Post reclamat: Fauna veïna (one)

cUf!, Uf! Si dos imperis, marca de la casa, com la Cruella i la Candela (està feliç la noia!) et recriminen per escrit que fa dies que no envies posts al teu bloc, et sents immesament honorat però alhora més pressionat que el Ronaldinho per tornar marcar un altre gol d'antologia, sabent que mai més en faràs un de tan bo com aquell. I a més, si s'afegeixen a la crida visitants esporàdics com en Llamborda vol dir que cal agafar paper i ploma, vull dir, dits i teclat; espolsar-se la son de les orelles i via fora!

Ja veieu que el meu és un veïnat tranquil, de recomanacions poètiques, ressenyes literàries o cinèfiles, i galindaines que em succeceixen o se m'ocorren nanvegant per blocs i passejant per aquesta dura ciutat, amb qui m'uneix una relació d'amor-odi . I és que postser sóc tan tranquil que el meu ritme vital també ho és i no puc encalçar-vos (que no ve de calces, eh?) ni seguir el vostre ritme trepidant (un ja té una edat...). Però vaja, com els bons jugadors de pòquer, sempre em guardo algun as a la màniga. Per si el descobriu,...

Us explicaré, doncs, un episodi recent de la vida a la meva comunitat . El meu edifici és peculiar. Ja veieu que al meu replà és ben ample i hi cap molta gent. Alguns, la majoria, arriben, miren i se’n van; d’altres els agafo al vol i els entaforo en algun racó; algú em demana respectuosament de ser veí/veïna i l’adopto afectuosament, alguns em deixen per un millor veïnatge (snif!) i a d’altres els convido a mudar-se, educadament. Però no tots els replans són així. Al meu edifici, hi ha dues escales: la A, la meva i la B, la d’«ells». He pensat que per amenitzar el bloc bé podria explicar-vos “històries viscudes” d’aquesta petita selva urbana que és el meu bloc (de cases s’entén; no de blogger). Enceto doncs, amb aquest post, la sèrie “Fauna veïna” . Potser algun dia hi sortiu vosaltres…

Aquesta història, ben certa —no ho dubteu ni un moment—, em va passar fa just sis mesos.

Jo era a casa arranjant papers (sempre rebuts i més rebuts) quan sonà el timbre de l’interfon. Ja sabeu que el meu pis atrau com mosques a la mel qualsevol tipus de venedors ambulants (vegeu post “Estic fins els co...” de fa uns dies). I sabeu que sóc dèbil i cedeixo ràpid. Bé, depèn de “a què”, no; però ara no és el cas. “Un altre que porta correu comercial”, penso.



—Si...?

No hi ha resposta.

—Si...? —insisteixo.

Silenci.

Penjo i torno a la feina d’ordenar rebuts. Al cap d’un moment, altre cop l’interfon.

—Siiiii!
—Esto…está Carlota?

A casa no tenim ningú que es digui així, que jo sàpiga. Penso en la tortuga de la meva filla i recordo que es diu Anastàsia, com la reina aquella. Tampoc, doncs.

—No. T’equivoques. Deu ser en un altre pis.
—Te “me” abres?
—Què?
—Que si te “me” abres la puerta.

Penso que buscarà al nom a les bústies i “me” li obro la porta. I m’oblido d'ell tot seguit.

Al cap de cinc minuts piquen a la porta. Obro amb un munt de factures a la mà i veig un pajaru al replà. Un noiet cepadot, estil yuppi agressiu, ulleres de sol damunt el cap, americana Gonzalo Comella, sabates de punta i corbata fina. Tot de negre rigorós.

—Venia por Carlota.

I dale!

—Noi, que aquí no hi ha cap Carlota. Ja te lo he dicho antes.
—Ah, no? Creí que lo decia para... —em diu tot enrojolat. Es gira d’una revolada i agafa l’ascensor per on ha pujat. En fi, un sonat com tants.

