Tornem-hi amb les claus...

M’ha tornat a passar…

Ahir havia quedat per dinar amb una ex-companya de feina. La faríem petar amb “Què tal les vacances…”, “Com va la teva nova feina…” i tot això. (No: “Tot això” no vol dir “y lo otro”). Ella treballa ara pel centre de la city i jo no. Jo tinc moto i ella no. Ella té un cos de mareig i jo no.

Vam quedar que baixava amb la moto i que ella busqués el lloc (lloc per jalar; no per aparcar). A les dues, surto cagant llets del despatx. Faltaven cinc minuts per la cita. Jo sempre vaig amb el temps just (perquè negar-ho). Tenia temps de sobra per travessar tota la ciutat amb la meva mega Vespa de segona mà (si pogués volar, és clar). “Adéu nois, me’n vaig a dinar amb la S.”. Rius plens de babes d’enveja m’arriben dels companys de feina, directament dels seus camals. “Serà cabró!” “Podries avisar i veníem també” “Ho teniu clar, morenos. Avui la S. és per mi solet.”

Surto al carrer apresserat i nerviós, em calço el casc (li cal una reposició, ja) i engejo la amoto. L’engejo? Nor! I les claus? Matarile-lile-lile... Remeno a les butxaques que duc a sobre: jaqueta, pantalons, interior de l’eslip... dins, fora,... Mig em despullo al carrer. Re. Arrrgh! A la bossa (duc una bolsa-bolso d’aquestes travessades que em fan de maleta de viatge, carrito de la compra i portafolis alhora) miro per dins i fora. Una butxaca, l’altra...Un compartiment, l’altre Re. Arrrrgh! "Al despatx!" Seran al despatx, és clar! Sant-tornem-hi. Em trec el casc (quina calda que fa tenir el casc posat mentre et regires tot el cos!) i cap amunt altre cop. “Hola, boys!” “Ja has dinat?" “Tot ho fas tan ràpid?” “Ja t’ha despatxat la S.?” “T’ha vist venir” “T’ha agafat canguelo?” “Ja hi vaig jo...” Casumdena. “Les claus, les putes claus de la moto...Algú les ha vist per aquí’ (quan el vei s’emprenya, és terrible).

Zafarrancho de combate. La solidaritat masculina arriba a les més altes quotes d'aquiescència quan un amic ha de quedar bé amb una dama. Regirem calaixos, obrim armaris (algú aprofita i surt de l'idem), escombren racons (bé, regirem amb el peu), aixequem caixes que feia deu anys no es movien (i descobreixes aquell informe que vas repetir sencer sis vegades), anem als lavabos (aprofitem i tirem de la cadena i abaixem tapes), mirem a l’ascensor (algú ha escopit a terra), demanen (o despertem, més aviat) als ordenances de l’entrada, busquem (inútilment) als guardes de seguretat de la planta,... Res. La pregunta és la mateixa: “Algú ha vist les claus del veí?”. Tot l’edifici crida a l’uníson. Arrrrgh!.

Un calfred em recorre l’espinada... Osti, tu! I si se m’han caigut a terra i algú que ho ha vist i esperava saber quina moto és la meva, va i ara me l’està fotent...? (Sí, val, digueu-me desconfiat.) “On vas, ara?” “A mirar si encara hi és!” Ni per fitxar de sortida un divendres abans d’un pont cap funcionari de l’INEM hauria sortit tan esperitat com jo del treball.

Mentre bato el rècord dels dos-cent metres urbans amb obstacles (saltant iaies, semàfors en vermell, cobradors de frac i netejaparabrises) penso: "I si me les he deixat posades aquest matí al pany?" Rebobino. Eren dos quarts de nou quan he aparcat; i ara són ja... dos quarts de tres (la S. ja fa un quart que espera...). Només hauran passat pel davant de la Vespa unes...posem sis mil tres-centes persones, dels quals quatre-cents escolars fent campana (alguna d’elles, fins i tot de l’Espanyol), dos-cents guiris despistats, deu avis ociosos, el Boadella buscant partit, sis pederastes, algú d’ofici impronunciable, vint gossos pixant-se i cap guardia urbà... Començo a suar. Calculo mentalment les oportunitats que algú me l'hagi fotut. Són tantes com que el Barça no guanyarà la lliga!

Arribo a lloc i....sí, la moto encara hi és (polsosa i boteruda com sempre; però hi és): ergo, ets un malpensat veí. Què hi farem. Però ara pensa una mica, tranquil·litzat, bones vibracions, fes marxa enrera (mental)... On coi has fotut les claus? (Perquè el clau no el fotaràs pas ni per Pentecostés!).

Penso, penso i, de cop, recordo de cop alguna cosa...Si..., és clar! Osti! Si jo havia quedat amb algú. Miro el rellotge. Els pocs pèls se m’irisen de cop. Dos quarts mig de tres! Arrrrrgh! Sí, tinc mòbil. I sé fer-lo servir. “Hola, guapo, on ets?” “Esto...al carrer...no sé si podré venir...” “Però si ja estic al restaurant, asseguda a taula...Et demano res?” “Ja, però no trobo les claus de la amotu”. “I...?” “Que al millor me les he deixat posades, algú les té i me la fotarà”. (En dos minuts, no he pogut deixar de ser malpensat.) “M’han donat excuses de tota mena en la meva vida per deixar-me plantada, però, tu, veí, et duus la palma”. “Que és de debó...! Hauria d’anar a casa a buscar un duplicat que tinc i...”. “ I has pensat que les tinguin en alguna botiga d’aquí al costat, carallot?”. Coi, com és que el veí quan acaba de pensar una cosa, les dones, sempre ho fan dues dècimes abans que ell? I a sobre, ho verbalitzen! “Corto i sierru, amor. Després et truco”.

