Fauna Veïna (two)

, d(continuació)

“Joder”

—Ehm…, bona tarda. Hola, miri jo venia…
—Dime coraSSSSón.
—Jo, això, miri,…venia per…
—Por Carlota, quizáSSS?
—No. No…
—Por Adelís, mi amoRRR?
—No, tampoc. Era per…
—Ah! Es por VaneSSSSa, entonces guapetón. No te cortes y paSSSa dentro.
—Que li dic que no! Miri, sóc el veí de dalt i resulta que…
—¿VeSSSinos dices? ¡Como no me había dado cuenta, mi amoRRR! ¿Viste el anuncio, pués? Ya sabes que la primera vez tienes gratis la copa.
—Queeeeeè???
—Pero no te me quedes en la puerta, cariño, que se te costipará el “pajarillo”. Andate, dulZZZón –i prenent-me d’una mà, amb aquelles ungles morades i llarguíssimes, m’empenyé cap a dins el pis.

El rebedor semblava l’entrada a les coves del Sado. O del Pere Botero, més aviat. Bombetes vermelles i verdes reflectides sobre parets ataronjades que dibuixaven perfectament la silueta captivadora d’aquella deesa. La bata de setí voleiava amb els seus moviments i li remarcava les anques voluptuoses. Del sostre queien uns ficus de plàstic que donaven un to selvàtic a l’espai. D’algun vaporitzador sortien fogonades de perfum que em va recordar aquell sabó que emprava de petit, “la fragancia salvaje del Caribe”. Sí, podríem dir que estava a l’avantsala d’una selva equatorial. I jo més perdut que Livingstone buscant Stanley al Congo belga. Vaig començar a suar. La meretriu m’empenyia cap a un passadís llarg on s’insinuaven tot de portes a banda i banda. D’alguna sortia música brasilera i d’altres, rialles estridents. Em va semblar també sentir una ràdio retransmetent futbol.

Em vaig plantar.

—Escolti’m, senyora. Jo vinc a queixar-me perquè...
—¡Que me diceSSSS mi niño! Perdona, pero en Casa Lucia nadie nunca se ha quejado de nuestros servicios. Tu pide lo que quieraSSS y serás servido —i sense deixar-me badar boca em va fer seure en un tamboret davant una barra de bar, curta, però tan ben servida com Can Boadas.
— Una copita, mi SSSielo? —i sense esperar resposta va picar de mans. I tant que millor servida que Can Boadas! De darrera el mostrador que em reflectia la cara d’ensurt (i que resultà ser un porta camuflada), va emergir un negra escultural, rapada al zero, i amb uns pits on poder sostenir qualsevol còctel explosiu que em volgués preparar. Va deixar caure aquells dos càntirs sobre la barra que, sorprenentment, no van explosionar, protegit per un ínfim top color canari que mostraven unes espatlles robustes.

Aleshores vaig veure clar que estava en una encerrona. Era mitja tarda, no havia ningú a casa. Els nens tardarien en tornar de música i de bàsquet; la parenta era fora de colònies amb l’escola i tenia un munt de rebuts per arxivar. «Veí, l’ocasió la pinten calba», vaig pensar. Tan calba com la bàrman que tenia al davant. «Deu tenir-ho tot rasurat?», vaig pensar per mi. Una incipient trempera em va fer aixecar del seient per ajustar-me l’eslip.

—Qué te sirvo, mi amoRRR?
—Un Gimlet —vaig respondre ràpid. Sabia que algun dia, llegir tanta novel·la negra en l’adolescència em serviria d’alguna cosa. Em sentia Phlip Marlowe en plena autopista 66.
—I no mejor un piña colada, mi SSSielo? —em va fer tocant-se els pits mentre deia “colada” arrossegant innecessàriament la “o” i humitejant-se els llavis amb la llengua mentre em clavava la mirada a l’entrecuix. L’erecció començava a sortir-se de mare. Però el que va sortir va ser ella de darrera la barra per oferir-me la beguda. Anava amb un tanga brasiler, també groc, que mostrava unes natges fermes, amplíssimes, semblaven de mel-i-cotó. I una anelleta al melic que seria per lligar-la curta, al llit, vaig imaginar. Se’m va seure damunt els genolls, amb la mà al paquet (i no el de tabac precisament, que jo no fumo).

—¡Uy! ¡Llevas el arma cargada! ¡No te me dispares, ahora!

“Joder, joder”.

«El que tinc carregada és la rentadora que he d’estendre a casa i jo aquí, engatant-me amb vés a saber quina ginebra de garrafa!».

Uns dits em van tustar l’espatlla i em vaig girar, sobresaltat. El còctel em va caure damunt la camisa.

—Hola VeSSSino! Me recuerdas? —dos mugrons, en uns sostenidors vermells de ras, m’apuntaven directament a la nineta dels ulls i em travessaven la hipòfisi. O el que quedava d’ella.

Vaig esbufegar. L’erecció ja era volcànica. I l’única neurona que tenim els homes tenia un sol pensament. El de sempre. Em va venir al cap aquella imatge de la mili quan, en unes maniobres, després d’un assalt, clavava el pal de la bandera dalt un turó. Digueu-me poeta; però ara només desitjava complir la metàfora.

—Pues, no...no caigo...— vaig balbucejar, hipnotizat, a punt de desmaiar-me i escolar-me sota dues cames amb mitges vermelles que acabaven en uns talons, vermells també.
—Como eres veí, guaSSSón! —i em va estampar un petó als morros mentre em tustava els cabells.

