Una escapada al país del fred...(Finlàndia) i retorn al país del vent (l'Empordà)

“Els costums són les cadenes de les societats: unes són d’or,
d’altres d’argent, unes altres de ferro, moltes són fetes d’infàmia.
Entres aquestes, cap és comparable al mals i a les llàgrimes
que comporta la prohibició que la dona descontenta
s’aparti de l’home que la fa sentir desgraciada”

(Del Kalevala, poema èpic finlandès compilat el 1835 a partir de la tradició oral)

Acabo d’arribar d’uns dies de vacances a Finlandia. Sí, heu llegit bé. El país dels rens, els llacs i el Santa Claus. La foto ja us ho diu tot, oi? M’estava en un casalot de fusta (tot és de fusta allí; n’hi ha per donar i per vendre: pins roigs, pins negres, avets,…) a tocar d’uns dels més de 100.000 llacs que té el país. Un paisatge, doncs, de boscos i aigua. Panxing total i alguna escapadeta a ciutats properes (la costa de Vaasa –declarada Patrimoni de la Humanitat; la ciutat de Tampere, antiga ciutat fabril i avui, capital cultural; algun museu, i poca cosa més). He dit que eren uns dies de relax. Una setmana tampoc dóna per tant i aquell és un país gran. A Helsinki no vaig tenir temps ni d’anar; però ja la coneixia d’altres ocasions.

Sàbieu, noies que a Finlàndia va ser el primer país europeu que va aprovar el vot femení, i el segon del món, després de Nova Zelanda? És que són molt civilitzats, allí. Potser massa i tot. El país es va independitzar de Rússia pels volts de la Revolució d’Octubre de 1917, aprofitant el desgavell del moment que vivia Europa i al país veí. Lenin va viure cert temps a Helsinki, confabulant contra el règim tsarista.

Els filandesos tenen un aire entre suec i soviètic; i això es nota en l’arquitectura dels carrers i les cases; en el seu talant i en les “bufes” que agafen els caps de setmana a força de vodka. La gent no beu entre setmana, tot ho concentra la nit del divendres i el dissabte. I per això deuen tenir les saunes; esport nacional! Per suar les borratxeres! N’hi ha a tot arreu. En la casa on era, hi havia dues. Una a dins i un altra a fora, a tocar del llac; precisament per fotre-s’hi de cap després de suar la cansalada. I fer-ho ara a finals de l’estiu té la seva gràcia; però fer-ho, com ho fan, al pic de l’hivern amb els llacs glaçats, ja és harina de otro costal! Qui ho prova i sobreviu, és segur que no morirà d’un atac al cor. Ja ni borratxo ho faria!

Espero que la visita que el Carod i el Maragall van fer fa un parell de mesos a aquest país per veure el sistema educatiu (allí molta gent parla suec i anglès) serveixi d’alguna cosa. Realment les escoles que vam veure (allí ja han començat el curs escolar), feien, des de fora estant, enveja.

Que què m’ha agradat de Finlàndia? Doncs evidentment la frondositat dels paisatges, de boscos humits, atapeïts, fosforescents; la cultura del reciclatge (a tots els supers t’abonaven els cascs buits d’ampolles de vidre i plàstic); les magnífiques postes de sol, a les deu del vespre!; la senyalització de les carreteres, gens perdedores; el salmó, que el pots prendre’l de mil maneres diferents, l’aire impol·lut que es respira arreu i una certa decrepitud ordenada;... No m'ha agradat que a les cinc tot és tancat (menys els supers i els quioscos), i que els pobles no tenen nucli històric com aquí l'entenem; i per tant, el concepte de plaá, no existeix; sí el de mercat setmanal. És un país "molt nou" i això té els seus avantatges i inconvenients. Però és un país on sé que no hi podria viure. La meva mediterraneïtat topa de ple amb la monotonia que es respira pels carrers, als pobles (que no són pobles; són cases disseminades ací i allà), la tranquil·litat de l’entorn i una cert aire decadent. Pot ser per això tampoc és estrany entendre que és el primer país europeu en índex d’alcoholemia i de suicidis... I és que aquí l’hivern ha de ser dur de collons...

Us deixo aquesta breu crònica i un parell d’imatges per fer-vos dentetes (sóc dolent, ho sé) als que ja heu tornat i esteu pencant. Ànims, que veig que això dels blogs ni la canícula de l’estiu ho atura! Ara torno a escapar-me a terres empordaneses fins finals de mes. Més pau, més relax i molta lectura. Us espera una tardor de ressenyes... Ens retrobem, doncs.

Sigueu bons (que bones ja ho sou!) minyons.