24 de novembre de 2007

Transformacions: "La fugida"

De les diferents propostes de participació lletraferida que corren per la catosfera, m'he apuntat a la de Transformacions, d'en Saragatona (un d'aquest blogs de "pes literari" que cal mirar de tant en tant). A partir d'un text breu d'algun autor -en aquest cas, la Mercè Rodoreda- els participants podeu "transformar" al seu gust allò que el text els suggereix. Ja n'he vist més d'una vintena. Us en vaig partíceps.

El text base proposat:

"Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."

Mercè Rodoreda. "El mar", dins La meva Cristina i altres contes


_______________________________________

I aquí la meva "transformació":


La fugida


Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: "Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany."Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nsotres cossos.

Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé que més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No li resten més de dues setmanes; tres molt estirar. Ho sento, però m'ha demanat que li digués la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.

El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."

I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla."

6 comentaris:

Duschgel ha dit...

Si et dic el que penso, em diràs que t'ensabono. Però si tens el poder de la qualitat, la sensibilitat i l'observació, no puc fer-hi res. A més, els teus escrits tenen segell. Jo de tu, me'n faria un i me'l faria patentar.

Gatot ha dit...

a mi també m'has trasbalsat, veí.

petons, wapo!

violette ha dit...

Això del segell que diu la Duschgel ho he pensat igual que ella, igual!!

Júlia ha dit...

Això dels blocs cada dia dóna més feina, he, he. Molt bona transformació, veí, ja veus que jo també 'sóc' a l'embolic trandsformista saragatonià.

rosa ha dit...

a Rumania quan un nen neix la familia plora, potser perque saben que venim a patir...quan mora algu la familia riu i esta contenta.potser perque saben que la vida ja s'ha acabat i s'acabat el patir.
m'agradat la reflexió

cafeambllet ha dit...

Doncs m'agradat més el teu que no el de la Rodoreda!!!