De viatges: Oleiros i no medeiros

He estat fora quasi una setmana. Qüestió de feina. En terres gallegues, prop d’A Coruña, a Oleiros. Un petit paradís de la costa nord. Per això no posava posts ni responia els vostres comentaris. Però no es tracta de fer-vos dentetes ni demanar excuses.

Voldria parlar d’algunes reflexions que m’han vingut al pap durant les llargues hores de debats; i perquè negar-ho, de juerga nocturna. La neurona del veí, de tant en tant, pensa. Què hi farem! Érem 45 participants. I només vuit tios. La resta, fèmines. El veí, en la seva salsa, doncs. Què ho fa que en certes disciplines dominin majoritàriament un sexe o un altre? Ja... Ho sé perfectament. Era una reflexió en veu alta. Suposo que tot és qüestió de temps que algun dia a Telecos o a Camins, Canals i Ports i altres enginyeries hi hagi tantes noies com nois. I que ser infermera, bibliotecària, hostessa de vol o mestra de llar d’infants no sigui potestat (quasi) femenina. Tranquils, el veí no té cap d’aquests oficis, tot i que estaria moníssim amb una còfia al cap!

Vam fer les jornades en un castell. El de la foto. El castell, que no deixa de ser un pazo més o menys “castellitzat” va ser propietat de José Quiroga, el marit d’Emilia Pardo Bazán. Una escriptora gallega, de gran renom, autora de l’arxiconegut Los Pazos de Ulloa (que jo no he llegit) que firmava com Emilio; per allò que les dones no podien dedicar-se, al segle XIX, a l’ofici d’escriure en una societat d’aire conservador i carpetovetònica. No cal anar gaire lluny per veure casos d’aquella Espanya rància, retraiguda i masclista. A casa nostra tenim la Víctor Català, pseudònim literari de Caterina Albert, autora de Solitud, una obra que hauria de ser lectura obligatòria a l’ESO. Per cert, l’altre dia em van parlar d’una conferència a l’Ateneu Barcelonès on una professora d’institut, ja jubilada, feia una comparança fil per randa, d’aquesta obra i la pel·lícula Stromboli, de Roberto rossellini (l’heu vista?), amb la Ingrid Bergman que acabaria sent, després de la peli, la seva dona. (Joder, qui no!). La Bergman ja estava casada i amb un fill, i als EUA de l'època no li van perdonar la relliscada. Van tenir tres fills, i un d'ells, la Isabella Rossellini, fidel seguidora dels ulls i la bellesa de la mare. Fa dues setmanes la van tornar a emetre per la televisió i, en visionar-la altre cop després de tants anys, amb aquesta idea al cap, no hi puc estar menys d’acord. Les dificultats d’adaptació a la vida d’un poble mariner sicilià (que explica la peli) no són menys que les de la Mila en afrontar-se a la dura vida d’alta muntanya (que relata l’obra). Me’n vaig per les branques, ho sé; però tot em porta altre cop a una de les reflexió inicial: el paper de les dones en la societat passada i actual.

Després de les sessions de treball van fer un ruta pels entorns de l’illot que allotja el castell, un recinte antigament emmurallat per defensar la ria d’A Coruña d’incursions enemigues per mar. Precisament, en una assalt a la ciutat per part del corsari Francis Drake (pirata per uns, sir per uns altres) pels volts de 1589, van ser les dones d’A Coruña les que van sortir a defensar la ciutat fins fer retrocedir els pirates angleses. Un tal Maria Pita en va ser una de les heroïnes. Té estàtua i nom de plaça al centre de la ciutat. Va tenir una pensió de per vida i rang d’alferes a les tropes reials. D’altres, igual de valentes, però de família humil, van quedar malferides i van haver de demanar almoina durant la resta del seus dies. Ja veieu que també hi ha desigualtats entre les dones.

