25 de gener de 2012

Un país de poetes (I). Bartomeu Rosselló-Pòrcel


 [La meva entrada quinzenal al Diari Gran del Sobiranisme. Per si hi voleu anar.]



Potser hi ha pocs poetes que amb tanta poca obra publicada hagin tingut tant de ressò en la nostra llengua. Sempre he pensat, potser erròniament, que Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1913el Brull, 1938) és el nostre Rimbaud particular.

De família modesta, va estudiar el batxillerat a l’Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar. Va publicar nombrosos articles de caire cultural a la seva joventut. El 1930 publicava l’Antología de poetas mallorquines. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), les seves primeres incursions poètiques. Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i condeixeble de Salvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc (la seva obra pòstuma) amb qui va mantenir una estreta i a vegades, convulsa relació ideològica i personal. Precisament, seria Espriu qui, el 1984, en la seva conferència per ser admès a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, s’hi referiria definint-lo com «un home de flamarada, jo no». A Barcelona, vivia becat a la Residència dels Estudiants de Catalunya (l’actual Residència Ramon Llull, al recinte de l’Escola Industrial, al carrer Urgell), on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. Allí va iniciar les edicions de la Residència d’Estudiants, i dirigí els tres primers volums de la col·lecció: Primer desenllaç, de Joan Vinyoli; L’aventura fràgil, de Joan Teixidor i Versions de l’anglès, de Marià Manent.

El 1933, va participar en el creuer pel Mediterrani, pensat pel ministre Fernando de los Ríos, com a postgrau d’Humanitats. Hi van viatjar 188 persones, entre professors i alumnes. El viatge durà del 15 de juny a l’1 d’agost. 47 dies de creuer que els van dur per Turquia, Malta, Egipte, Pròxim Orient, Creta, Grècia, Itàlia, Mallorca i Menorca. Entre els participants en aquell viatge hi havia Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives, Díaz-Plaja, Valle-Inclán,… Hosti! Això ara ja no es fa entre els nostres universitaris! I mira que tindria èxit…

Es traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l’Escola Plurilingüe. A Madrid aprengué l’ofici de tipògraf i entrà en relació amb el grup de la revista Cruz y Raya, amb el qual féu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Però el va sorprendre la Guerra Civil, quan feia oposicions a càtedra d’Institut, i retornà a Barcelona. D’ideologia filocomunista,—estava afiliat al Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyança (FCTE-UGT)— s’allistà a l’exèrcit republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels combats.

Malalt de tuberculosi des d’anys enrere (la seva era un mort anunciada i ell deuria saber-ho), va ingressar al sanatori del Brull, municipi del Montseny, on va morir, sol i enfebrit, la nit del 5 de gener de 1937, quan només tenia 24 anys. Sembla que un poema anterior ja en va fer premonició del trist desenllaç (Ronda amb fantasmes): «Viuré / l’hora impura de les aspres angúnies mudes / amb la por de morir tot sol en el carrer.» A la nit de vetlla, hi van ser Salvador Espriu i els seus amics Amàlia Tineo i Eduard Valentí. L’octubre de 1937 havia escrit el seu darrer sonet, Sóller: “El cel prepara secrets / murmuris de mandarina”.
Us recomano la lectura d’Imitació al foc. Sembla que Rosselló-Pòrcel era afeccionat a mirar les flames. Ell mateix es definia «jo tinc un amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire…». El foc, com a element simbòlic, és present en molts poemes. L’octubre de 1938, mesos després de la seva mort, es distribueix Imitació del foc, dedicat a Salvador Espriu. El volum té tres proemaris, d’Antoni M. Sbert (que havia estat director de la Residència d’Estudiants), que el defineix com «una ànima forta, en un cos feble»; Gabriel Alomar (el seu mentor a Mallorca) i Carles Riba (que sempre dirà que aquest text introductori serà la prosa que més li plaurien). El llibre té tres parts: “Festa encesa”, amb poemes que parlen de la vida juganera, paròdica “El sol és aquí, entre la rosa i el molí. / Matinet matí, / les bruixes es pentinen. / El sol és aquí. / Ai! Que es menja la calitja!” (Cançó després de la pluja); “Rosa secreta”; amb poemes centrats en l’amor, l’enyor i el record: “Terra tremolosa de mi, / com la vela del vent, com les ones / dels rems que baten llur turment, / els meus braços són amples damunt tu / i tornem a sembrar el meu cos.” (Fragments al camp); i “Astre de flames”: un títol bíblic, centrat en el jo transcendent, el fet poètic, l’incendi devastador: “Inútil desesper de vespre! L’alba / s’acosta ja amb l’espasa / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”(En la meva mort). Un llibre on se’ns parla de dues grans passions: la comprensió de la realitat i l’art a través del misteri del llenguatge poètic, dels límits de si mateix. El foc com a referent essencial. El món com a tensió. I la mort, la seva presència, sempre amatent: “L’alba / s’acosta ja amb l’espasa, / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”.

La mort prematura, el desenllaç de la guerra i la seva peculiar síntesi entre el simbolisme i el noucentisme, el convertí en símbol d’una generació perduda i la seva obra, objecte de veneració. Una poesia realment recomanable. Quedem-nos amb els mots de Josep Palau i Fabre, que definia la seva poesia de “diversitat essencial”. “Aquestes són les hores de sols velocíssims, / i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres, / per damunt les escales de vent, cavalls de somni.”

Espriu, el 1958 va fer traslladar els restes del poeta al seu panteó familiar, a Arenys de Munt. Més tard, el 1978, és inhumat i les restes de Tomeu, com ell es feia dir pels amics, reposen definitivament, al cementiri de Palma, al costat del seu mestre Gabriel Alomar.

Podeu visitar una senzilla però complerta exposició sobre el peta a la planta baixa de la Residencia d’Estudiants Ramon Llull, a cura de Josep Camprubí.

Deixem-nos endur per la seva poesia i cavalquem per damunt els seus incendis inacabats…

5 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Bon article, gràcies.

Pere ha dit...

No coneixia Bartomeu Rosselló-Pòrcel, miraré de trobar aquest llibre Imitació al foc, pel que expliques segur que m'agradarà.
Sóc "poeta" aficionat i també vaig viure a la Residència Ramon Llull ... però d'això fa ja molts anys.

Bona tarda Veí de dalt.

Glo.bos.blog ha dit...

Interessant!
Buscaré poemes de Rosselló-Pòrcel pel "Globos".
Gracies, Veí!

El veí de dalt ha dit...

Quadern,
de res

Pere,
Hosti, ja tens quelcom amb comú amb en Pòrcel!

Globos,
perfecte!

Pais secret ha dit...

Gràcies per la informació, crec que és un poeta que hem tingut massa a l´ombra dels grans, sense deixar de ser-ho.

Sovint em pregunto quina línia hagués seguit fins a on hagués arribat, com Salvat Papasseit, com Màrius Torres si la mort no els hagués callat tan joves.