12 de juny del 2007

De viatges: Oleiros i no medeiros

He estat fora quasi una setmana. Qüestió de feina. En terres gallegues, prop d’A Coruña, a Oleiros. Un petit paradís de la costa nord. Per això no posava posts ni responia els vostres comentaris. Però no es tracta de fer-vos dentetes ni demanar excuses.

Voldria parlar d’algunes reflexions que m’han vingut al pap durant les llargues hores de debats; i perquè negar-ho, de juerga nocturna. La neurona del veí, de tant en tant, pensa. Què hi farem! Érem 45 participants. I només vuit tios. La resta, fèmines. El veí, en la seva salsa, doncs. Què ho fa que en certes disciplines dominin majoritàriament un sexe o un altre? Ja... Ho sé perfectament. Era una reflexió en veu alta. Suposo que tot és qüestió de temps que algun dia a Telecos o a Camins, Canals i Ports i altres enginyeries hi hagi tantes noies com nois. I que ser infermera, bibliotecària, hostessa de vol o mestra de llar d’infants no sigui potestat (quasi) femenina. Tranquils, el veí no té cap d’aquests oficis, tot i que estaria moníssim amb una còfia al cap!

Vam fer les jornades en un castell. El de la foto. El castell, que no deixa de ser un pazo més o menys “castellitzat” va ser propietat de José Quiroga, el marit d’Emilia Pardo Bazán. Una escriptora gallega, de gran renom, autora de l’arxiconegut Los Pazos de Ulloa (que jo no he llegit) que firmava com Emilio; per allò que les dones no podien dedicar-se, al segle XIX, a l’ofici d’escriure en una societat d’aire conservador i carpetovetònica. No cal anar gaire lluny per veure casos d’aquella Espanya rància, retraiguda i masclista. A casa nostra tenim la Víctor Català, pseudònim literari de Caterina Albert, autora de Solitud, una obra que hauria de ser lectura obligatòria a l’ESO. Per cert, l’altre dia em van parlar d’una conferència a l’Ateneu Barcelonès on una professora d’institut, ja jubilada, feia una comparança fil per randa, d’aquesta obra i la pel·lícula Stromboli, de Roberto rossellini (l’heu vista?), amb la Ingrid Bergman que acabaria sent, després de la peli, la seva dona. (Joder, qui no!). La Bergman ja estava casada i amb un fill, i als EUA de l'època no li van perdonar la relliscada. Van tenir tres fills, i un d'ells, la Isabella Rossellini, fidel seguidora dels ulls i la bellesa de la mare. Fa dues setmanes la van tornar a emetre per la televisió i, en visionar-la altre cop després de tants anys, amb aquesta idea al cap, no hi puc estar menys d’acord. Les dificultats d’adaptació a la vida d’un poble mariner sicilià (que explica la peli) no són menys que les de la Mila en afrontar-se a la dura vida d’alta muntanya (que relata l’obra). Me’n vaig per les branques, ho sé; però tot em porta altre cop a una de les reflexió inicial: el paper de les dones en la societat passada i actual.

Després de les sessions de treball van fer un ruta pels entorns de l’illot que allotja el castell, un recinte antigament emmurallat per defensar la ria d’A Coruña d’incursions enemigues per mar. Precisament, en una assalt a la ciutat per part del corsari Francis Drake (pirata per uns, sir per uns altres) pels volts de 1589, van ser les dones d’A Coruña les que van sortir a defensar la ciutat fins fer retrocedir els pirates angleses. Un tal Maria Pita en va ser una de les heroïnes. Té estàtua i nom de plaça al centre de la ciutat. Va tenir una pensió de per vida i rang d’alferes a les tropes reials. D’altres, igual de valentes, però de família humil, van quedar malferides i van haver de demanar almoina durant la resta del seus dies. Ja veieu que també hi ha desigualtats entre les dones.

