4 d’agost del 2007

Relats conjunts: "Le chat noir"



—Malaguanyada…
—La coneixia, comissari?
—Qui no coneix l’Yvette! Les millors mamades de Montmartre! Tu ets nou, per aquí, oi?
—Esperem el jutge?
—No caldrà. Ja et dic jo el que ha passat…
—Per la carta ho diu?
—Per la carta i perquè conec la mossa...
—Puc?
—Faci...

“Benvolguda Yvette,

El destí té viaranys impensables, oi? Ahir érem sopant plegats i avui ja sóc lluny. Molt lluny. D’aquí i de tu. Per sempre.

Saps que mai he desitjat ningú tant com tu. Mai has tingut ningú tan fidel com jo. He menjat a pleret de les teves mans; m’he alimentat dels teus ulls, del teu riure; m’he embriagat cada nit amb el teu ball. Només respirava l’aire que tu abans havies expel·lit. Has estat mirall i destí. I ho sabies. Vaig tocar l’infern i el cel alhora, i vaig deixar que m’abandonés l’ànima en aquell tuguri de la rue Víctot Massè... He fet en aquest temps actes que farien horroritzar els de casa; els meus amics. Si em encara em queda algun... Fa ja..., sis mesos? Sis mesos, sí; d’aquella primera nit. Et vaig esperar a la sortida de l’espectacle, recordes? Vam anar de cau en cau, buidant ampolles d’absenta i pastis. I vaig acabar bevent al teu sexe un nova albada. Ja era en la teva xarxa de prestidigitador. Sis mesos baixant sol als abismes. T’estimava, sí. T’estimo i t’estimaré encara. A l’infern o allà on siguis.

Per això no vaig poder sofrir la veritat. Si que em quedava algú bri de dignitat el vaig perdre la nit que t’anares amb en Paul, en Henry i en Vicent, i jo allà, palplantat, sota una pluja inclement. com un gos. Pitjor que un gos; perquè ni els amos més miserables tracten així les feres. Te’ls vas fer aquella nit als tres, oi? Per tots els teus forats...I quan durava això? Vaig perdre la dignitat perquè enlloc d’apallissar-te com hauria de fer un home vaig deixar que allò durés. Era carn de segon plat. Què dic? Era olla de pobre, afamat només amb les restes. L’honor? Ja ni recordo haver-ne tingut. I el senderi, fa temps que el vaig entaforar entre les teves cuixes. Només era un cos errant rera la teva estela. Però ja no he pogut més.

Si tot Montmartre n’era ple! Que en vaig ser d’ingenu, de barbamec, d’imbècil! No eren tan sols ells. Era tothom! Fins i tot el malgirbat aquell d’en Lautrec! Una desferra humana et corprenia més que jo! Tothom ho sabia i en feia mofa! Si sovint el comissari de policia se’m rifava a la cara “A quant va avui el petricó de llet?” I jo sense adonar-me de res...

Per això vull que sapigues que me’n vaig d’aquí. Ni valor tinc per dir-t’ho a la cara. Ni tu ganes d’escoltar-me. Ets lliure. Ho sóc jo. Fins sempre.

PS

Tan sols et demano que et quedis en Noir. Fa dies que deu estar sol al pis, sense menjar. En Claude té les claus. Ell t’hi acompanyarà. Ves-hi avui mateix. Ni que sigui pels bons temps, fes-me aquest darrer favor; si mai me’n vas fer cap.

—Està clar, oi comissari? Ella s’ha matat en adonar-se que ell sabia la veritat i l’ha deixada.

—La Yvette? Matar-se? Per un desengany? Tu ets un passerell... Les de la seva classe, són capaces de matar la seva mare que no deixar-se prendre un anell.

—Així, doncs...

—Mira-li els llavis...

—Hi té escuma seca...

—I l’olor?

—Sembla...arsènic! ...Així, doncs, ve al meu terreny!

—Passerell... —i allargant-li un paper rebregat—Tingui, llegeixi.

—I això, d’on surt?

—No sent miolar un gat? Doncs de dins la cambra... al fons.


Malvolguda Yvette,

No sé si tindrà temps de llegir això. En Claude tenia ordres estrictes de no donar-te l’escrit fins haguessis pres l’ampolla d’absenta. No t’haurà costat gaire. Cada nit acabaves en tres si t’ho proposaves. Li vaig demanar que abans et fes l’amor, salvatgement, en honor meu. És patètic, oi? Com jo. Ell és l’únic amic que tinc. Sé que només ho és pels diners que li passo. Els deu mil francs que li vaig donar i els vint mil que trobarà dins la meva jaqueta li hauran fet el pes. Evidentment, no es diu Claude. Però això a tu tant et fa. I a la policia els farà anar de corcoll. Malparits! Venies per això també, tu, oi? Tindrà diner suficients per fugir i no ser trobat. T’ha deixat llegir la primera carta i t’haurà acompanyat al pis, amb l’excusa de recollir el Noir. Haureu rigut, haureu begut, i t’hauràs agenollat davant seu per menjar-li la cigala com m’han dit fas amb tots... No m’importa. Tan se val. Serà el darrer que mengis. Ja et crema per dins? Et fa efecte? Aviat no podràs suportar el dolor... No cal que cridis. Ni obris finestres. Són travades per fora. Com la porta amb clau. Al bloc no hi ha ningú i, segurament, el dolor t’haurà tombat per terra. Ni parlar pots, oi? Per això quan en Claude ha sortit, no era per anar a buscar menjar. T’ha fet anar a la cambra. I ha fugit. Amb els diners. I la meva venjança.

