De la carpeta del veí (3): Congesta

En el caos del meu estudi (no és el de la foto, eh?)suren arreu carpetes amb fulls desordenats, esgrafiats a llapis, embotornats de tinta. És com un escenari després de la tempesta. L’altre dia, intentant posar ordre, em va caure un a terra; semblava moll de tantes singladures en mars tempestuosos, de lluna de plena. El veí gira la mirada al passat i us el llegeix. Ho faria en veu alta, però només sé posar-hi la música.






Congesta

« No em miris, i no em deixis
veure’m dins els teus ulls»
(No una casa)
—Gabriel Ferrater


Potser quan arribi a casa
ens enfarinarem els cossos
ens llegirem els palmells de la mà,
ens beurem els dits,
ens besarem els ulls;
I tot tindrà un gust encès de pols i ambrosia.

Potser et demanaré el pa i la sal
i em donaràs la mesura del gest.
(Ja saps que a ciutat,
s’esdevenen estranys sortilegis).
Ens lleparem el sexe, la flonjor dels pits,
el tou de les natges, el borrissol del coll.
Un encenall de mots ens naixerà a la gola
i et faré l’amor relatant-te un somni,
a poc a poc, sense escenaris.
La nit ens llevarà la nuesa,
i dels corriols eixuts
naixeran temors de vells presagis.

(Potser aleshores, ulls clucs,
esborraré el poema que un dia
et vaig dibuixar a l’esquena:)


Aniré a obrir l’armari
on deso la roba que mai no he dut
les fotos dels llocs que no hem viscut
els mots d’amor que mai t’he escrit.

Potser hauré de demanar-me altre cop
qui sóc, on vaig, d’on vinc
i escoltar de nou
la resposta que sempre em dius.

Aniré a obrir l’armari
de les promeses no acomplertes,
on deso els llavis que no he besat
els diners que no he tingut
i aquest poema que mai t’he escrit.


I, potser, aleshores...