En aquest passeig, el que ens va agradar més, va ser trobar-nos a un vellet que, amb 88 anys, acudeix cada dia als jardins de l’illa i, a grup de turistes que troba, els recitava un poema de creació pròpia sobre la història de l’illa i el castell. Amb rimes assonats i consonants. Entranyable i corprenedor, els versos i el mateix personatge. Segurament és la millor manera d’afrontar la vellesa: exercitant el cap. Una de les companyes assistents (què tal Rosa!), de València em parlava del cas de José Luís Sampedro (li heu llegit La sonrisa etrusca, brillant obra sobre la vellesa i l'amor), que amb 92 anys, feia pocs dies, encara era capaç d’omplir de gom a gom l’Aula Magma de la Universitat i fer commoure d'emoció el públic només amb la força de les seves paraules i els seus pensaments.

En aquell passeig també vaig aprendre una cosa. Sota un tell (tejo en castellà), un arbre mític a Galícia, que havia estat talat sense escrúpols i dels quals queden pocs exemplars perquè es veu que les seves fulles són tòxiques i feia emmalaltir a tots els animals que en menjaven (especialment els cavalls). En canvi, es veu que a Astúries, la nit de Sant Joan, és tradició trencar una branca d’aquest arbre i anar a casa de l’estimada i llençar-li a la finestra (no diuen si encesa o pagada!) D’aquí la famosa frase “tirarte los tejos". Tot i que hi ha altres acepcionsI jo que pensava que es tractava de tirar totxos a les ties! Què bèstia, veí! Això és molt més tendre, no?

Tan tendre com la història que ens va explicar un guia fent una ruta per la ciutat. A La Corunya hi està enterrat un general anglès (no recordo el nom) que va lluitar contra l’ocupació Napoleònica a Espanya i que va morir, de les ferides rebudes, en la retirada de les seves tropes, abans d'embarcar, a la ciutat gallega. Aquest general era amant de Lady Standford, un altra dona d’aquelles de “armas tomar”. La llegenda diu que cada 14 de gener a la seva tomba -en un pati arraconat al casc antic, dalt un turonet des d’on es divisa tota la ria-, hi apareix dipositat un ram de flors fresques que hi porta el fantasma de la seva est9imada (ja sabeu que Galícia és país de meigas i bruixots!). Oh, què bonic!

En fi... No us deia que volia fer una reflexió? Calla doncs, ja, coi, veí!

Doncs volia referir-me a l'experiència de conviure uns dies amb persones de diferents edats (de vint-i-pocs a cinquanta i més), d’ideologies ben contraposades (de l’evidència més “pepera” a d’altres de més clar to nacionalista); i de procedència geogràfica ben dispersa (hi havia representants de catorze autonomies; països o nacions, digueu-li com us abelleixi, com diu l’Angu); m’ha fet veure clarament dues coses: a) la convivència entre tots és perfectament plausible i, b) que aquí a Catalunya anem, en algunes coses, un pas (o dos) pel davant. Tota la gent era encantadora, no us confoneu. Em refereixo al sentit que tenen de l’Estat espanyol. Precisament, l’únic moment de certa tensió durant quatre dies seguits de reunions va ser aquest: si havíem de qualificar la xarxa que volíem crear entre tots d’“espanyola” o de l’“Estat espanyol”. Ben estúpid, oi? Doncs no us imagineu la pedagogia que cal fer encara... I això vers els que manifesten clarament el seu sentiment espanyolista, que estic segur que a la sala hi havia molts altres representants que no deien re, però que en el fons, en els fons, els molestava aquesta “ànsia” (per ells) de voler distingir-nos els bascos, els gallecs i els catalans (dels Països Catalans, que allí hi havia valencianes que no eren gens peperes!). Tret d’això la convivència va ser més que exquisida: em sento com dins una família cada any que ens trobem (solem ser els mateixos) i com a casa en cada lloc on anem a fer les trobades (cada any a una autonomia diferent. Un xollete, vaja.

El millor, però, la sessió de karaoke fins altíssimes hores de la matinada la darrea nit. Però d’aquest affaire obscur, no queden testimonis gràfics –estan tots sota secret de sumari- i si en queden, negaré (àdhuc sota tortura) que aquell aprenent de Joaquin Sabina amb el micro a la mà era el veí amb tres copes de més.

32 comentaris:

gatot ha dit...