En aquest passeig, el que ens va agradar més, va ser trobar-nos a un vellet que, amb 88 anys, acudeix cada dia als jardins de l’illa i, a grup de turistes que troba, els recitava un poema de creació pròpia sobre la història de l’illa i el castell. Amb rimes assonats i consonants. Entranyable i corprenedor, els versos i el mateix personatge. Segurament és la millor manera d’afrontar la vellesa: exercitant el cap. Una de les companyes assistents (què tal Rosa!), de València em parlava del cas de José Luís Sampedro (li heu llegit La sonrisa etrusca, brillant obra sobre la vellesa i l'amor), que amb 92 anys, feia pocs dies, encara era capaç d’omplir de gom a gom l’Aula Magma de la Universitat i fer commoure d'emoció el públic només amb la força de les seves paraules i els seus pensaments.

En aquell passeig també vaig aprendre una cosa. Sota un tell (tejo en castellà), un arbre mític a Galícia, que havia estat talat sense escrúpols i dels quals queden pocs exemplars perquè es veu que les seves fulles són tòxiques i feia emmalaltir a tots els animals que en menjaven (especialment els cavalls). En canvi, es veu que a Astúries, la nit de Sant Joan, és tradició trencar una branca d’aquest arbre i anar a casa de l’estimada i llençar-li a la finestra (no diuen si encesa o pagada!) D’aquí la famosa frase “tirarte los tejos". Tot i que hi ha altres acepcionsI jo que pensava que es tractava de tirar totxos a les ties! Què bèstia, veí! Això és molt més tendre, no?

Tan tendre com la història que ens va explicar un guia fent una ruta per la ciutat. A La Corunya hi està enterrat un general anglès (no recordo el nom) que va lluitar contra l’ocupació Napoleònica a Espanya i que va morir, de les ferides rebudes, en la retirada de les seves tropes, abans d'embarcar, a la ciutat gallega. Aquest general era amant de Lady Standford, un altra dona d’aquelles de “armas tomar”. La llegenda diu que cada 14 de gener a la seva tomba -en un pati arraconat al casc antic, dalt un turonet des d’on es divisa tota la ria-, hi apareix dipositat un ram de flors fresques que hi porta el fantasma de la seva est9imada (ja sabeu que Galícia és país de meigas i bruixots!). Oh, què bonic!

En fi... No us deia que volia fer una reflexió? Calla doncs, ja, coi, veí!

Doncs volia referir-me a l'experiència de conviure uns dies amb persones de diferents edats (de vint-i-pocs a cinquanta i més), d’ideologies ben contraposades (de l’evidència més “pepera” a d’altres de més clar to nacionalista); i de procedència geogràfica ben dispersa (hi havia representants de catorze autonomies; països o nacions, digueu-li com us abelleixi, com diu l’Angu); m’ha fet veure clarament dues coses: a) la convivència entre tots és perfectament plausible i, b) que aquí a Catalunya anem, en algunes coses, un pas (o dos) pel davant. Tota la gent era encantadora, no us confoneu. Em refereixo al sentit que tenen de l’Estat espanyol. Precisament, l’únic moment de certa tensió durant quatre dies seguits de reunions va ser aquest: si havíem de qualificar la xarxa que volíem crear entre tots d’“espanyola” o de l’“Estat espanyol”. Ben estúpid, oi? Doncs no us imagineu la pedagogia que cal fer encara... I això vers els que manifesten clarament el seu sentiment espanyolista, que estic segur que a la sala hi havia molts altres representants que no deien re, però que en el fons, en els fons, els molestava aquesta “ànsia” (per ells) de voler distingir-nos els bascos, els gallecs i els catalans (dels Països Catalans, que allí hi havia valencianes que no eren gens peperes!). Tret d’això la convivència va ser més que exquisida: em sento com dins una família cada any que ens trobem (solem ser els mateixos) i com a casa en cada lloc on anem a fer les trobades (cada any a una autonomia diferent. Un xollete, vaja.

El millor, però, la sessió de karaoke fins altíssimes hores de la matinada la darrea nit. Però d’aquest affaire obscur, no queden testimonis gràfics –estan tots sota secret de sumari- i si en queden, negaré (àdhuc sota tortura) que aquell aprenent de Joaquin Sabina amb el micro a la mà era el veí amb tres copes de més.