9 d’octubre de 2007

De la carpeta del veí (5): L'altri

Hi ha alguna més?” , em demanes. I es desferma la tempesta. Unes síl•labes que pugen a batzegades de la gola i moren, ermes, just abans de néixer. Se't dibuixen esgrafiats a les temples. La llengua eixuta i els llavis closos. No balbuceges. I el nom se’t dissol a la gola. Només el silenci, i un tancar d’ulls per resposta. Calles, covard. “Hi ha algú altre?”, em pregunto. I el silenci s’acotxa als teus ulls que miren de travessar sense ferir-me. Un llarg bes s’acomoda al nostre oratge... i les llengües parlen sense requesta.

Ens abaltim els cossos, guerrers sense consignes. No duem escuts, ni estàndards. No hi ha armes, estratègies, ni dreceres. Tan sols un passat que ens justifica, i un escrit trèmol, a l’estampida. Els batalls ressonen enfora i una nova càrrega ens perpètua. Ens aboquem de nou a un vell incendi de pous inacabats; vestits de foc, sal i records. “Hi ha una altra mar”, t’afermes. Sí. I la teva mà em mostra el camí que només la complicitat atorga.

La nostra habitació és una illa. El nostre llit, un naufragi. I el far, que re anuncia, una llarga glopada al teu baix ventre. Només ens resten els mots per salvar-nos. El bes al teu ulls segella un pacte, que ens afebleix i ens perpetua.

No preguntis. No retreguis.

No demanis perquès ni ens justifiquis.

El dubte ens honora i ens enalteix; còmplices i estranys alhora.

I pels marges foravilers, l’altri ens sotja i ens vigila.

16 comentaris:

Joana ha dit...

Hi ha preguntes sense resposta.
Sempre hi ha l'esguard vigilant-nos i el mar és molt gran i quan s'hi reflecteix el sol en veiem dos, de sols,encara que sigui un de sol...
Ja m'ha arribat " La guia de rutes literàries per la Xarxa de Parcs Naturals "...

rosa ha dit...

preciós, m'agradat molt la frase "el bes als teus ulls segella un pacte". preciós

i no te copiat si llegueixes dins del meu bloc al marge esquerra,"el racó de la rosa"

preciós l'he llegit un munt de vegades...

Gatot ha dit...

em deixes mut, en el dubte. Em temo que ja sé que rumiaré aquesta jornada que comença d'aquí a poca estona...

després, si m'accidento... culpa teva, eh?

petons i llepades mudes!

euria ha dit...

Tendre i bonic, els ulls sempre tan expressius...i tant que avegades busquen respostes....

allenja ha dit...

Què fort! Què romàntic! Què depressió! :-)

Robertinhos ha dit...

m'agradat veí. suposo que desde el naufragi a la teva illa no enviaràs un missatge dins d'una ampolla, no?

Clint ha dit...

Molt bonic veí, tens una bona carpeta tu!

Ja he passat el testimoni, ja t'ho trobaràs quan l'hagis d' acabar ;)

Cruella de Vil ha dit...

Duresa tan estranyament bella.

El veí de dalt ha dit...

Joana,
el divertit és quan hi un sol i dos mars...I ara, a fer rutes.

Rosa,
gràcies, veïna!

Gatot,
no rumiïs gaire que encara et fotaràs un pinyo per culpa meva i et trencaràs aquesta cua tan formosa que duus.

Euria
és que en els ulls hi són les respostes.

Allen,
no te'm deprimeixis tu, ara! eh? Que deu-n'hi do del teu post...

Roberth,
el meu missatge és el meu blog. La meva ampolla, el veïnat.

Clint,
merci, xavalot! A tu et cauen memes com òsties fotaria jo al Rajoy.

Vil crue,
bella, dura i crua.

Terra ha dit...

M'ha agradat molt!
L'he rellegit més d'un cop.
:-)

Duschgel ha dit...

És clar que hi ha un altri, sempre n'hi ha un. La qüestió és la importància d'aquest altri. No pertanyem a ningú i, tanmateix, hi ha punts concrets on ens volem fer exclusius, on només tu i jo ens trobem en una illa, ningú més. Som estranys els éssers humans i constantment contradictoris.

No has publicat cap llibre, Veí?

Bona nit i bon cap de setmana!

Tondo Rotondo ha dit...

M'agrada endinsar-me en aquests tendres territoris...

Arare ha dit...

No cal salvar-nos, no calen els mots.

Metamorfosi ha dit...

Dusch... tinc la sensació que et vaig al darrere i que no caldria que comentés res perquè vaig coincidint amb tu!

Excepte mentre dura l'enlluernament inicial, sempre hi ha algú altre. I a vegades la importància d'aquest altre supera el que hauries pogut imaginar. I a vegades, aquest altri ets tu mateix, i fas mal i et fan mal a la vegada.

El que has escrit és preciós... m'agradaria remenar aquesta carpeta teva...

Carme Rosanas ha dit...

"El dubte ens honora i ens enalteix; còmplices i estranys alhora"

El dubte em sembla una de les coses més sane s que hi ha i la complicitat tamb´çe. M'agrada aques relat que suggereix moltes més coses del que diu.

Carme

El veí de dalt ha dit...

Terra,
espero no haver-te marejat!

Dusch,
estranys i contradictoris,...sí.

I no, no he publicat cap llibre. Me l'editaries tu?

Tondo,
més tendres que els reals de maó i pedra, oi?

Arare,
doncs ofeguem-nos i callem per sempre!

Meta-malosi,
la carpeta ja la vaig sacsejant de tant en tant, no pateixis!

Carme,
és exactament això: suggerir més que no pas dir.