Quins collons que tens veí!!!! M'obligues a retardar el descans del guerrer fins a hores petites -que gustosament he rellegit aquest descàrrec en vers les fèmines- esperant la confessió del que relament interessa saber: què va passar i quines converses i interaccions es van mantenir amb les nostrades veïnes "internacionals"!!!

Si més no.... caldrà saber quines lletres de Sabina es van interpretar... malgrat sigui un expiedent X!

petons i llepades ... viatgeres!

onix ha dit...

uauuu veinet vens fort t'ha provat , així m'agrada:D no deixis de llegir los Pazos de Ulloa ,magnific post m'ha agradat tant que estic a punt de tirar.te els teixos :P :P :P
;)

Anònim ha dit...

Carai, quines jornades, veí! Com sua la cansalada!

Anònim ha dit...

segur que no ens expliques el millor eh, veí ;)

bon post!! sempre s'aprenen coses amb tu

ptns

sbtt

Mikel ha dit...

Collons , encara funcionan els Karaokes...

Unknown ha dit...

Cal fer pedagogia, i no és gens sebnzill si tenim en consideració les boques de la mentida, que radiuen i televisen intolerància enllaunada a tort i a dret.

Els espanyols molts cops flipen en descobrir que els catalans -els qui només som això, catalans- no som ni monstres de tres caps, ni bruixes calixtes, ni l'increible Hulk.

I és que Espanya és ina idea molt nova i que tampoc casa amb la nació castellana o la nació andalusa.

Una abraçada veïnal!

Metamorfosi ha dit...

Carai, noi... quina vidorra! Amb tan bona companyia segur que no vas trobar a faltar les nostres pujades i baixades per les escales, per molt que féssim repicar els talons! XDDD

Petons!!!

Per cert... i aquesta gravació del karaoke feta amb un mòbil...? ;P

Joana ha dit...

Alguna demostració ens has de fer...Perquè no ens enganyem el sabina et deu copiar a tu, no?
Ara uns dies a dieta , suposo... que arriba l'estiu! ;)
Bentornat!

Puji ha dit...

Colló Veí! Que bé t'ho montes!

Em sembla que la valencianeta t'ha robat el cor, eh!?

Una abraçada d'Estat Català!

euria ha dit...

A tot li diem feina, ara.....:DD Una setmana fora A coruña, envoltat de dones i amb Karaoke jejejje. Per cert veí em quedo amb la versió tendre del tema totxos....suposo que no era per aniquilar a l'estimada, no? :xxx

Ja veig que una setmana fantàstica i un bon post.

Ptons i potser podries desvetllat alguna altre cosa.....:DDD

Viatger ha dit...

No esta gens malament la trobada, si mes no per canviar d'aires uns dies, tot "treballant".

Divertida la versió de tirar los "tejos"

Ens veiem al replà

Waipu Joan ha dit...

Desconec la raó per la qual el Solitud no és lectura obligatòria a l'escola...abans ho era no???
Pel que fa al Sampedro et diré que La Sonrisa Etrusca em va entusiasmar. Vaig tenir la sort de començar amb aquest llibre i continuar amb altres d'aquest genial escriptor, ja que el seus estil és fascinant. Fixa't tu, amb 92 anys i omplint les aules de la universitat. Espectacular.
I pel que dius de la conviv`ncia estatal, no en dubto gens que això només cal una petita dosi de voluntat per aclarir les coses i ja. Ara bé, mentre el Losantos continüï rebentant la convivència i molts fent cas, la situació no serà gens fàcil.

Júlia ha dit...

He de dir que molts catalans també flipen quan s'adonen que els espanyols no són tan dolents ni tots del pepé.

Sobre Pardo Bazán, un dia vaig escriure sobre aquesta senyorassa que em fascina en molts aspectes:
http://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/03/pardo-bazn-en-el-seu-context.html

Una crònica excel·lent i molt interessant i distreta, felicitats. Què bé t'ho passes, veí!!!

Toy folloso ha dit...

Na Caterina Albert, (salant com els escalencs) va ambientar "Solitud" en el massís del Montgrí, que també coneixes.
Dona moltes pistes, no entenc perque li busquen altres ubicacions.
M´hi jugaria una copa de vi blanc, glaçat i aspre, sota les palmeres de l´ateneu.
Un plaer llegir-te.

voilà ha dit...