Miro a la vorera on sóc. Hi ha cinc establiments alineats, dos bars i un bloc de pisos amb un paio recolzar a la porta. És el porter. “Escolti, per causalitat algú li hauran deixat unes claus de moto que s’hagin trobat per aquí” “Como dise...?" Tradueixo . “Poz no”. La mateixa qüestió al primer bar (”estem plens”, “no, si jo venia per les claus”, “no cal, el lavabo és obert”) , a la botiga de queviures (regentada per un pakistan que em veurem entrar em deixa anar: “No necesitamos más Lakasitos”), a la botiga d’estética i de raigs UVA del costat (on, estranyada que pugués necessitar res de semblant, una mulata em demana “si vengo de parte de la radio”); la botiga de xinos de todo a 100 (“no, solo tenemos llaves de jugeute a un eulo” “coi de xinès, et dic si has vit les meves claus; no que me les facis!” “plegunte peluquelia lado”) I, finalment l’altre bar (“sí tenim unes claus, més ben dit, dues dotzenes, però són de fa vint anys; si sabés el que la gent es deixa aquí a vegades...” Miro la taula ocupada per una senyora mig adormida i penso si la sogra no seria un mal oblit).

Desesperat torno a marcar el número. “Et demano les postres directament. Ho dic per quesçon dos quarts de quatre i jo ja vaig pel segons (plat)?" “Noia, em sap greu,... Aquí ningú sap res. Me’n vaig a casa a buscar la còpia... No me'n fio de dexar-la tota la nit aquí” “Val. Ja em trucaràs el dia que trobis aigua a mar”. I penja. (això no ho va dir, però m’ho invento per donar més dramatisme al relat i fer-vos una mica de pena).

I com vaig a casa? Perquè, tinc claus de casa, oi...? Ah, sí. El metro, és clar. Ui! Però si aquí hi ha una parada de Bicing! I hi ha una bicicleta! Miracle! I no veig ningú barallant-se a cops de gorra per posar el carnet al marcador! Doble miracle! Vei, és la teva!

Nota al peu: (L’experiència del Bicing travessant tot l’Eixample ja us el deixo per una altre post). Ara acabo, que els que hagueu aguantat fins aquí, bé us mereixeu un regalet.

Arribo a casa, agafo el duplicat de les claus. Torno (amb Bicing) davant la moto. Suat i fet pols. Guardo la bici després de set intents. Arranco la amotu i me’n vaig a casa. Ja són quarts de sis; sense dinar, amb una mala hòstia de collons i sense claus. La S. deu estar fent la migdiada a casa seva.

Addenda i molienda

L’endemà al matí vaig a esmorzar al primer bar on vaig preguntar. “Tu no buscaves unes claus ahir?” “Sí" (obro els ulls com plats): les teniu?” “No” “Ah!”. “Ja has preguntat aquí al costat?” Miro enfora. Osti, aquesta botiga ahir no hi era! O estava abaixada la porta i no vaig caure? Obro i pregunto, sense ni acabar d’entrar i mirant a terra, segur de la inutilitat del gest. No sé si és millor parlar en finès, equatorià o mandarí directament a la dependenta (les domino totes i alguna encertaré). “Claus?” “Sí”, “Amb un clauer groc? “Sí!” (orelles com a doberman). “Amb una espardenya enganxada? “Sí!” (somriure d’orella a orella). “Tres claus?” (Seguits?, no; no els aguanto; però el clauer tenia tres claus, si); “Sí!” (braços enlaire!), “Amb un nom escrit?” “Sí, si!” ( sufocació regalimosa un incipient orgasme) “I un telèfon escrit?” “Si, si, si!” (a punt de saltar el taulell per abraçar-m’hi). I finalment la pregunta final: “Són aquestes?” (fa, mostrant-un joc de claus que tintinegen prop de la seva cara amb un somriure Profiden als llavis) “SÍIIIIIIIIIÍ” (i li faig un petó de tornillo, tan sols viscut en la meva pecaminosa imaginació). “On eren?” (dic, recuperant la compostura). “Posades a la moto. Un client les va veure i com que estava davant, va pensar que eren nostres.” "I no vau dir res?” "Vam trucar un parell de cops, comunicaves i vam deixar-te el missatge. L’has sentit, oi?” No. No havia sentit res. No havia mirat el mòbil en tot el dia. Arrrrrhg! Un cas.

Quan surto pico les tecles: “Ei, nena; les he trobades! Quedem per dinar demà?”. “Ahir, ja vaig quedar prou tipa. Demana taula per Nadal, que vindré... amb temps” Bé, sé encaixar una indirecta, jo.

El més fotut, és que em tornarà a passar. Ho sé.

Casumdena...

El cuerpo del delito

Aclariment ulterior:

em sembla que no ho heu entès del tot alguns/es. No volia deixar la moto sola perquè seguia pensant que algú tindria les claus i vindria a fotre-me-la d'on era aparcada. I és que em va passar el mateix fa deu anys: un dia perdo les claus i al cap de dos dies em despareix la moto que tenia: me les havia deixat posades i un paio (un mecànic, segur) va tornar per fotre-me-la i vendre-la a peces!