El poema de la setmana (2): Vinyoli

Primer va ser Perejaume, ara us porto un tros del món personal de Joan Vinyoli (1914-1984), (visiteu la web) que amb Ferrater i Estellés són la meva tríade bàsica. Vinyoli és el poeta del simbolisme, de la nostàlgia, d'una tristor cínica, d'una rebelia continguda, d'un tarannà malmès. Un home crític, distanciat del sistema, íntegre amb la seva circumstànica personal. Reclós en el seu món poètic no va ser mai grat de pertànyer a capelletes ni prodigar-se en la cultura oficial. Dels molts llibres seu, Vent d'aram n'és un dels meus preferits. La brevetat i la força dels seus versos, per simples i contudents, commouen. Obro el llibre i em surt aquest. Qualsevol serviria. Si no coneixeu Vinyoli, no sé què espereu. Podeu fer la ruta literària que duu a terme la Biblioteca Municipal de Santa Coloma de Farners que duu el seu nom.Si ja en sabeu d'ell, que ja suposo que sí, compartiu amb mi aquest record, que deu ser universal.


PERFECTAMENT RECORDO


Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard en trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

(Vent d’aram, 1976)