La foto parla molt bé per si sola...com ens cuidem eh? jo aquesta setmana també em cuidaré...i tant que sí, i si puc ara que has dit lo del karaoke, encara me'n aniré a donar la nota per algun i tot! XDD ben fet, les proves sempre han de ser secret de sumari...que tu vas cantar el Savina, però jo me'n recordo de certa nit micròfon en ma entonant la banda sonora de dirty dancing XDDDD

voilà ha dit...

Sabina [que em perdoni el mestre]

Unknown ha dit...

Vaig llegir Solitud quan feia EGB!!

Avui ni a la Universitat es deu llegir! A no ser que vulguis fer filologia catalana.

El llistó baixa, i baixa...

Jobove - Reus ha dit...

gràcies per posar-nos al teu blog, fem al mateix amb el teu

salut !!

Joana ha dit...

M'agrada saber que ho has passat bé.
Jo, ara mateix em quedo amb el lloc tranquil... ja m'has donat ganes de coneixer aquest poble.
Un petonet.

Anònim ha dit...

gran reflexió veí!

em quedo amb el Sampedro, l'he de rellegir!

Et recomano l'antikaraoke! (http://antikaraoke.com) VAL MOLT LA PENA... XD molt autèntic! Els dilluns a la sala sidecar... jo vaig camí de fer-me asidu...

Oriol ha dit...

Vei, ja torno a estar pel replà, una abraçada....

Xules de collons, les sabates amb el mitjons blaus, però com bé dius, amb un de blanc seria la hòstia...

El post, com sempre, interessant i enriquidor, la emilia, la caterina, el rossellini, ..i quan arribem al marro de les nit, au..toca't els pebrots, tres línies...volem més, volem més.. :-))

Lo dich, una abraçda i bon cap de setmana

Clint ha dit...

veí volem la desclassificació dels documents aquests del karaoke!

El veí de dalt ha dit...

GAtot,
"Princesa", de Sabina. DedicadA ex-professo.

Onix,
Uix! Vigila, princesa! Que eren teixos de l'arbres, no de la teulada!

Pd40
Cansalada i percebe.

Sbtt,
aprendre dels que m'ensenyen, serà...

Mikel,
a tutti pleni,xavalot!

Tondo,
pedagogia per la praxis. ës la emva línia.

Meta,
No era un mòbil, eren fotos. Sota pany i forrellat.

Joana,
que em sents la veu greu? (faré gargares, doncs)

Puji,
les valencianes són collita fina.

Euria,
sóc més planer que un camp de ciment.

Viatger,
salut i viatges!

Joan,
Losantos has dit? Puaj! Vomito!

Julia,
cert. Ens coneixem poc uns i altres. Algun dia miraré de llegir Pardo BAzan. Per ara, em contento amb el teu post (per cert, t'he vist pel "Lletra"... Sort!

Toy,
què tal! Tens raó. Tot queda en zona de muntanya.

Voilà,
la banda sonora només? I els moviments sinuosos no?

Tondo,
doncs cal que pugi, pugi,...com tot!

Té la mà,
salut i Reus!

Joana,
el poble i tota la costa d'A Coruña.

Estve,
conec l'antikaraoke! Què tal un dia de farra blogera?

Uri,
creia que jo no m'estimaves! I no et guardo rancúnia encara que el Tamudo ens hagi fotut la lliga enlaire! Tot va bé? La família bé?

Clint,
han de passar 50 anys...diu la llei del bon gust.

gatot ha dit...

valga'm deu senyor!!!!!!!!!! "princesa"?????

mmmmm de la primera època.... quasi que per un karaoke millor, però em quedo amb la "rubia platino" eh?

gatot ha dit...

ai no!!!!!!!!!! volia dir la "barbie superstar"!!!!!!!!!!!!

Alepsi ha dit...

Carambes, Veí... sí que donen de sí les jornades... clar que el castell donava que pensar... l'equip de neteje era masculí? xDDDDD

Ja, ja, una xorrada... m'ha agradat el post, feia dies que no et llegia ja... bufffff!!!! :***

Anònim ha dit...

