De lectura (dos): Emili Rosales: La ciutat invisible

Diguem que més que correcte. No apassionant, però. Emili Rosales juga a posar dues històries en paral.lel. A un galerista fill de La Ràpita (història A) li arriba misteriosament a les mans un mecanoscrit autobiogràfic d'Andrea Roselli, arquitecte italià del XVIII, que rep l'encàrrec del rei Carles III de tirar endavant una nova ciutat a prop del Delta de l'Ebre, a l'empara de Sant Petersburg (història B). El coneixement del diari personal i la singladura cap al fracàs conegut del somni il.lustrat, alterna amb la història real del protagonista, Emili Rosell, esquitxada per una relació d'amor i desamor. La trama avança amb la lectura del mecanoscrit i la situació de crisi del galerista i del seu entorn. Com a nexe, entre A i B, està la recerca d'un quadre de Giambattista Tiepolo un dels darrers mestres de l'escola italiana del vuit-cents i que mai s'ha trobat. Un quadre, com no, que plasma la bellesa d'una amant -la de l'arquitecte-, que és a l'hora la recerca del mateix amor de joventut del protagonista. Dues dones que la fan ballar als protagonistes. Dos homes en hores baixes, a la recerca d'un paradís perdut.
En el rerafons, en la història contemporània, es veu una crítica velada als tripijocs polítics i al transvassament del riu Ebre. Hi ha un joc de noms subtils en l'obra: l'autor és Emili Rosales; el protagonista, Emili Rossell, galerista; i l'arquitecte del mecanoscrit, Andrea Roselli. L'estil és d'una prosa prou acurada, poètica a voltes. La gràcia de Rosales està en la recreació dels ambients històrics vuitcentistes a les corts reials (Madrid i Sant Petersburg); el seu punt fort, en un lirisme acurat en els pensaments dels dos protagonistes que semblen viure una història parella separada dos-cents anys; i en un llenguatge veraç en els diàlegs. Tot tendeix a conjuminar-se en un in crescendo cap a un final previsible. L'obra va guanyar el Sant Jordi del 2004.

Més opinions als blocs de Més que llibres,i a aleixvidal, segurament, més encertadess que les meves.

El poema de la setmana (2): Vinyoli

Primer va ser Perejaume, ara us porto un tros del món personal de Joan Vinyoli (1914-1984), (visiteu la web) que amb Ferrater i Estellés són la meva tríade bàsica. Vinyoli és el poeta del simbolisme, de la nostàlgia, d'una tristor cínica, d'una rebelia continguda, d'un tarannà malmès. Un home crític, distanciat del sistema, íntegre amb la seva circumstànica personal. Reclós en el seu món poètic no va ser mai grat de pertànyer a capelletes ni prodigar-se en la cultura oficial. Dels molts llibres seu, Vent d'aram n'és un dels meus preferits. La brevetat i la força dels seus versos, per simples i contudents, commouen. Obro el llibre i em surt aquest. Qualsevol serviria. Si no coneixeu Vinyoli, no sé què espereu. Podeu fer la ruta literària que duu a terme la Biblioteca Municipal de Santa Coloma de Farners que duu el seu nom.Si ja en sabeu d'ell, que ja suposo que sí, compartiu amb mi aquest record, que deu ser universal.


PERFECTAMENT RECORDO


Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard en trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

(Vent d’aram, 1976)

La cançó de la setmana (II): Because the night

Les velles rockeres mai no moren... En un món de tios, la Patti Smith ha estat una rara avis, un genet salvatge i solitari. Amb tant d'alcohol i drogues al damunt com la Janes Joplin, almenys va saber navegar i guardar la roba en aquesta perillos riba de l'autodestrucció. Encara canta, i com que en aquesta nit ve de gust escoltar-la, ho vull compartir amb vosaltres. No és el Bruce, és clar, però també he somiat

