De lectura (cinc): Si menges una llimona sense fer ganyotes

«Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven» Així de contundent comença el primer conte dels vint que componen el darrer llibre del Pàmies (Sergi, pels amics, suposo). La veritat és que el personatge sempre m’ha caigut simpàtic. Ser fill de la Teresa Pàmies i del Gregorio López Raimundo dóna un cert pedreguí que, o el saps aprofitar o t’enfonsa. I el Pàmies, ja des del primer recull de contes T'hauria de caure la cara de vergonya, m’ha semblat un escriptor original i divertit. I intel.ligent. Tres virtuds difícils de trobar alhora. El llibre es llegeix d’una tirada, en una tarda tranquil·la, I en més d’un conte se us dibuixarà un somrís còmplice o us quedarà un rictus de perplexitat ... Al llibre s’hi barregen situacions quotidianes, que tots hem viscut o ens han explicat; amb d’altres d’inverossímils o impossibles que se’ns fan versemblants. I precisament en mirar la realitat quotidiana des d’un punt de vista original és el que dóna valor a les històries.

Tots els contes (no els de Pàmies, vull dir TOTS) tenen sempre dues històries en paral·lel. La gràcia de Pàmies és veure aquesta segona història des d’un altre prisma, per posar-nos davant una situació extrema on podrem prendre partit, o no; però que no ens deixa indiferents; com aquella gota d’aigua que cau de l’aixeta (mira quina cosa més tonta, no?): «Quan neix, la gota encara no sap que d’aquí dos segons s’esclafarà contra la pica».

Hi ha situacions que ens posen a prova: descobrir que la teva dóna té amagat un consolador al bany (horror!); o que la vostra filla adolescent us demana que us separeu per ser “normal, com les demés companyes de l’institut” (tela!); o com s’evidencia l’hipocresia innata dels humans que aconsellem falsament els veïns per pura enveja (jo no, eh?) a comprar un cotxe diferent al teu.

Per no parlar de les situacions realment tristes que sempre són al voltant nostre (l’infeliç que s’envia sobres de carta buits a casa seva “Envio sobres buits a gent que no conec”; o el que porta una vida anodina, tan acomplexat , que ha de plorar sol, en silenci, per no molestar els veïns “Em desperto amb unes ganes immenses de plorar”; o el que desitja tirar-se a mitja humanitat i acaba trobant-se a una antiga nòvia amb qui va fracassar en el moment de... i acaba autohumiliant-se “Assegut a un banc de la rambla, compto les dones amb qui m’agradaria anar-me’n al llit”.

O aquelles situacions (les que més m’agraden), que per impossibles, permeten un distanciament amb la realitat i un humor cínic i incisiu: el marit que un cop mor, veu que la gent és més feliç sense ell (el primer conte del llibre amb que començava el meu post); el pare jove que mor de cop i convenç sant Pere perquè el deixi tornar a jugar amb el fill petit; el fill púber que acompanya el pare per conèixer el seu futur: “No oblidaré mai el dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional”. Aquí apareix el Pàmies més proper al Calders, el mestre del conte en català.

Tot conte té un principi, un desenvolupament i un final. I precisament en els finals, que és el més difícil d’una història, és on Pàmies excel·leix. I és que els contes de Pàmies l’important està al final, en com resol (o no resol) les situacions que planteja. Com aquest post. Que acaba així, de cop. Com les llimones que es menja la gent, procurant de no fer ganyotes, per veure els seus desigs acomplerts, tal com diu la dita. O ens ho fa creure així.