De lectura (16): El Caníbal, d'Isabel-Clara Simó

«Hi ha un plaer més intens que el de menjar? Doncs com serà de magnífic si es tracta d’un menjar que s’assimila a un coit, i si és un coit que s’assimila a un acte religiós...”(p. 128)

Deu-n’hi do la cita, eh? Però no hi ha per tant. Creieu-me. Podeu prescindir-ne. A no ser que sigueu seguidors acèrrims de la Simó. Jo no. La bona de la Isabel-Clara ha fet un conte llarg, o novel•la curta, com vulgueu, que no per no ser original, no deixa de tenir el seu vessant fosc: l’antropofagia.

Jo sempre li deia a les noies (i als meus fills) “et menjaré a petons”. Ho diu també en Cris Juanico a “Si vens” li queda molt bé (bé ell diu, “et menjaré a besades” que encara queda millor; així, en mallorquí, oi Cruella?) És un dir, és clar. Però aquí, el protagonista ho fa a consciència, redéu! En Blai, el caníbal de l’obra, se li menja tot a la pobra Rosario. Fins i tot deixa pel final, com no podia ser altrament, “allò” que a les noies us agrada tant que us mengem els nois —o altres noies, que per gustos, no serà...—. Se m’entén, oi? Perfectament.

No. No us estic aixafant la guitarra explicant-vos el final. És que comença així el llibre “En Blai és un caníbal (...) I ho ha fet per amor” (p. 11). Apa, apaga y vámonos. La resta, un llarga explicació cap el perquè de tot plegat, cap el motiu del desenllaç sabut.

La novel•leta (no havíem dit que era un conte llarg?), té un cert paral•lelisme amb “El perfum” , de Patrick Süskind. Amb la trama de fons em refereixo. Recordeu, per cert, la ressenya que vaig fer de la peli? Recordeu el pobre Jean-Baptiste Grenouille? Doncs aquest Blai també és sotmés a un procés d’aprenentatge cap a la seva genialitat final, l’art culinari, en aquest cas. Homes tristos tots dos, callats, dissoluts; d’una joventut grisa i melangiosa. Jean-Baptiste fa l’aprenentatge en un assaonador de pells de París. Blai, en un escorxador de Gurb. Jean-Baptiste viurà obsessionat per trobar la fórmula de perfum perfecte, el que obtingui l’essència de l’ànima humana. En Blai, viu obsedit (“és meticulós, pacient i perfeccionista”, p. 36) per la recepta culinària sublim, que combini magistralment gustos, olors i plaer. En Jean Baptiste fa un camí ple d’atzagaiades per acomplir el seu deure místic; com ho fa en Blai amb l’advocació dels seus mestres; primer a l’escorxador, després al bar de tapes, seguidament en els fogons d’un tres estrelles Michelin, finalment al seu propi restaurant de Lloret. És clar que Jean Baptiste esdevé assassí en sèrie per obligació del destí. En Blai, no. A en Blai li aniran maldades perquè, segons l’autora, “hem quedat que una història feliç és una poca-soltada que no val la pena ni de ser narrada ni de ser llegida” (p. 94). Mira, per on, aquí li dono la raó a la bona de la Isabel-Clara. En Blai i Jean Baptiste busquen la perfecció des de la seva condició d’aprenents, sotmesos a vexacions, empassant-se l’orgull i l’honor. Esperant un cop de sort per tornar a volar.

I Blai el troba aquest camí en la Rosario, el seu alter ego; l’ànima bessona, complementària. Puta, emigrant il•legal, ex-drogadicta. Creieu en l’amor a primera vista? Jo sí. Cada dia en sortir del metro.... “Eren. per dir-ho d’alguna manera, com dos exiliats con dos comdemnats que es veuen obligats a col•laborar, que es necessiten (...)” (p. 98 ). Dos esguerrats que es repengen mútuament.

Ja acabo. El valor de l’obra de la Simó està més en “el com” que no en “el què”. És innegable que està ben escrita (només faltaria!) i ben documentada (què menys!). Sobta el seu diàleg permanent amb el lector: el narrador és omniscient i omnipresent i “surt” de la història per adreçar-se-nos directament. De tu a tu. Curiós.

Les millors planes, dieu? Doncs com no podia ser d’altra manera, l’especejament de la Rosario. Osti! Un tractat d’anatomia humana, de savoire faire de carnisser i d’amor absolut. Si fa mal de llegir-ho i tot! “Rosario: vull que et quedis per sempre amb mi. Vull que les teves cèl•lules es barregin amb les meves. Vull tenir amb tu la còpula més immensa, més completa, més total que mai s’hagi tingut...(..) I la teva carn serà la meva carn i la teva sang, la meva sang (p. 108).

Coi! I jo! Però no per això us obriré en canal..., eh?

O si?