Perquè és de nit. I sentim la nit. Perquè la nit és com un àngel disfressat de desig. Vine. Aquí, en el nostre llit, esperant que arribi el nou dia. Acosta't. Prem-me les mans, besa'm els ulls. Deslliura't i siguem un per l'altre. Un cop més. Per darrer cop.



powered by ODEO

Because the night

take me now baby here as I am
pull me close, try and understand
desire is hunger is the fire I breathe
love is a banquet on which we feed

come on now try and understand
the way I feel when I'm in your hands
take my hand come undercover
they can't hurt you now,
can't hurt you now, can't hurt you now
because the night belongs to lovers
because the night belongs to lust
because the night belongs to lovers
because the night belongs to us

have I doubt when I'm alone
love is a ring, the telephone
love is an angel disguised as lust
here in our bed until the morning comes
come on now try and understand
the way I feel under your command
take my hand as the sun descends
they can't touch you now,
can't touch you now, can't touch you now
because the night belongs to lovers ...

with love we sleep
with doubt the vicious circle
turn and burns
without you I cannot live
forgive, the yearning burning
I believe it's time, too real to feel
so touch me now, touch me now, touch me now
because the night belongs to lovers ...

because tonight there are two lovers
if we believe in the night we trust
because tonight there are two lovers ...

De cinema (u): Scoop o no escups?

Vaig tenir la sort d'anar ahir a la preestrena de Scoop, la darrera del Woody Allen. M'agrada el cinema d'aquest home. Abans l'idolatrava; ara ja només l'admiro. Manhatan i Annie Hall estan entre les meves pelis preferides. Aquesta darrera, no. Però està bé, prou bé. Tan bé com l'Scarlett Johansson; però no millor que la Paz Vega o la Ingrid Rubio, per exemple. I és que a mi, m'agraden les noies de cabells foscos i llargs. Però al que anavem... La peli és d'un confecció rodona, perfecta. Molt a l'estil de les darreres del director-clarinetista (per cert, sabeu que filmarà properament una peli a Barcelona?). Si teníem pocs guiris, encara més!

La peli és un mix-max entre un thriller delirant i una comèdia d'amor a l'ús. I com a nexe, un Woody Allen en la seva salsa de personatge cínic, irònic i incisiu. Rius. Sí, vertaderament rius amb les seves ocorrències poca-soltes. Si la veieu en versió original (sempre fa de millor veure les pel.lícules en VOS) heu de saber molt anglès per agafar les seves sortides de to al vol, a la velocitat que parla l'homenet. La trama (només us l'anuncio), va d'una periodista novella (l'Scarlett) que amb la col.laboració d'un mag de pa sucat amb oli (l'Allen) volen demostrar la culpabilitat d'un noble adinerat i home de negocis que creuen és l'assassí en sèrie d'un seguit de dones tallades pel mateix patró i que deixa, com a tarja de visita, una carta de tarot. La gràcia de l'assumpte és que la sospita els la revela l'esperit d'un periodista famós mort fa poc i que se'ls apareix regularment per oferir-los l'exclusiva. Un guió delirant, molt allenià. Com a contrapès, la història d'amor entre periodista i arstocrata sospitós està servida. El final, us el reservo.

En el seu format i trama, la peli em recordà molt "Misterioso asesinato en Manhatan". El temps et passa volant, cosa que vol dir que t'enganxa, i et deixa el regust dolç d'haver passat una bona estona; però res més. No és per Òscar, però sí per videoteca. L'escena del vaixell navegant amb la mort al capdavant és molt felliniana. I el rerafons la ciutat de Londres (on està rodada) com abientació, totalment presicindible. Podria ser qualsevol indret. El millor, les converses entre els dos protas. No és mala actriu la Johansson (que vaig descobrir a La isla i em va semblar una nova nina barbie). Ara , em desdic. Però Diane Keaton sempre serà millor.

