De panys i claus; improperis i ridículs

Continuem amb la meva personal relació d'amor odi amb les claus....

Aquest matí surto, a un quart de nou, escopetejat de casa per dur la nena a l'escola, com cada dia. I com cada matí de cada tres, a punt d'arrencar la moto, la meva filla (la J.) va i em deixa anar, amb un fil de veu i el cap cot: "Papa, m'he deixat les ulleres a dalt...".

Grrrrrrmhhhh!!!

"És que cada matí igual! No sé on tens el cap!" Com que l'escena passa sovint i un dia és l'entrepà, l'altre el clarinet, l'altre l'agenda, un més, la bufanda i ara, les ulleres (dos dies seguits!); em nego a pujar a buscar-les-hi i li dono les claus perquè hi vagi ella.
Després de cinc minuts de tensa espera al carrer i veient que no baixa, apago el motor, em trec el casc, desenganxo la cartera i vaig a veure què caram passa. La meva filla surt just en aquell moment, tot sufocada, del portal, amb el veí del replà (no la Lucía, la de l'àtic eh?) al costat. "La teva filla no ha pogut obrir la porta. Jo tampoc. Alguna cosa li passa al pany."

Arrrrrggggg!!!

"Què caram has fet?", esclato. Arreplego les claus, pujo amb l'ascensor com un ecce homo i dient tot d'improperis a tot el santoral, enfilo amunt. Ella, estranyament tranquil.la (coneix els meus "arrebatos" quan arribo tard a algun lloc) m'explica que no ha fet res de mal fet i que "ja fa temps que va malament el pany." (¿?) I jo, sense adonar-me'n. En fi, segur que és una qüestió de força o manya, i acabarem ràpids. Quan soc davant la porta ho provo. I no me'n surto. Falten cinc minuts per entrar a l'escola. Nervis. És segur que avui fem salat.

La meva porta té dos panys. Un de seguretat, a dalt, i un de normal, a sota. Aquest darrer és el que no obria. Veient que era tardíssim i que no hi havia re a fer, gargotejo una nota d'excusa per la mestra, agafo la filla pel braç i, cuita-corrents, la duc a l'escola. Miro de no tenir un accident que ja sé que les desgràcies mai vénen soles. Arribem un quart d'hora tard. Encara...

Ja a la feina, i més tranquil, truco a l'assegurancça. En una hora tindré un manyà a la porta de casa esperant per reparar el pany, si cal. Reso perquè no. Arribo a l'hora convinguda. Ell arriba als dos minuts. Pugem a dalt. I evidentment, el que havia de passar, passa. L'home posa la clau al pany de baix i veu que gira bé. "Si, però no obra!", li faig veure. "És clar, és que deu estar tancat per dalt". "No home, no; -li dic cofoi- que ja ho he provat abans." Ell ho fa, posa la clau al pany, gira el canell i...miracle!, la clau dona una volta més: la que faltava per girar i deixar lliure el pany. "Ho veu, home? Només era això. Encara bo."

Ostiaputacollonsredéu! Casun l'olla i tota la parentela!! Arrrrgggggg!!!

Total, que he fet el més gran dels rídiculs. Tierra trágame! Sort que encara no he hagut de pagar re, ho cobreix l'assegurança. Però perdré la bonificació anual per haver fet una inicidència; per carallot!!!

Conclusió: anar amb presses al matí és perjudicial per a la butxaca. Mireu sempre de sortir de casa amb els calçotets nets, l'entrepà a la bossa, la cartera a la butxaca, i les ulleres posades i... les claus a la mà! Perquè aquesta és una altra: quantes vegades no he tancat jo mateix la porta, d'un cop, amb les claus a dins? Però aquesta és una altra història.

I és que la meva filla, ja té a qui semblar-se, la pobra. A la tarda li demanaré perdó pel crit que li he fet. A voltes, els nervis...