No cal dir que jo he après molt més que els dec haver ensenyat. Tot i que sembla que s’ho passen prou bé, ja que seguim enviant-nos correus. Sovint quedem a un bar o cafè i la fem petar sobre qualsevol tema: el país mutu, la família, la política del moment, els quefers quotidians,… Però també anem xerrant tot passejant descobrint barris de la ciutat; o hem anat a veure exposicions que ens interessaven per igual. En fi, el motiu és el de menys. El mitjà no fa el fi, però ajuda.

També he trobat a internet el grup Acull en català i ensenya’l, amb uns 1.759 membres. Ens consciència perquè parlem en català als nouvinguts, sense pressuposar que no saben català. Normalment, per un sentit d’educació mal entès (però que costa manllevar-lo; jo el primer), ens dirigim en castellà a gent que imaginem “de fora” quan ells ja són, en molts casos, “d’aquí”. És curiós sentir dir a les meves parelles lingüístiques que per la seva fesomia molta gent veu que no són catalans de naixement (per sort, cada cop és menys evident això) i tot i dirigir-se en català als seus interlocutors catalans, aquests els responen… en castellà! Els fot una ràbia! Ningú millor que nosaltres pot fer la tasca de transmetre que el català és un dels pilars fonamentals de la nostra cultura. Parlar-los en català és la millor manera de no fer diferències.

Els VxL em fan saber per email que enguany hem estat 1.576 parelles lingüístiques només a Barcelona ciutat. Els voluntaris tenen un blog i un canal al you tube. I fins i tot, una cançó!

Així, doncs,… què esperes per fer-te voluntari/ària lingüístic/a?