De lectura (26): La pell i la princesa, de Sebastià Alzamora

“...no per conèixer les coses causades i principiades
podem dir que en coneguem la causa i el principi,
ni tan sols la causa i el principi pròxims.”

(paraules del rabi Loew a Puppa, en la seva estada a Palau)

Curiós.

En un nit inclement, un vell rodamón, alcohòlic i bocamoll, entreté l’audiència amb una llarga història. És la història d’un jove picapedrer que, treballant, perd, en un accident, una cama. El porten a curar a un monestir, on una monja misteriosa (que reapareix al final de la novel.la) el pren sota la seva protecció, li revela frases que l’ajudaran a entendre el seu futur i li ensenya de lletra. Ella el condueix fins a Puppa, el mag del bosc. L’home que enquaderna llibres amb pells d’animals i si s’escau, amb pell humana, com el que ha fet en comprar la cama amputada del jove picapedrer. En trobar-se, el vell Puppa li explica la història de la seva vida. La història d’un llibre, la del cant tretzè de l’Odissea, enquadernat amb pell humana. Un llibre que recull i sintetitza el tarannà d’un destí amarg, el seu. “Cal que en deixem protegir per ells, que la nostra pell moridora es deixi impregnar per allò de perdurable que hi ha en la pell dels llibres. Ells ens allunyen de la mort.”

Puppa era orfe de mare. És venut pel pare a uns pagesos rics, que l’esclavitzen. De jove, fuig i és recollit per una família de gitanos rodamons, d’un clan sotmès pel poder reial. Allí, per una estranya profecia, és reconegut com el salvador del seu poble i coneixerà els més súblims dels plaers: el de la carn i el del cor. Són els gitanos qui el bategen amb el nom de Puppa ("progenitor"). Arriba a una Praga convulsa, en els preàmbuls de la Guerra dels Trenta Anys, pren partit, de forma casual, per Frederic V, que juntament amb el seu cosí Maties, lluiten per mantenir-se al tron, defensant la causa luterana l'un; i la catòlica, l’altre. Allí coneixerà Maria, la filla del rei "la personificació de la pura bellesa”, i per tant, vetada i inaccessible. Passarà a ser cavaller de la guarida, ensinistrat pel duc Antoni, un instigador amb totes les de la llei. Puppa esdevé joguina dels afers palatins, amb un rei ja xacrós i orat, immergit només en els jocs de la magia i la fetilleria; una reina ociosa i cobdiciosa, volcada a la lascívia, la nimfomania i la fornicació (com totes les reines, és clar); el duc Antoni, que el veu com un obstacle en el seu camí cap el poder i el conseller Judà Loew, el Gran Rabí de Praga, savi entre savis, que juga amb les lleis de la física i la natura i esdevé mentor de Puppa, “mai un soldat de fortuna havia merescut aquest epítet amb tanta exactitud”. I acaba sent cavaller en un Palau reial que amaga jardins paradisíacs i (el Jardí Fosforescent) i racons inaccessibles, com la Cambra d’Arts i Meravelles. I enmig de tot, Maria, la princesa.

El context històric és real i alguns els personatges també ho són. El rei Frederic, la reina Joana, el rabí Judà Loew, la guerra entre cristians i luterans. També l’existència d’un llibre folrat amb pellvhumana, a la ciutat austríaca de Pilsen, va inspirar Alzamora... Llegeixo a la contraportada que l’obra està nodrida d’anacronismes irònics i d’homenatges a obres com La tempestat, de Shakespeare (que he llegit), els contes de Hoffmann (que desconec) o Les aventures del soldat Schwejck (que no sabia ni que existissin). Ho he de donar per bo.

La història forma part dins una història fins que el dos relats, el de la taverna i el de Puppa, convergeixen en un final obert, que t’obliga a rellegir planes inicials, com sabedor que t’has perdut algun fil. En fi, tot un premi Josep Pla 2005 dosificada amb píndoles de

Sexe i delit, violència i intriga, cavallers i princeses, lleialtat i traïcions es reparteixen a parts iguals, sense paràgraf sobrers ni circumloquis inútils. Per això es fa fàcil de llegir; però no de digerir. Fins i tot, el fet d’anar esquitxant el relat amb alguns fragments de poemes de Novalis (en original en alemany -que només entendrà la Duschgel-; tot i que al final ens dona la traducció) el fa "dur". Alzamora, que és fonamentalment un poeta, transgredeix voluntàriament els límits de la novel·la històrica, cortesana i d’aventura amb escenes d’un elevat pes eròtic i inusitada violència, especialment en la batalla final: “...la cara que se’ls passava quan veien que era jo qui els degollava, qui els feia saltar el fetge o el cor d’un cop ben donat i recollia la víscera amb la mà i els exprimia amb el puny damunt la boca perquè en beguessin la substància...”

No és tampoc, ni vol ser un novel.la històrica, perquè segons ell, “contra el que alguns defenses amb un apassionament digne de millor causa, no crec que la literatura hagi de guardar cap mena de fidelitat envers la historia.”

Bé, aquí tindríem molta tela per tallar. No ho penseu? .