Al cap de mitja hora, mentre estic posant la roba bruta a la rentadora, sant-tornem’hi. L’interfon de nou. Ara, és una veu, fluixeta, tímida, quasi infantil.

—Vengo a ver a Adelís...— xiuxiuejant
—Com dius?
—A-de-lís...
—Mira —li espeto, ja mosquejat—, t’obro i la busques a la bústia aquesta “anaís” que dius.

Al cap de cinc minuts, sona el timbre de la porta.

“Joder!”

Obro amb un xandall suat a la mà. Aquest cop és un noi amb jaqueta i pantalons verd canari, arrapats, marcant paquet; amb un ferum Vittorio y Luchino al clatell que tomba d’esquena. Ulleres de pasta de pam i camisa de coll extremat, florejada, per damunt els pantalons. Un modelet d’hòstia supina, que ni el Raphael, vaja.

—Adelís...?
—No, noi. Evidentment jo no sóc l’Adelís aquesta —li espeto als morros. Començo a imaginar alguna festa rave a casa d’algun veí i l’adreço educadament. —Deus venir per alguna festa, no? Mira, si trobes alguna Adelís o Carlota a la bústia de baix. Algun amic teu ja ha vingut abans i...
—Así, usted no es Adelís...? Y no está...?
—Que no, carai! I li tanco la porta als nassos.

“Joder. Joder!”

Mitja hora més tard, mentre estava tranquil•lament llegint poesia a que no sabeu què passa?...No, ho heu encertat. Ja no passen per l’interfon de baix. Piquen a dalt directament. La tanca no deu funcionar bé, penso. Miro per l’espiell aquest cop. A fora hi ha un altre matraco, d’un aire sud-americà inefable, alt, benplantat, engominat fins el cul, samarreta ajustada al pit i bambes de pam i pantalons que onegen tires de roba de tot arreu. No sé si obrir. Ho faig amb el peu posat al darrera la porta.

—Tu véns per l’Adelis o per la Carlota? —li deixo anar de cop.
—No. Vengo por Vanessa —i dit això empeny la porta suament, sense ni esperar resposta.
—Escolta, xato: què fots? —li engego, posant el peu. Ja m’imagino rebent un jec d’hòsties. Vinc armat amb un totxo de l’Estellés, però.
—Vanessa...? —fa com tallat—. He quedado a esta hora...
—Molt bé, senyor. Pero será en otro piso. Aquí no hay ninguna Vanessa.
—Me dijo ella que...
—Et va dir el que li passes per la xaveta, però aquí no viu ningú que es digui així!
—No, ya veo que tu no...

Començo a pensar si tot plegat és una broma de mal gust d’algun amic, o si la meva parenta m’està posant a prova d’alguna manera o que el meu fill adolescent ha liat alguna tangana o alguna juerga a casa pensant que jo no hi seria. Encara no el veig capacitat per arribar a aquest nivell de preciosisme...La segona, la petita, encara és massa menuda per maquinar res de semblant.

—Però com és aquesta Vanessa? —li espetego, mentre ja gira cua, a veure si reconec alguna veïna que coincideixi amb la definició que d’ell espero.
—No sé. És la primera vez que vengo y...
—Doncs, nano. No puedo ayudarte. Bona tarda!

Cinc minuts més tard, un altre cop sona l’interfon. Ja ni responc. Insisteix tres cops. Passo. Començo a preparar el sopar. Piquen al replà.

“Joder, joder, joder!”

Surto amb el davantal posat, l’escumera a la mà i un tovalló sobre les espatlles. Jo sóc així.

—Carlota, Adelis o Vanessa? —li engego de cop, ja rendit a la broma.
—Jennifer...—em respon un “quillo” de no més de vint anys, amb jaqueta i pantalons texans, tatuatge al coll i rapat al dos —Perdoni, no sabia que estaven sopant...(hòstia, aquest em parla en català, i és educat!).
—Si, noi. A aquesta casa ho fem a aquesta hora i set cops per setmana, per sort. Però la Jennfier aquesta no està convidada, ni tu tampoc. T’has equivocat de pis...
—Ja. Li pot dir que surti...—fa, entrant mig cap per sota el meu braç i mirant endins el rebedor (Aquest emana un lleuger aroma d’Armani; no li pega amb la indumentària)
—Què fas? Que no m’has sentit? Que no hi ha cap Jennifer!
—Ah, no? L’anunci deia...

