16 de gener de 2012

De lectura (114): Emmaús, d'Alessandro Baricco


“Però qui ha començat a morir, no deixa mai de fer-ho” (p. 23)

 “Com pots viure sense saber la veritat?” (p. 96)


Innocència perduda.

El pare d’Andre (és el nom d’una noia jove) mor en un accident de tràfic, just després de parlar amb Emmaús, un amic d’ella, quan anava a buscar-la. Però qui és Emmaús? És la veu narradora d’una història de mort i de dolor, però alhora, és la veu dels quatre protagonistes.

Emmaús ens parla dels seus tres amics: Bobby, Luca i el Sant. Són nois normals, joves estudiants adolescents. Catòlics practicants. Encara uns cadells anodins, a punt de sortir de l’ou. Viuen immersos en un sentit devot de la vida i la fe. Ascetes a punt d’eclosionar: “Som així, fem servir un munt de paraules de les quals no coneixem el significat i una és la paraula dolor. Una altra és la paraula mort.”; p. 25). Els nois treballen altruísticament a un hospital, tenint cura de gent gran, ja arraconada (“...obren boques podrides, es lamenten de forma nauseabunda”; p. 21). I conformen una banda de música religiosa que toca en esglésies i festeigs.

Andre, en canvi, no pertany al seu món, i els tres nois, amb qui va a l’institut, se la miren de lluny; amb admiració per la seva desimboltura. És la poma cobdiciada per tots. El pecat virginal. N’estan enamorats en silenci. Ella és bella. Tothom ho sap i ella ho explota. És el desig ocult i el somni compartit. (“...no és de ningú l’Andre —però nosaltres sabem que, alhora, és de tothom”; p. 18). L’Andre es va voler suïcidar temps enrere, llançant-se al moll. Andrea té un secret que li marca el destí: del seu passat i de la seva família. Potser per això es dedica a el que es dedica, a vendre el seus cos als cinemes. “Ella era el secret” (p. 83)

Luca sembla el més retret (“A molts els sembla un tipus llunyà, i les noies adoren aquesta distància”).Té el pare malalt, propens a les depressions que la família li amaga.(”De la mateixa manera ignorem que és l’escàndol, p. 30). El Sant, per la seva banda vol ser capellà, a costa de l’opinió dels pares. Se sent l’escollit (És el Senyor qui parla , amb la nostra veu, va dir”, p. 63) Bobby lluita amb si mateix per entendre el món que l’envolta. I el narrador, Emmaús (que per cert, és el nom d’una ciutat palestina, citada com aquella en què Jesús després de la resurrecció es troba amb Cleopas), és la suma de tots tres: Som aurora, però epíleg —perenne descoberta tardana”, p. 54).

La novel·la és una reflexió sobre la rigidesa de les normes catòliques i els convencionalisme. Sobre el dolor i la mort, que marquen la vida dels personatges d’una manera o altra. “Nosaltres som catòlics i no estem acostumats a distingir entre el valor estètic i el valor moral” (p. 64). Però va més enllà. És una reflexió sobre el pes del pecat i els tabús. Sobre la fe i el penediment. Sobre els neguits de joventut. Els protagonistes inicialment, no tenen dubtes. Però és en el seu creixement i en la recerca del seu jo, que sorgeixen les preguntes. Sembla que vulguin avançar endavant i visquin en un coit interruptus. És una novel·la, en definitiva, sobre la innocència perduda. Les respostes, quan les trobin, seran tràgiques, però. La maduresa assolida a un preu molt alt. Qui és el culpable? La rigidesa dels convencionalismes? La feblesa dels sotmesos? Un càstig massa sever. Emmaús, però, se salvarà. Com? Per saber assumir el seu destí? Per trencar-lo radicalment? No ho sé del cert. Llegiu i m’ho dieu.

L’escriptura de Baricco sempre m’ha atret. És d’un estil lànguid, concisa, que arrossega les paraules, en frases curtes, com versos; i els duu fins al desenllaç implícit; obert. Un escriptor que investiga sobre les formes de comunicació formals amb el lector. I sobre el mateix fet d’escriure. Per això és original. Aquí, sovint empra guions per fer el·lipsis, contínuament. I utilitza un nombre abusiu de comes, per fer les pauses. Sembla poesia en prosa, a cops. L’estil de Baricco és pur lirisme. Ho era a Seda (encara no l’heu llegida? Què espereu?) i a Oceà. “L’aire a la cara, el fred a les mans, els seus descuits, les meves certeses, els cos d’Andre —érem en el mateix amor. Així ens vam morir junts —i fins que jo no em mori, junts viurem.” (p. 94) Baricco juga amb l’ordre natural dels mots: “Quin esquinç sabem, entre la nostra vida i les nostres putes, secret (p. 110). I precisament és l’ordre dels principi que aquí es trenquen.

Una lectura que et trasbalsa.



Baricco, Antoni, Emmaús. Ed. La Magrana, col. Les ales esteses, Barcelona; 128 p.

Puntuació: 7,5/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

3 comentaris:

Carme ha dit...

Durant un temps vaig ser fanàtica de Baricco. Vaig llegir: Seda, Oceà, Terres de Vidre, Novecento, Sense sang... en totes hi trobava aquesta poesia que dius i aquest lirisme... fins que vaig topar amb Una altra història que no vaig entendre gens... Ara fa dies que no el llegeixo. però me'n tornes a fer venir ganes. A veure si retrobo Baricco.

Quadern de mots ha dit...

No he llegit res d'en Baricco, m'hi hauré de posar.

El porquet ha dit...

Jo vaig llegir deu fer un parell d'anys "Oceano mar"... i no em va acabar de convèncer... crec, però que va ser més un problema meu, doncs per a agafar bé un llibre de Baricco crec que ha de tenir el seu moment. Són llibres amb una atmosfera especial i si no l'agafes en el moment adequat pot desesperar una mica... no sé si m'he explicat.