De lectura (20) La visita del arzobispo, d'Ádam Bodor

"Por aquellas fechas, Bogdanski Dolina aguardaba todos los fines de semana la llegada del arzobispo Butin y las cámaras de la Provisoria llevaban años acumulando regalos para él."

Angoixant. I inquietant, tal volta.

Vaig fer cas, tard i malament, com sempre, del consell de la Cruella i m’he llegit aquest llibre que fa temps em va recomanar. M’ha sorprès, certament, per com està escrit. Ádam Bodor és hongarès. I el meu coneixement previ d’aquesta cultura i d’aquest país (tret que hi passa el Danubi i s’hi troben els Càrpats) era, zero patatero. Ho segueix essent, però ja puc dir que tinc un hongarès al cabàs.

L’acció transcorre en una ciutat imaginària, Bogdanski Dolina, situada en algun lloc dels Càrpats. Una ciutat ben misteriosa i on no em voldria perdre mai. La governa una casta eclesiàstica, feta de popes barbuts i malcarats; de conductes imprevisibles. Suportats per una banda de fidels guardians armats amb gossos de males puces. Una ciutat que té la peculiaritat d’haver canviat de país d’una dia per l’altre; per mor del desbordament del riu transfronterer Medvegyica que la banyava; que en una nit d’inundacions, decideix sortir-se de mare i deixar-la “a l’altra banda” de la frontera. I d’on molta gent sembla voler fugir però sempre tornen.

Una ciutat on hi ha escenaris angoixants: la presó d’Izolda, on hi van a parar, a podrir-se més aviat, els malalts del pulmó (¿?) i altres elements no grats a l’autoritat (com el doctor Vidra), malvivint en barracons de fusta i sotmesos a les inclemències meteorològiques i les pedregades dels seminaristes; en aquest recinte s’hi troba la fàbrica de pintes i botons; el mateix seminari (aquí sembla que tothom vol esdevenir capellà, arximendrita, vicari, arquebisbe o bisbe); els abocadors, curulls de desferres, on hi ha una vida encoberta; abocadors que tenen llum pròpia; els boscos i prats que encerclen la ciutat, feréstecs i llunyans, on s’hi veuen unicorns i galls fers; la Provisoria, on treballa de capellà castrense, el protagonista de la història, en Gábriel Ventuza, orfe, fill d’un contrabandista d’homes que ve al poble tan sols a recollir i endur-se les restes òssies del seu pare (mort en estranyes circumstàncies) perquè el cementiri armeni on reposa serà destruït en breu i, en canvi, s’hi quedarà deu anys.

Una ciutat amb pocs escenaris més: la perruqueria (on viu el narrador, que no té nom), la bodega; l’estació de tren, la tomba al Camiant Desconegut, l’avinguda 22 de febrer (qui de voslatres va néixer aquest dia?). I poca cosa més. I un seguit de personatges que viuen una rutina estranya i assumida, fosca i asfixiant, com la del vicari que es passa cinc anys seguits dormint per aparèixer un bon dia assassinat; la noia que quedà calba per un raig; la perruquera que somia algú sense conèixer-lo, els “homes de la muntanya” que són un rerafons només

I de rerafons, s’ordeix un complot. Però no saps mai ben bé qui ni ben bé com. I un dia, un bisbe mor en un atemptat.

Hi ha una geografia explícita en aquest llibre. Cada escenari evoca un estat d’ànim. És una novel·la feta a força d’entrecreuar cercles. Cercles concèntrics; que es van escurçant o eixamplant a força que avança la trama. La narració té un aire asfixiant. Pateixes. Pateixes molt. Els personatges apareixen i deixen el seu lloc a nous, que després el deixaran uns altres, per retornar a aparèixer els primers altre cop. La tècnica del flash-back pren aquí tota la seva expressió; però el mèrit de Bodor és fer-ho explicant primer l’efecte, després la causa i després la causa de l’efecte. Un pas endavant i dos enrera. I seguir avançant. I sense perdre’t. És com un equip de relleus es va passant el testimoni, però on tot està perfectament calculat. I en el rerafons, un misteri que envolta a Gábriel, el seu origen, la seva feina, el seu futur... Segurament els dubtes de tot un poble.

Evidentment, tota la novel·la és una metàfora en si mateixa. Ja ho veieu. Un gulag imaginari.

I treure’n l’entrellat és cosa vostra. Sapigueu que Bodor (1936) va ser empresonat dos anys (del 1953 al 55) per anticomunista, i va viure a dos països —Romania i Hongria— on definir-se així no era cap broma. Digueu-li això també al txec Kundera.

Tinc al calaix, esperant, El distrito de sinistra, una altra de les seves obres. Però hauré deixar pair el mal de cos que m’ha deixat aquesta lectura. No puc dir que m’hagi encantat. Tampoc m’ha desagradat. El que dic és que no m’ha deixat indiferent. I com que el veí és lent i mandrós, deixo que la seva lectura vagi fent pòsit lentament en les meves neurones per despertar-me un dia dient: “coi, ja sé qui era l’assassí!”

I tothom al poble, empolainant-se, esperant l’arribada del bisbe (ara és un, ara un altre) que com, qual Mister Marshal —recordeu la peli del Berlanga?—, no arribarà mai. Com nosaltres aquí a Barcelona esperant l’arribada de l’AVE... fènix i que FECSA-ENDESA tinguin a bé acabar amb les apagades de llum. Ja podeu anar posant ciris al bisbe

Però sempre hi ha lloc cap una fugida final. La que emprèn Gábriel Ventuza .

Però no sé si ell sap que és cap a una nova foscor...

...on jo també m’hi encamino.