Em veus, oi? T’esperava. Ho deuries haver suposat. I amb tot, has vingut. Serà el teu darrer acte d’amor: veure’m aquí, mentre et consumeixes i renegues de mi. D’amor o d’odi. Que sempre s’ha dit que entre tots dos pengen d’un fil fràgil que els separa. Un fil tràgic, el nostre. I jo els he tocat ensems. Tot just fa unes hores quan era dins teu. El meu darrer acte d’odi l’he volgut viure tot sol. Per compartir-lo amb tu després. Absolutament plegats. Per sempre. Podrint-nos a l’infern.”


—I doncs? No entenc res...

—Entri, passerell, i miri dins...

Sobre un llit rònec, lligat pel coll de la biga mitjana, hi penjava el cos d’un home jove; blanc de pell, amb una estranya ganyota als ulls i un somrís beatífic als llavis. La seva micció humitejava els llençols, que un gat negre, famèlic i prim. olorava insistentment.

Un gat que amb la cua alçada, sortia de l’habitació per anar a llepar la dona que jeia, en posició fetal, enmig el menjador.

En una cambra, unes cames caigudes, giravoltant. En el menjador, miserable, uns cabells trenats, esllanguits al sòl de fusta gastada.

Mostrant, tot dos, alhora, l’aire enrarit de la mort.

---------------------

Una engruna més a l'obra col.lectiva de Relats conjunts

20 comentaris:

Robertinhos ha dit...

bon cap de setmana veí. Últimament mestàs matant amb tants llibres...he tingut que reforzar l'estanteria de llibres per llegir, que cedia per excés de pes

Anònim ha dit...

Uala veí, quin tros de relat, m'ha agradat molt molt molt!!!

Bon cap de setmana!

Joana ha dit...

Em pregunto que serà que el Chat noir suggereix Paris, tuguris,alcohol i dones venudes a preu de mort...
Un relat per enmarcar!
Bon cap de setmana, Veí!!

gatot ha dit...

senzillament genial, veí. T'has fet esperar, però ha valgut la pena.

I no sé si és com diu la Joana, que el chat noir siggereix... o és que el chat noir és.

en tot cas... que les muses et segueixen acompanyant!!!

petons i llepades i un Bravo!

Anònim ha dit...

Excel·lent, veí! Tot, tot ho fas tan bé??? hahahahaha

petons

sabateta

Waipu Joan ha dit...

UN plaer passar-s'hi i retornar al misteri, la sordidesa i al gat.
Text intens i immens.

I, bé, ja saps. Hi ha memes i memes. No en sóc partidari, els veig discriminadors.
Però, en aquest cas, crec que no només als waipueducadors ens agradaria saber els teus set llibres de capçalera.

Antígona ha dit...

He disfrutado leyéndote, y eso que el catalán me cuesta. Lo sórdido y lo trágico entrelazados de un modo ciertamente logrado. Mis felicitaciones. Se ve que a ti los calores del verano no te aturden las neuronas ;)

¡Un beso!

Montse ha dit...

Excel·lent! I taaaaaaaaan ben ambientat! Hauré de tornar a Montmartre abans de marxar definitivament de París.

Petons i uns quants signes d'admiració!!!!!

Claire ha dit...

a mi també m'agradat.... ¿pot ser te hagi afectat el últim llibre? ...

Molt bon relat.

neus ha dit...

Fantàstic!!!


un petó!

Anna ha dit...

queda poc per dir que no s'hagi dit ja, però em sumo a l'admiració. Una molt bona idea i ben escrita!

Déjà vie ha dit...

joder! quin relat mes bó nano. M'encanta quan escrius, hauries d fer-ho mes sovint. Bé, d tot aixó jo em kdo amb el pobre noir, anima en pena enmig de tanta mor, venjança i odi.

Barbollaire ha dit...

Veí torno i em trobo amb una obra mestre...
És genial!!!

avergonyit, vaig a fotre'm uns quants calbots jo mateix...

;¬)

euria ha dit...

Aplaudiments!!!!!!!! Perfecte veí, ostres tu q inspirat estàs...m'ha agradat moltíssim. Bona nit!! Continua fent-nos disfrutar.

Babèlia ha dit...

Perfecte! Simplement.
aprofito per a recomanar-te "El hombre en busca de Sentido" del Dr. Victor Frankl.

Anònim ha dit...

Veí,

Absolutament magistral. Uau.

Abogadaenbcn ha dit...

plas plas plas bravo!

Metamorfosi ha dit...

Estimat Veí... decididament un relat genial!

Hauries d'escriure més sovint... o mostrar-nos més sovint tot allò que escrius!

Petons!!

Unknown ha dit...

Quina canya de post! Felicitats! ;-)

El veí de dalt ha dit...

Robert,
i espera la que et ve a sobre...

Musa,
merci, noia!

Joana,
és que els gats són molt felins, com les dones...

Gatot,
el chat noir és així. Ara el Gatot de ratlles no sé si és pitjor...

Ànonima sbtt,
tan bé, no. Millor!

Joan,
et faig el meme quan torni de vacances, val?

Antígona,
a mi, lo que me aturde es el frío hivernal. Gracias por el esfuerzo lingüístico.

Arare,
vigila, doncs amb els bevedors d'absenta...

Claire,
no. A mi m'afecta tot...;-)

Elur,
gràcies, guapa! Un petó per tu també.

Anna,
gràcies, Anna.

Déjà Vie,
això, quedat amb el gatet, pobret, que no passi ànsia.

Barbollaire masoca,
que siguin pocs i tendres...

Euria,
caram, al final m'ho creuré i tot!

Babèlia,
prenc nota. No el conec de res.

Cruella,
és que tinc bons mestres i mestresses...

Abogada,
vist per sentència, doncs!

Meta,
tu vols que ensenyi massa coses...

Tondo,
Merci, company!