O jo patia un alzeheimer galopant (que podia ser) o era evident que aquella deesa cubana em confonia amb no sé qui. Vaig decidir enredar més la troca. Posats, ja, oi?

—Ya sabes...yo siempre de coño, digo de coña... —em vaig atrevir a barbotejar, mentre li prenia la cintura i l’atreia cap a mi. Ja tenia a dos monuments al damunt que podrien ser declarats béns d’interès nacional per la Generalitat. I el Montilla sense saber-ho.

—¿Y el disfraz?
—¿....?
—¿Hoy a qué querrás jugar? Al lobo y caperucita, pillín?

“Joder, joder, joder,...”; ara ja sé perquè anava tot de vermella aquella filla predilecta de Fidel!

Vaig engolir el que em quedava de combinat d’un glop; vaig palmejar el tanga de la camarera i vaig decidir a veure fins on arribaria el tema. O sigui, on arribaria jo. Les dues nimfes de l’avern em van agafar per cada mà i em van conduir (d’excursió?) pis endins. En aquell moment, se’m va caure el món a sobre. “Òndia! Ara que hi penso...si no duc la cartera! Ni un puto euro a les butxaques!”

—Oye —vaig dir a la Caputxeta vermella a cau d’orella, posant-me de puntetes— antes de seguir y que acabe contándote mi triste infancia; podrías llamar a la “jefa”. Tengo un problema ténico, olvidé que...

—No te preocupes, bombóNNN. Tenemos preservativos de todos colores y gustos, vaselina de primera, dildos, anillas, làtigos, lazos, punzones, pañuelos de seda, argollas, lavativas para hacer enemas, caretas, antifaces, capas, plumas,...de todo.

Els pèls se’m van posar de punta. La de baix, ja la hi duia.

“Joder, joder, joder, joder”.

Mentre era arrossegat per aquelles voluptuositats al cor de la promiscuïtat, anava deixant enrera portes mig obertes i tancades. En una vaig arribar a sentir: “Tamudo deixa enrera el defensor i... Gooooool”, seguit de crits. No sabria dir-vos sí els crits eren pericos o perquè algú havia entrat en alguna altra porteria, fent gol de vaselina! En una altre, sentia miolar, grunir més aviat. De “chamba”, vaig trobar un porta mig oberta : un mosso d’esquadra era torturat amb quilos de nata al damunt. «Jackie, em mates”. Saura, ajuda’m” implorava l’infeliç. No vaig saber veure si era un semental o un sementer.

—I aquí dins? —vaig assenyalar una altra porta on entrava una nois vestida d’infermera amb faldilles per la cintura.
—Aquí guardamos a los casi cuarentones...

Vaig passar de llarg. No era el meu destí.

Mentre anava avançant, una de les odalisques m’havia anat descordant la camisa. La segona, m’havia descordat el cinturó. Jo mateix, les sabates.

Vaig entrar seminu a una habitació que semblava el regne de Salomón. Em vaig quedar amb els boxers posats i els mitjons de llana negra. D’aquella manera que mai t’has de presentar davant un dama! Horror! Desitjava que ningú m’estigués filmant. El xantatge estaria servit.

—Que bueno que viniste, veí! —se’m dirigí algú des del fons. “Aquell accent? Aquella veu? Sabia que l’havia sentida en algun lloc i ara no ho recordava...”

Una seguit de fotos lèsbiques presidien les parets. El fil musical vomitava un Van Morrison melòdic. Gerros amb flors, columnes, miralls a les parets, olor a encens, com besos en l’aire, i una penombra que envoltava un ambient carregat d’humitat. I d’humanitat. Hi havia un llit al bell mig de l’estança, sense obrir. Hi cabien deu persones almenys. I d’altres chaisse longes eren repartides pels racons. I no eren menys de dotze els caps que per allí es movien, en parelles o trios. Sense comptar el meu, que ja emergia, timidot, per damunt de l’etiqueta Calvin Klein,

Algú va cridar un nom. «Candela, acercame el vino!»

—Però... Candela... está aquí?
—¡Uy! Viene a vernos a menudo. Le encantan los muñequitos. Suele traer amigos y amigas.

—Una duchita, veSSSino? —la mulata de la barra se m’oferia amb tota la seva esplendorosa negror; la del pèl púbic, vull dir; i amb una tovallola a les espatlles.

“Joder, joder, joder, joder y joder.”

—Sin calcetines, eh?

Vaig enrojolar-me. De dalt. De baix ja ho estava feia estona.

Em va fer entrar en una banyera ja plena d’un aigua tèbia que, en posar els peus, de seguida van emergir bombolles daurades. ¿Seria que la meva temperatura corporal feia bullir l’aigua? En veure el color groguenc, vaig sentir un cert repelús.

—Jo no he sigut, eh!
—TontorróNNN, es un jacuzzi! —va dir la caribenya.
—Ah! Pero..., ¿y el color amarillo?
—Es champán.
—Buf! Menys mal. Creía que... (a mi la pluja dorada mai m’ha atret). Serà cava, entonces, no?
—Cava del bo, veí —va fer una veu darrera meu. “Aquella veu, aquella veu... la tenia al punta de la llengua”. Però el que tenia ara a la llengua no era precisament una punta. Ni un pèl. Eren diversos. I no del meu bigoti.

—Bebe, bebe de mi fuente, glotóNNN.

(Continuarà, quan sàpiga com sortir-me’n ; o elles acabin amb mi)