De lectura (14): Tu rostro mañana 1. Fiebre y lanza (Javier Marías)

Pesadot. A Marias li grada recrear-se en el detalls de les situacions, dels pensaments, dels fets descrits, dels ambients creats. Pot perllongar una descripció d’aquestes durant paràgrafs i paràgrafs, saltant de branca en branca, i allargar-la fins a extrems inusitats per tornar al tronc principal de cop i volta. Això ho fa amb destresa; però obliga a no despistar-se un moment. La seva lectura suposa un exercici d’atenció constant. Potser per això em cansa tant. Li he comptat més de cent vint línies sense cap punt i seguit; només unint oracions i oracions amb conjuncions diverses i subordinades i subordinades amb comes o punts i comes. Cap punt i seguit. Els diàlegs no són tals. Són disertacions llarguíssimes, com si d’un assaig es tractés. El Gacía Márquez té una novel·la sencera escrita així (El otoño del patriarca) Això sí, un i altre saben mantenir el pols narratiu. No és fàcil escriure d’aquesta manera. Més difícil es fa llegir-los.

A Marias li coneixia Mañana, después de la batalla piensa em mí; que em va encandilar, per cert. Una novel·la construïda a partir d’un detall atzarós, l’home anava estirant un fil que s’anava encabritant amb històries creuades, on lesbanalitats o la casualitats, com en la vida mateixa, tenen un paper primordial.

Aquest llibre que ara us comento té menys pretensions. És la primera part d’una trilogia que no crec que acabi de llegir. I és que no m’he divertit. Tinc aquesta mania d’acabar els llibres que començo, quan el sentit comú em diu que si una cosa no paga la pena, la deixes i llestos. (Tranquils, que a vosaltres no us deixaré). Però sempre dono el benefici del dubte a l’autor. Hi ha llibres que segur que us ha costat d’enganxar-vos-hi, i després no els podeu deixar estar. (Amb les persones passa el mateix, oi?). Aquest home es capaç d’omplir pàgines i pàgines a partir de disquisicions sobre un record viscut, un gest sobtat, uns mitjons caiguts, un gota de sang, una manera de pronunciar un mot, una certa forma de mirar, un creuar les cames,... qualsevol detall insignificant és matèria literària per Marías. Podria dir, sense pot a equivocar-me, que és l’antítesi de la poesia. Sí: cada vegada m’agrada menys aquests autors que omplen planes i planes de paraules sense saber ben bé perquè caram ho fan. Defujo normalment els llibres-totxo perquè, estic segur, que amb la meitat de paraules dirien el mateix.

“Nadie debería de contar nunca nada [...] No, yo no debería oir nunca nada, ni contar nunca nada” (p. 26), diu el protagonista. Jacobo, Iago, Jack, Jaime; un home que rep diferents noms segons qui se li adreça. Un home fent de lector d’espanyol en un facultat d’Oxford és captat per un professor amic pels serveis secrets britànics (l’M-16) per “mirar” dins la gent. Un cos d’espies al servei del govern creat durant la Segona Guerra Mundial. Això és: ha saber què pensa realment les persones més pel que diuen i traspuen pel que no diuen i expressen en el seu silenci. Arribar a saber què pesnes avui i com actuaran demà (“Tu rostro mañana”, doncs). Fa por pensar que hi ha gent que tingui aquest do. Ja us avanço que jo no sóc d’aquests. El meu sisè sentit, si hi és que el tinc, encara no m’ha vingut a veure.

Les 150 primeres pàgines del llibre són un “entrar en matèria” que es fa, certament, farragoses. És a partir d’aquí quan la novel·la pren un cert interès. Perquè entens les reflexions de Marías sobre el fet de la lleialtat, l’amistat, el sacrifici, l responsabilitat, el deure, les paraules dites, de la unnibulació del poder sobre la ciutadania, sobre el control de les persones i del seu pensament,

Són interessants els casos reals que exemplifiquen les reflexions de l’autor per ser-nos propers: el pas de George Orwell durant la Guerra Civil espanyola (que en veritat es deia Eric Blair, ho sabíeu?); o l’arrest, tortura i assassinat d’Andreu Nin, aquell notori dirigent del POUM, el maig del 1937. O, per perfectament detallades, les campanyes del govern britànic demanant que la població “no parlés” amb ningú durant la Segona Guerra Mundial per evitar donar informació valuosa involuntàriament a l’enemic infiltrat.

Som una colla de desconfiats? “Uno nunca sabe del todo si se gana la confianza de nadie, y menos aún cuando se pierde”( p. 261). Un cant a l’amistat, la frase, eh? El poder ens controla tothora: “Puede que las personas que hablaran rara vez contaran nada muy grave o interesante pero acaban pot decirlo casi todo sobre ellas mismas, hasta cuando fingían. Eso fue lo que comprobaron. Eso es lo que sigue ocurriendo hoy en día, y es eso lo que sabemos” (p. 528) Ja sabeu: vigileu el que dieu, i sobretot on i a qui.

Des del blogs, també ens vigilen, no ho dubteu. Si no, Mireu què ens deia en Tondo fa dies!

El llibre va obtenir el premi Salambó de novel·la, el 2003. No sé com deurien ser les altres obres. Jo no li hagués donat.