Per cert, pels no-anglòfons (com jo mateix) Scoop no té res a veure amb l'excreció bucal. Vol dir "exclusiva", que és el motiu darrer de l'acció que mou els protagonistes. L'obtindran? Va, aneu a veure-la i em dieu el què.

Premis ètics i Magia potagia

Faig dos posts en un que ara tinc temps.

Llegeixo als diaris que la fundació internacional Ashoka ha elegit a Espanya entre 500 propostes distintes a cinc entitats o persones destacades en projectes que volen fer un món més just, més ètic i més solidari. Entre aquestes hi ha projectes relacionats amb persones excloses de la societat, immigrants, discapacitats, desenvolupament sostenible i víctimes d'abusos sexuals. El guanyador d'aquesta darrera modalitat ha estat la catalana Vicki Bernadet, que va fundar el centre Fada d'ajut a persones adultes que els van patir de petits o joves, tal i com li va passar a ella. Es tracta de tractar adults afectats per casos prescrits penalment. Com a tota inciativa ètica em sembla admirable i encoratjador, tot i que és trist veure que cal premiar iniciatives privades en camps on no arriba l’Administració pública . El trist del cas és que giro la pàgina del mateix diari i em trobo amb una altra brutal notícia que em posa els pèls de punta (sembla que vulgui parlar de salvatjades darrerament però us asseguro que no em dedico al morbo) i veig que un jutge ha condemnat a una parella per abusar (ambdós!) -i diàriament durant set anys- (!?) de la filla discapacitats mentalment d'un d'ells (de la mare concretament). L'indigant és que només els condemnen a sis anys (mare i padrastre) i a dos a un fill del segon que també hi participava. Per sort, no conec cap cas directament relacionat amb assumptes semblants, però veig que és més comú del que sembla, ja que a l'Estat espanyol, entorn el 23% de les nenes i el 15% de les nenes, pateixen algun tipus d'abús sexual. No sé què vol dir exactament "abús" i m'imagino que no deuen ser tan bèsties com el que explico aquí; però (com a pare que sóc) se'm fa difícil (per ètica i per ràbia) acceptar aquesta xifra.


I per rebaixar la tensió i exercitar els músculs del riure (o somriure), vegeu un petit vídeo de màgia potagia que m'han enviat. He de tenir paciència fisn al final i veure per on sortirà l'"ocellet" vermell.

Gala 2006 Ursula
Uploaded by Uberlinkert

Patrimoni literari i salvatjades ianquis

(1er)
M'assabento que aquest proper cap de setmana fan el II Seminari sobre patrimoni literari i territori que es farà a Sitges (al Palau Maricel) els dies 27 i 28. Ho munta la bona gent d'Espais escrits amb el suport de la Generalitat de CAtalunya i l'Ajuntament de Sitges. Sempre m'ha interessat aquesta relació entre la literatura i el paisatge, entès com a espai modelat per la mà d'home i, per tant, espai d'inspiració artística.

Ja m'ho heu vist dir en anteriors posts. Entre aquestes obres que considero d'obligada lectura, podria senyalar Solitud (Víctor Català), Les closes (M. Àngels Anglada), Pedra de tartera (Maria Barbal), El vel de Maia (Marià Manent), A peu pel la Llitera (Josep M. Espinàs), La isla secreta (Xavier Miret),...

Si voleu més informació de les jornades, es pot consultar aquí el programa o, si voleu anar, descarregueu-vos la butlleta d'inscripció. És gratuït.

A banda, Sitges sempre mereix una visita.

(2on)
Per cert, encara em faig creus de la salvatjada de la setmana. Evidentment, ha passat a Nord-amèrica (què no passa als EUA!); però podria passar perfectament aquí o en qualsevol país europeu. Certament, la història té tot el morbo perquè els ianquis en treguin un profit comercial amb una novel.la o una pel.lícula el mes vinent. I si no, "oido cocina". Però la història té tots els ingredients per fer una reflexió pausada sobre la condició humana. Una trista reflexió, tanmateix.