Ja heu lligat caps, oi? No? Doncs a mi em va costar dos minuts més.

—Quin anunci?
—El de La Vanguardia, d’avui.
—Ah! Val! Ja entenc...Aquest pis no està en venda.
—No, si jo no vull comprar cap pis. Vinc per la Jennifer.

Vale.

—...(empasso saliva) D’això —demano ingènuament —de què va l’anunci...?
—... (el quillo, veient que ha ficat el peu a la galleda fins l’engonal, s’excusa)...Però escolti, això... això no és un PUTTI CLUB???

“Joder. joder, joder, joder!”

—No, amic. No. Ja m’agradaria cardar més sovint, però encara no he de pagar per això.
—No és l’àtic primera aquest?
—Sí,...
—Primera porta?
—Sí
—Escala B?
—No. A.
—Ahhh!
—Això: A.
—Bé, doncs....
—Això: la B és al costat.

I des d’aquell moment va ser un no viure durant dos dies. Un reguitzell de fauna diversa va venir a picar a casa demanant per noms inversemblants a hores impossibles. Ho feien a totes hores. Primer cada mitja hora, després cada tres, després cada sis. El més greu és quan van començar a fer-ho a la una i a les dues i a les tres de la matinada. I com ells, un seguit de pizzeros que duien de tot. Més d’un cop vaig pensar en dir que deixessin la mercaderia a casa; però és clar, l’havia de pagar.

I es que, és evident, oi! A l’escala del costat, al mateix replà que el meu, s’havia instal•lat un putti-club de cites per hores convingudes.

Cada cop que algun potencial client s’equivocava, li demanava que digués a la madamme que fes el fotut favor de donar el nom de l’escala correcte i que ho canviessin al diari. Tot i així, algun dia encara venia algun despistat. I tot eren tios! Al cap de dues setmanes vaig pensar que tot i que havia baixat moltíssim la intensitat, les trucades errònies no desapareixien del tot, vaig decidir prendre mànigues en l’assunmpte (es deu dir així?) i anar directament a la gola del llop, això és, a l’escala del costat a parlar amb la tal Carlota,

I ja em veieu a mi, abillat de veí de dalt davant la porta de l’àtic primera, escala B.

“Ding, dong” (“El veí de dalt llama, dele la bienvenida”, penso)

I m’obre la porta un monument a la condició humana. Una ventada d’aire humit, fresc, olor de gessamí i llimona, m’omple els nadius. Un gavadal de naturalesa en estat pur, salvatge, se m’ofereix als cinc sentits. Una mirada melosa, càlida, d’ulls vidriosos, de profunditats marines, on poder ofegar-se a gust. Una pell morena, sensual, que se m’acut lliscant i fibrosa. Una cabellera encrespada, negra, que encercla un rostre oval, de somriure amplíssim, dents blanques, llavis molsuts. Uns pits immensos, turgents, lluitant per sortir de l’esclavatge d’uns sostenidors maragda, que enlairen una regatera a la categoria de bé d’interès nacional, on podria perdre’m un cap de setmana sencer. Unes cames llarguíssimes, descobertes, sota un batí de setí negre; sostingudes per uns talons de pam, finíssims, que podrien fer de bisturí a qualsevol quiròfan. I unes natges que imagino dures, potents, on trencar-hi anous a cops de mà. Un braç nu, recolzat tot al llarg del fil de la porta i una mà, d’ungles pintades de roig carmí, sobre la cintura; ajustada, ferma. I una veu, de l’ultratumba, que em parla...

“Joder, joder, joder, joder,!”

(continuarà)
(quan pugui)