15 de novembre de 2007

De lectura (28) i memededicatòries blogaires: Els gàngsters de Barcelona, de Josep M. Planes

"Ens sembla que hem demostrat i seguirem demostrant ,
que en molts casos un estret lligam, per no dir una veritable fusió,
entre aquest dos mons diversos
(els atracadors i les associacions anarquistes) ha existit."


"Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa".

Josep Maria Planes (Manresa, 1907- Barcelona 1936) era un jove periodista, compromès a fons amb la seva professió. Va ser director de la revista Imatges (un magazine de gran qualitat fotogràfica i lterària) i del setmanari humorístic El Bé Negre (una revista satírica de principis dels anys trenta que riu-te’n tu de les portades de El Papus d’ara). També va ser l’autor de les Nits de Barcelona, una acurada descripció de l’agitada vida noctàmbula barcelonina d’avantguerra i de ressenyes d'esdeveniments esportius, especialment de ciclisme.

El llibre que us ressenyo aplega una trentena d’articles publicats al diari La Publicitat entre el 4 d’abril i el 27 de maig de 1934 sobre el rerafons de l’anarquisme barceloní, català i espanyol. Ho va fer en dues sèries: “Els gàngsters de Barcelona” i “L’organització de l’anarquisme a Catalunya i Espanya”. El mot gàngster, en el context de l’època, es referia als pistolers a sou. I en els afers que ens ocupa, es referia als elements infiltrats en el moviment anarcosindicalista català ja des de principis dels anys trenta. Els grups d’incontrolats que tan tristament famosos es van fer en els primers mesos de la Guerra civil a la reraguarda catalana, en general i barcelonina, especialment.

Planes estava compromès amb la legalitat republicana. Des del seu ofici de periodista va dur a terme una important tasca de d’investigació —pionera a l’època— sobre diferents camps de la política catalana, alhora que escrivia sobre crítica teatral, crònica esportiva i sàtira social. Un crac, doncs. I sense arribar a la trentena.

Els articles que coformen el llibre estan basas en confidències de primera mà i en investigacions documentades. Parla de noms i cognoms dels "gàngsters" i dels capitosts, de xifres de recaptació per quotes i per robatoris, de les actuacions dels diferents sindicats (aleshores, cada ram de la producció -l'Aigua, el Metall, el Tèxtil,...- tenia el seu; de votacions, de reunions de confederacions nacionals, d'adreces de reunions secretes, de bars on es conspirava, de polítics de la Generalitat implicats, de policies, de confidents, de morts,... Sabíeu, per exemple, que en la lluita bruta entre sindicats de la patronal (el Sindicat Lliure) i els anarquistes, entre 1910 i 1923 van haver-hi a Catalunya uns 1.700 atemptats; amb el resultat de 234 morts, la majoria (215) entre 1918 i 1923? I d'aquests morts, el 80% eren obrers? Un assassinat cada setmana, de promig. Allò sí que era “soroll de pistoles”.

La segona part de llibre és un estudi sintètic (recordem que és una recopilació d’articles periodístics, no d’un historiador) de la instauració de l’anarquisme d’arrel bakunista des del primer terç del segle XIX i del seu triomf a Catalunya, a l’inrevés del que succeïa a la resta de l’Estat espanyol, sobre les tesis socialistes. Des d’aquí comença un repàs des de l’època de les bombes (del Liceu, de Canvis Nous, ..), dels processos de Montjuïc, de la Setmana Tràgica, de l’època de la Guerra Mundial, dels anys del Sindicat Lliure i del Sindicat Ünic, de les bandes parapolicials del baró de Koenig o Bravo Portillo i la seva “llei de fugues” (això és, assassinar a sang freda obrers detinguts acusant-los que volien fugir de la policia), de l’auge dels membres de la FAI de Garcia Oliver, Durruti o Ascaso (i la seva “gimnàsia revolucionària” sobre els “trentistes” de Pestaña o Peiró. I en els darrers anys, de la pèrdua de la mateixa preponderància de la CNT. "És el l'anarquisme que s'aprofita del bandolerisme o el bandolerisme de l'anarquisme?"

Tot aquest afer li va valer la mort.

Certament, algun del grups faistes que ell va posar a la llum li van fer la pell els primers dies de l’inici de la Gerra Civil. Uns incontrolats el van anar a buscar al pis de Muntaner on estava amagat i el va assassinar a la carretera de l’Arrabassada. Tenia set trets al cap (tot un senyal) i només vint-i-nou anys d’edat. Va ser la primera víctima del periodisme català. Avui en dia, amb vint-i-nous anys, amb dures penes estem sortint de l’ou. L'historiador Jordi Finestres el va batejar com el reporter calidoscòpic.