Be, si tot us entenieu tan meravellosament, quin problema hi ha doncs amb considerar-vos espanyols, es a dir, ciutadans de l'estat espanyol? En el fons, queda ben clar que Espanya com a pais no existeix, pero em sembla que com a estat si hi ha una Espanya, no?! Per tant "espanyol" vol dir "de l'estat espanyol" i res mes. Llavors, quin problema teniu???

El veí de dalt ha dit...

GAtot, per tu:

"Entre la cirrosis
y la sobredosis
andas siempre, muñeca.
Con tu sucia camisa
y, en lugar de sonrisa,
una especie de mueca.
¿Cómo no imaginarte,
cómo no recordarte
hace apenas dos años?
Cuando eras la princesa
de la boca de fresa,
cuando tenías aún esa forma
de hacerme daño.
Ahora es demasiado tarde, princesa.
Búscate otro perro que te ladre, princesa.
Maldito sea el gurú
que levantó entre tú
y yo un silencio oscuro,
del que ya sólo sales
para decirme, "vale,
déjame veinte duros".
Ya no te tengo miedo
nena, pero no puedo
seguirte en tu viaje.
Cúantas veces hubiera dado la vida entera
porque tú me pidieras
llevarte el equipaje.
Ahora es demasiado tarde, princesa...
Tú que sembraste en todas
las islas de la moda
las flores de tu gracia,
¿cómo no ibas a verte
envuelta en una muerte
con asalto a farmacia?
¿Con qué ley condenarte
si somos juez y parte
todos de tus andanzas?
Sigue con tus movidas,
pero no pidas
que me pase la vida
pagándote fianzas.
Ahora es demasiado tarde, princesa
Búscate otro perro que te ladre, princesa"

Alepsi,
és que em tens abandonat, entre tants exàmens...Ho entenc, eh? Vinga!, a estudiar!

Ahse,
no facis trampes..."espanyol" vol dir més que ciutadà de l'Estat espanyol. No sé si ets d'aquí o no; però ni venim d'un passat brillant ni d'un present engrescador. A certs bascos, gallecs i catalans ens pot molestar que ens facin sentir espanyols quan en el fons no ens sentim gens. Solidaris i còmplices amb tots els pobles d'Espanya, sí. Però no és el mateix. I tampoc veig gaires corresponsabilitats en les comunitats de "parla castellana". Ja no parlo dels polítics. De la gent a peu. En fi, no vull entrar en discussions polítiques. En el fons, ja m'està bé que cadascú se senti d'on es creu sentir i deixi a la resta manifestar el seus sentiments. I si t'he de dir la veritat, jo em sento en essència, català i mediterrani (del nord i del sud); molt més que europeu o espanyol.

Una abraçada (si vols), catalana.

Anònim ha dit...

Em sembla que no m'entens. Qui diu que Espanya com a *pais* existeix?? Si s'anomenaria Iberia, per exemple, no seria el mateix?! No seguirieu sent catalans, castellans, bascs, gallecs, andalusus???
Jo crec que hi ha una diferencia ben clara entre "estat" i "pais". Tu no?

Montse ha dit...

Veí, QUIN POST!!!!!!!!!!!! gràcies, wapu!!! fins i tot et perdono que no ens hagis penjat la gravació (in)existent del karaoke... per cert, ja vas escalfar la veu, abans de cantar? petonets i fins no sé quan!!!

Anònim ha dit...

Muy buenas! Disculpad una breve intromisión de una gallega para comentaros que... "El veí de dalt" canta muy bien! En catalán, gallego, francés, no hay idioma que se le resista, jajaja! No te preocuuuupes, que no revelaré documentos gráficos; o por lo menos, no todavía :DDD

Saúdos dende a terra meiga.

El veí de dalt ha dit...

Ashe,
aquesta és la qüestió: que som d'un estat que potser no ens plau i d'un país que ens plau que no té estat.

Arare,
encara tincv la veu més rogallosa de l'habitual...

Vero-Meiga,
te voy a dar...espero que esto del francés no vaya con segundas...Pobre de ti que envies ningún documento gráfico!
Un besote!