22 d’octubre de 2006

Patrimoni literari i salvatjades ianquis

(1er)
M'assabento que aquest proper cap de setmana fan el II Seminari sobre patrimoni literari i territori que es farà a Sitges (al Palau Maricel) els dies 27 i 28. Ho munta la bona gent d'Espais escrits amb el suport de la Generalitat de CAtalunya i l'Ajuntament de Sitges. Sempre m'ha interessat aquesta relació entre la literatura i el paisatge, entès com a espai modelat per la mà d'home i, per tant, espai d'inspiració artística.
Ja m'ho heu vist dir en anteriors posts. Entre aquestes obres que considero d'obligada lectura, podria senyalar Solitud (Víctor Català), Les closes (M. Àngels Anglada), Pedra de tartera (Maria Barbal), El vel de Maia (Marià Manent), A peu pel la Llitera (Josep M. Espinàs), La isla secreta (Xavier Miret),...

Si voleu més informació de les jornades, es pot consultar aquí el
programa o, si voleu anar, descarregueu-vos la butlleta d'inscripció. És gratuït.
A banda, Sitges sempre mereix una visita.
(2on)
Per cert, encara em faig creus de la salvatjada de la setmana. Evidentment, ha passat a Nord-amèrica (què no passa als EUA!); però podria passar perfectament aquí o en qualsevol país europeu. Certament, la història té tot el morbo perquè els ianquis en treguin un profit comercial amb una novel.la o una pel.lícula el mes vinent. I si no, "oido cocina". Però la història té tots els ingredients per fer una reflexió pausada sobre la condició humana. Una trista reflexió, tanmateix.

Us faig una ressenya ràpiìda dels fets per si no sabeu de què va: una parella jove (ell divorciat, ex-soldat i combatent a Irak i Afganistan); ella enamorada perduda; passen a la fama per ser un dels pocs supervivents de l'huracà Katrina que resisteixen a Nova Orleans a força de cervesa i alcohol sense deixar-se evacuar per les autoritats (herois de la resistència, doncs!). Al cap d'un any i mig de viure plegats, va ell i la mata (escanyant-la), la viola postmortem, la trosseja tal com farai el sonat aquell de La Matanxa de Texas i comença a menjar-se-la amb patates (sic). . Al cap de deu dies (en els quals ell fa vida normal), es llença daltabaix un edifici amb la confesió a la butxaca. Descobreixen trossos seus a mig cuinar, a la nevera i a la banyera de casa: "Sóc un monstre", dèia en les cinc pàgines escrites. I nosaltres, per fer criatures així.


En una altre ordre de coses tot això em recorda altres fets semblants, però especialment aquella famosa pel.lícula (sembla que basada en fets reals també) de caire eròtico-psicològic que potser algú recorda:
El imperio de los sentidos (ho dic en castellà perquè la vaig veure en aquest idioma fa un grapat d'anys). Una tòrrida relació de parella en una localiat del Japó, de desigual condició social, en la els dos juguen a la recerca de l'orgasme més plaent com a manifestació de la posessió total. Ella proposa fer-ho mitjançant l'ofegament en el monent del clímax. Evidentment, ell acaba morint ofegat-escanyat per ella. I ella acaba tallant-li els ous en un acte d'amor suprem. El títol original en japonès no té desperdici Ai no corrida. Era del Nagisa Oshima, de 1976; que després faria (amb la beta comercial oberta), El imperio de la pasión.

Realment es pot entendre que matar a algú és una acte suprem d'amor? No és conya el que dic. A l'Estat espanyola ja portem més de quaranta dones mortes per raó de violècnia domèstica. No és el mateix, perquè es tracta d'assassinats moguts pels gelós masclistes exacerbats de no poder suportar que "ella" estigui amb un altre o simplement, el deixi i estigui "sola", alliberada (vegeu també Te doy mis ojos, d'Iciar Bollaín un peli sublim que et deixa tocat). Però jo em refereixo al desig de poseir algú fins voler-li la mort.
No és possinle, oi?
O sí?

7 comentaris:

un home sobrer ha dit...

Al principi, quan parlaves de la salvatjada de la setmana, em pensava que era un argument d'una novel·la de por.
Quina salvatjada!
(per un error, he esborrat el comentari que m'has deixat al meu bloc, i em sap molt de greu perquè no era la meva intenció; et demano disculpes...).
Una salutació.

júlia ha dit...

Doncs vaig sentir aquesta història i fa esgarrifar, realment, segur que en fan una pel·lícula d'aquí uns anys... Allò de 'la mate porque era mía' es molt antic. HI ha sentiments obsessius molt perillosos i estats mentals molt poc coneguts. Crec que 'El imperio de los sentidos' estava basada en algun fet real, també.

donot ha dit...

Els humans som tots bojos!!!

Hija ha dit...

Yo no creo que alguien pueda querer tanto a otra persona como para desearle la muerte. Aunque sí hay quien desea la muerte del ser querido cuando éste decide abandonarle. En cualquier caso, no creo que eso sea amor. Es imposible amar a alguien y desear que muera.

Modgi ha dit...

Com després de llegir això la meva xurri em digui 'estàs per menjar-te' foto el camp automàticamet.

Ara, també us diré una cosa. La 1a víctima per violència domèstica d'aquest 2006 va ser un home. I no ha estat contabilitzada com a tal. Es veu que no tenim caché periodístic.

Joana ha dit...

L'obssessió és una neurosi, per tant una malaltia mental. Els gelos poden arribar a ser malaltissos i es pot enmalaltir de desig de possessió.
Crec , com bé diu el donot, que estem parlant de fets fruit de transtorns mentals.De bogeria. I fa por pensar en una societat abocada a la bogeria.

Arare_ ha dit...

Jo estic contra la violència de gènere: de qualsevol dels dos gèneres.

Conec un senyor que va ser agredit per la seva dona. Va anar a posar una denúncia i els polis encara se'n foten ara. No hi ha dret.