Us faig una ressenya ràpiìda dels fets per si no sabeu de què va: una parella jove (ell divorciat, ex-soldat i combatent a Irak i Afganistan); ella enamorada perduda; passen a la fama per ser un dels pocs supervivents de l'huracà Katrina que resisteixen a Nova Orleans a força de cervesa i alcohol sense deixar-se evacuar per les autoritats (herois de la resistència, doncs!). Al cap d'un any i mig de viure plegats, va ell i la mata (escanyant-la), la viola postmortem, la trosseja tal com farai el sonat aquell de La Matanxa de Texas i comença a menjar-se-la amb patates (sic). . Al cap de deu dies (en els quals ell fa vida normal), es llença daltabaix un edifici amb la confesió a la butxaca. Descobreixen trossos seus a mig cuinar, a la nevera i a la banyera de casa: "Sóc un monstre", dèia en les cinc pàgines escrites. I nosaltres, per fer criatures així.

En una altre ordre de coses tot això em recorda altres fets semblants, però especialment aquella famosa pel.lícula (sembla que basada en fets reals també) de caire eròtico-psicològic que potser algú recorda: El imperio de los sentidos (ho dic en castellà perquè la vaig veure en aquest idioma fa un grapat d'anys). Una tòrrida relació de parella en una localiat del Japó, de desigual condició social, en la els dos juguen a la recerca de l'orgasme més plaent com a manifestació de la posessió total. Ella proposa fer-ho mitjançant l'ofegament en el monent del clímax. Evidentment, ell acaba morint ofegat-escanyat per ella. I ella acaba tallant-li els ous en un acte d'amor suprem. El títol original en japonès no té desperdici Ai no corrida. Era del Nagisa Oshima, de 1976; que després faria (amb la beta comercial oberta), El imperio de la pasión.

Realment es pot entendre que matar a algú és una acte suprem d'amor? No és conya el que dic. A l'Estat espanyola ja portem més de quaranta dones mortes per raó de violècnia domèstica. No és el mateix, perquè es tracta d'assassinats moguts pels gelós masclistes exacerbats de no poder suportar que "ella" estigui amb un altre o simplement, el deixi i estigui "sola", alliberada (vegeu també Te doy mis ojos, d'Iciar Bollaín un peli sublim que et deixa tocat). Però jo em refereixo al desig de poseir algú fins voler-li la mort.

No és possinle, oi?

O sí?

Deu músiques per deu preguntes

Ho vaig anunciar (li ho vaig prometre a la Joana) i aquí ho deixo anar. El Meme que em va demanar. Que no envio a ningú, però. Primer, perquè he fet trampa (no he escollit un cantant o grup, sinó deu); segon, perquè déu-n'hi do la "currada" que suposa i, tercer, a qui jo li enviaria veig que altra gent ja ho ha fet. Però si algú veu això i s'hi posa bé, i li plau, i té ganes de meme, ja sabeu: escolliu un grup o cantant i adjudique-li una cançó per cada pregunta. Ah! I feu-nos-ho saber.

1. Ets home o dona?
Home (evident), llunàtic, inquiet, despistat, cínic, romàntic, pacient, complaent, un pèl irascible, un pèl gelós, un pèl vanitós,...un home que es pregunta, sempre.


powered by ODEO
"Un hombre de verdad" (Alaska y Dinarama)

2. Descriu-te
Apropar-se pels vorals perillosos i pecaminosos de la vida té el seu encant. Aboca't! Potser és només un desig, i de desigs també es pot anar tirant.


powered by ODEO
"Walk on the wild side" (Lou Reed)


3. Que senten les persones sobre tu?
El títol de la cançó ho diu clar. Jo en discrepo obertament. Els bons amics, també.


powered by ODEO
"Complicated" (Avril Lavigne)

4. Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Una fugida endavant, una rada perillosa, un miratge insultant. Somric, en pensar-hi...


powered by ODEO
"Desafinado" (Stan Getz, Joao Giberto, Antonio Carlos Jobim)

5. Descriu la teva actual relació sentimental
Costa de fer-ho, i és tan fàcil de dir!


powered by ODEO
"Si tu no estás" (Rosana)

6. On voldries estar ara?
Paradís perdut de joventut! Paradís perdut per buscar-te i no assolir-te... Recordes?


powered by ODEO
"Hotel California" (Eagles, amb l'Eric Clapton)


7. Com ets respecte l'amor?
De l'única manera possible: entregat, apassionat, sincer, incesant,...


powered by ODEO
"Se me olvidó que té olvidé" (Bebo Valdés i Diego el Cigala)

8. Com és la teva vida ara?
Plaent, sense grans aldarulls, amable amb un mateix.


powered by ODEO

"La vida es bella" (Noa i Miguel Bosé)

9. Què demanaries si tinguessis un sol desig?
Què millor que un setè cel, inasolible, a tocar dels dits?


powered by ODEO
"Le ciel dans une chambre" (Carla Bruni)

10. Ara acomiada't
Originals, desenfrenats, peculiars, ... com m'agredeu els blocaires que em llegiu i aquells a qui llegeixo.


powered by ODEO
"Wa Yeah!" (Antònia Font)


Apa! Ja teniu música per estona per posar de fons...

La frase de la setmana (2): Andreoti

Un amic que m'envia frases de tant en tant, m'acaba d'enviar una que em ve al pèl pels temps d'eleccions que corren. Sempre va bé escoltar les veus de vertaders polítics (i no dels de pa sucat amb oli que tenim ara) que poden donar una visió tranquil.la i més serena del que vol dir "fer política".

«Governar no consisteix en solucionar problemes sinó en fer callar aquells que els provoquen. »

Giulio Andreoti, polític italià (1919-?)

La qüestió, és clar, és saber qui provoca els problemes i què són problemes per segons qui.

Poesia als parcs

Aquest cap de setmana, entre DVD de Convergència i pont del Pilar, he anat a un acte poètic ben peculiar. Es tract ade la ruta Poesia als Parcs. Una ruta per diferents espais naturals que aquest diumenge 15 es va aturar a l'ermita de Sant Feliuet, al turo homònim, al municipi de Tavèrnoles, a l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona. Era un recital que giravoltava sobre el tema de "l'ignot" (bufa manela!). En cada acte es pren un tema com a leiv motive. Aquest dia tocava aquest; altres cops s'ha escollit el silenci, el paisatge,, el llegendari,...En fi, són lectures dramatitzades per dos actors (Pere Eugeni Font i Montse Vellvehí) acompanytas per música de clarinet (Imma Udina). La selecció de poemes (exquisida), de poetes catalans o no, actuals i de tots els temps, va a càrrec d'Antoni Clapés. A cada lectura es convida a dos poetes locals, de l'entorn, que llegeixin poemes propis sobre el tema escollit o sobre el paisatge. En aquest cas foren Jseús Aumatell i Francesc Codina.

Les properes lectures són al Parc del Montnegre i el Corredor (22 d'octubre), el Parc del Foix (5 de novembre) i al Parc del Garraf (19 de novembre). Vaig veure-ho anunciat al blog "Llegeixes o què!".

I s'ha editat el compendi dels poemes llegits en l'edició del 2005. Es pot demanar un exemplar gratuït a l'e-mail: xarxaparcs@diba.cat. Una petita perla!

Deures musicals

Anava a comentar, com no!, el ditxós DVD de la tropa d'en Mas i CDC; però abans he vist que la Joana m'ha posat deures. Com que sóc alumne aplicat (que no vol dir bo ni obedient), els faré i deixó la bilis per un altre dia.