“Està comprovat que les bandes d’atracadors que han actuat darrerament a Barcelona no són una altra cosa que uns agents de la FAI particularment actius. Els nostres gàngsters no són lladres vulgars. Treballen, per dir-ho amb el seu lèxic, per l’ideal”. Escrivint veritats com aquestes no és rar que els de la FAI li fessin la pell.

Un bon amic, manresà com ell, li ha dedicat recentment una pàgina web. Senzillament, excel.lent. Si us interessa la història de la Catalunya republicana, no us la podeu perdre.


______________________________________

I ara un repte pels lectors; especialment dedicat al Viatger, el del bloc Barcelona pixel a pixel, que sempre ens posa reptes de coneixement de la ciutat. Visteu-lo si no el coneixeu...

Quin és el personatge del dibuix i qui és el lloc exacte que representa? Com podeu saber de quin lloc es tracta avui dia? Difícil...? No gaire. Si algú ho endevina ràpid, la resta podeu aportar anècdotes sobre aquesta persona.

13 comentaris:

Biel Barnils ha dit...

És un dels gran periodistes catalans del segle XX i que ara, ja fa uns pocs anys, s'està desenterrant de l'oblit. Escrivia molt bé, molt modern. Les edicions que fa Proa dels seus llibres són esplèndides. Felicitats a tots: al Planes, a Proa i a tu, Veí de dalt, per difondre'l a través de la xarxa.

Carme R ha dit...

Interessant el teu post, m'apunto el llibre.

barbollaire ha dit...

És el Noi del Sucre, no? Salvador Seguí.
Si és ell és el carrer de la Cadena, crec recordar...

Bon dijous, Veí

Viatger ha dit...

Ho he imaginat , que podia ser el noi del sucre, tot i que no en sabia el carrer!

Ara bé veí, no series mai un bon assassí, ja que deixes moltes pistes! Saps de que estic parlant ?

Endevina com sense saber res del dibuix hagués arribat al nom del personatge en qüestió!

Rebotat el repte!!

Viatger ha dit...

Ei, perdona veí que soc un mal educat, moltes gràcies per la dedicatòria. T'estic preparant un repte d'antic cinema especial per tu, que segur endevinaràs.

Ah, i un tema tècnic, no se que té el teu bloc, que no rebo els feed (es diu així) a bloglines !

Arare ha dit...

jo he fet trampa. He clicat a propiedades a la imatge... hehehe...

bona nit, ve� m'ha encantat el bloc del viatger, hi he endevinat alguns llocs, per� com que ja estaven endevinats no hi he deixat cap comentari. Per� hi tornar�.

muam.

Anònim ha dit...

Oh... Ves per on, aquí he fet tard :).
Anònima

Júlia ha dit...

Aquest llibre el vaig llegir quan va sortir, ja fa temps. No estic d'acord amb això dels 'incontrolats', molta gent sap i sabia 'qui' eren, tenien noms i cognoms, que mai surten a la llum, i molta culpa de la desafecció a la República per part de gent moderada va ser d'aquesta mena de fets. Encara actualment he llegit, escrit per persones lligades a ideologies radicals que 'Planes era un pijo' i coses així. Un pijo amb pebrots, en tot cas. El cert és que han hagut de passar molts anys perquè sabéssim 'això d'en Planas' i es reedités aquest llibre, cosa simptomàtica.

I, sí, el Noi del Sucre.

Júlia ha dit...

Carrer de la Cadena, al Raval. Una pista pot ser, que, clicant la foto per desar-la, com diu Arare, surt el nom, no sé si el comentarista viatger es refereix a això o hi ha 'alguna cosa més'.

El veí de dalt ha dit...

Biel,
mercès! Concidim, doncs.

Barbo,
Sí. Cadena cantonada Sant Rafael.

Viatger,
sóc fatal, ho sé... Això dels feeds no sé què he de fer en el Blogger. Algú m'ho explica?

Arare,
veus? Això de la catosfera serveix per conèixer blocs interessants.

Anònima incògnita,
vaja, t'has deixat caure per aquí...

Júlia,
que tinguessin nom i cognoms i fossin coneguts no vol dir que no fossin incontrolats igualment. La por fa acallar consciències. I en Panes era l'excepció de la regla. Per cert, segur que tu sabràs perquè li dein el Noi el sucre al Seguí...

Júlia ha dit...

Insisteixo, i hi ha molts experts que història contemporània que ho corroboren, d'incontrolats, res, al menys en el seu context polític, controlats i consentits.

Ho sé, però callaré, de moment.

Joana ha dit...

La carretera de l'Arrabasada és la que va a Valldoreix? Recordo quan estudiava a Barna una amiga hi tenia un xalet i vaig poder gaudir d'alguns caps de setmana allà. Hi anàvem conduint ( jo) de nit! Una mica de por...recordo.
M'apunto el llibre.
Com sempre, la ressenya magnífica!;)

aristocrataiobrer ha dit...

he llegit tots dos llibres d'en Planes... maleïda època. N'hem après gaire?