El veí a la ràdio: un post de Fantasies blocaires

Bé, veïnat. Estava anunciat i era profecia. El veí va anar a la ràdio. Més ben dit, va ser llegit a la ràdio. Al programa "Calents i contents" d'ONA FM (103.5). El dijous passat, el Mestre Vigó va tenir a bé llegir un post que li vaig enviar. Merci, mestre! I amb ell, s'estrenava el Racó del blocaire calent. Es tractava d'un extracte d'aquella Fantasia blocaire que va promoure... ostres!, ara no ho recordo...Eren l'Alepsi i la Candela, oi?, segurament. (Per cert, la segona la veig un pèl apagada darrerament. Algú la pot animar i encendre-la de nou?)

En aquella Fantasia blocaire a mi em va tocar (vaig escollir més be dit), la Joana, la Llum de Dona -digueu-me tonto!- (no Tondo, he dit "tonto"). I com que algú altre (la Sabateta, per cert) em va dir que m'hi havia excel.lit, doncs és el que li vaig enviar.

Ara, si us interessa, podeu enviar vosaltres els vostres posts perquè siguin llegits al programa (a calents@onafm.cat). Que em sembla que la Rosa , la veïna del pis de sota, ja ha fet els deures...

Us deixo l'enllaç aquí.

I si el voleu escoltar el que es va dir, piqueu a sota.

______________________

_________________________

I si el voleu llegir mentre escolteu:

"(...) M’agafa de la mà i em porta dins el seu santuari, la cuina. D’esquena a mi, gira el seu cap amb un ulls expressius que ho diuen tot.

—Vols tastar-la, ja?
—No, no encara.

M’hi apropo lentament. Amb les mans la siluetejo tota. Té un magnetisme que els meus dits constaten. Un rampell em fa tremolar. Li pico la galta del cul. Riu.

El seu és un cos de dóna que es vol plena. Voluptúós, bregat a mil combats. I sé que em farà treure el millor de mi. No tenim pressa. La faig flexionar endavant, per la cintura. Mig cos damunt la taula. Ella llença tots els estris per terra. Un polsim de farina, voleiant, ens cobreix els cos. “The postman rings twice! Recordeu? Li deslligo el davantal. Ara m’adono que a sota no du re posat. M’esperava, ho veig clar. Té una esquena esvelta, ben formada. Veig un cul magnífic. D’aquells que pots picar-hi fort. Li dibuixo tota la columna amb el revers del palmell. Em deixo caure al seu damunt prenent-li fort els pits. Li beso els lòbuls de l’orella. La mossego dolçament. Té dos càntirs consistents; curulls; on aferrar-se. Li pessigo lleugerament els mugrons. I els deixo reposar damunt la fusta. “Vei, veí...”.

M’agenollo rera seu i albiro un sexe rosat, fiblant, sucós. El toco lleugerament. Tremola. Hi passo un dit. Ara l’altre. Ara un tercer. El gros s’atura a la petxina mística i dibuixa cercles al voltant. La pressiono lleugerament. Després faig girs concèntrics, de fora endins, més forts. Arriba una primera convulsió. Amb l’altre mà m’ajudo i li separo els llavis. Els majors. La sanefa que dibuixa la carn als extrems s’irriga de sang. S’esgaripa tota. Balbuceja el meu nom. “Veí..., veí...”. Li diria els mots més dolços a cau d’orella, però avui no li parlaré. Avui m’haurà d’imaginar. Endinso dos dits ben premuts dins el seu sexe. És ben moll i se’m dilata sense cap resistència. Em salivo abundosament el dit gros de l’altre mà. L’apropo al seu anus i el forço, molt a poc a poc. Està relaxada i entra sense esgarips. Faig la pinça, en un contacte impossible; però proper. Profund. Comença a esbufegar, amb força; sense descans. La taula fa de topall als seus embats. Accelero el moviment. Sense fre. I llepo tot els contorns allí on m’arriba la llengua. Tot el seu darrera és ben moll. Noto com les parets vaginals em premen els dits, empresonant-los. Accelero el fregadís. Dins. Enfora. Toco fons. Imagino que l’instant final és proper.

Però sóc dolent.

Enretiro amb cura els meus petits ariets dels dos caus. Blof! Poso el palmells sobre les seves natges i m’hi amorro amb delit. La meva llengua recorre les escletxes que marquen una paisatge d’encanteri. Vaig d’un forat a l’altre sense aturador. No em desplau gens. I finalment, quan amb el tou de les seves cames m’empresonen el cap; m’amorro fort a les seves anques i barrino la llengua amb un frenesí salvatge; sense clemència, sense perdó, sense final; a dos mil revolucions. Crec que mai havia anat tan endins en el cos d’una dona. Bec tot el que surt. I li retorno el que és seu, amb escreix, ben endins. Ben golós. Se’m mor als llavis. Els meus en els seus. “Veí, veí... em mates...”.

Morim i plorem, doncs, plegats; en un vell naufragi de cossos incandescents."

_________________________

I si voleu saber com acabava la Fantasia blocaire, cliqueu aquí

Bon profit!