III Dia de la poesia catalana a internet. Reflexions del veídedalt

La poesia és una manera de veure el món. I d’enfrontar-se a la vida. Per això hi ha tantes maneres d’escriure  poesia com maneres de viure. Hi ha tantes maneres de fer poesia com poetes l’escriguin. I tantes maneres d’entendre-la i estimar-la, com lectors s’hi enfrontin.

Per això és una art inabastable. Per això deu ser que deuen haver-hi tants poetes i tanta gent que exerceix de poeta.  I tan poca la que en llegeixi. A vegades penso si en aquest país són els mateixos poetes que es llegeixen a si mateixos. I mira que n’hi ha de bons... Perquè si una cosa tenim, són obradors de les paraules. I tenim força lectors. Però són lectors de poesia?

Tot això ve a colofó perquè avui, 17 de març, toca compartir a les xarxes socials i als blogs els versos que estimem, que hem fet nostres, que ens han ajudat a créixer. Si visiteu la pàgina del III Dia de la poesia catalana a internet, hi trobareu les diferents accions que proposen LletrA, Catalunya Ràdio i el Consorci per a la Normalització Lingüística. I si voleu piular, feu-ho a #jollegeixo.

La Catosfera és pròdiga en blocaires poetes. Jo mateix m’he deixat anar algun cop aquí, al replà. I tinc enllaçat diversos veïns a qui els agrada això d’encadenar versos. Veïns que visito sovint i que, en silenci, admiro.

Ens diran, però, que avui el país no està per romanços, que és dir  que el temps no està per gaire floritures. I precisament és precisament per això que cal reivindicar la poesia. La poesia no és floritura ni melmelada. Si alguna cosa té la poesia —i en té moltes més— és la capacitat de concreció, d’empatia, de revolta. La poesia és l’únic  art que té la força de dir en pocs mots,  com  un cop de puny, el que molts articulistes necessiten dir en mitja plana, i molts escriptors en llibres sencers. A la bona poesia li cal tan sols la voluntat de ser llegida. Els bons poetes són aquells que ens remouen de la cadira, ens fan aflorar un somrís i ens fan eriçar la pell en llegir-los. Sempre he dit que Vinyoli és el meu poeta. M’eriça la pell i em remou la consciència. En tinc molts d’altres de referència, és clar. Però Vinyoli sempre serà Vinyoli. I per això avui el torno a recordar.

            ABANS QUE NEIXI L'ALBA

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades

per si tot d'una mor

algú que estimes o llegeixes

un vers o penses en el joc

perdut

               o bé, de nit, abans

que neixi l'alba, algun lladruc

esquinça el dur silenci.

               I vénen els records

de tantes culpes que no has

mai expiat

               i veus el derrotat

exèrcit dels homes

arrossegant els peus feixugament

per les planúries fangoses

sota la pluja, mentre xiulen

els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat

i sempre el mal i la vergonya duren.

Però com que sempre m’agrada compartir, us poso un enllaç a una pàgina web que hi ha al YouTube on podreu veure i escoltar centenars de versos de poetes. La de la Poesia als parcs. Un cicle de recitals poètics als parcs naturals del país. Una pàgina que també és una mica meva en certa mesura. Una manera de conjuminar la paraula i la natura. Aneu i escolliu. Hi trobareu centenars de píndoles poètiques recitades per poetes del país en indrets, a cops, emblemàtics. Aviat, i malgrat la crisi —o precisament per això— tornarem a iniciar el cicle d’engany. I us deixo un que m’agrada de la poetessa Laia Noguera que vaig conèixer un dia en un parc francès i que ens presenta aquest  dia a Núvol.

I seguiu sent bons veïns i veïnes.

La poesia us vindrà a buscar, aleshores.