De lectura (39): Memòria de tu i de mi, de Montserrat Abelló

Per la Zel, que diu que li agrada la poesia

«La poesia existe porque sabemos que vamos a morir»

Antonio Gamoneda

Fa poc es va commemorar el seu 90è aniversari i l’ILC va retre un homenatge a una de les poetesses vives més celebrades de les lletres catalanes. Però ho reconec: no havia llegit res d’ella (n’hi ha tants autors de qui no en sé res!). O sigui que l’altre dia a la biblioteca, recordant-ho, en vaig fer amb aquest exemplar.

És un llibret breu (té 42 poemes) i es llegeix fàcil. La poesia d’Abelló és senzilla, sense gaire escarafalls; planera i sintètica. Però molt peculiar. Escriu amb versos curts; poemes breus (de dues o quatre estrofes majoritàriament) però que s’uneixen de forma molt personal. Sense cap parafernàlia. A cops, eixampla l’espai normal entre mots i mots, volgudament. Com si en la distància física hi busqués l’afirmació del concepte. Fuig dels lligams i de l’ordre lògic dels versos. Sense comes. No sempre, però. És un poesia sòbria; bàsica, diríem. I aquí és on rau la seva força. Com diu Feliu Formosa al pròleg, «trobem una recerca constant de l’”altre”, de si mateixa i d’una plenitud que a vegades es troba en petits moments singularitzables». Ben cert. Sembla que els poemes li vinguin de forma espontània.

El llibre és una evocació dels moments viscuts amb qui va ser la seva parella (suposem que durant força anys) i molts poemes semblen un diàleg entre ella i l’absent. Ens parla de l’experiència de la seva soledat, de la recerca del record, de moments viscuts, de l’amor,... I entremig, poemes de la quotidianitat «I es torna ronca / la veu de tan cridar; / No a la guerra!»; «Mireu les mans i els dits / que es mouen pel teclat»; «i fent zapping busquem / rostres més bells, imatges»;... No és estrany que apareguin en diferents poemes paraules com “llum”, “silenci”, “viure” (deu cops!); “jo mateixa”, “somni”,... «I quedes immersa / en un somni / profund.». Hi ha molts poemes referents al seu amor (físicament inassolible ja, però espiritualment, a tocar); i el mateix títol de l’obra n’és un: Memòria de tu i de mi. És una absència tranquil.la, serena i assumida. Ja ho diu als versos finals: « I visc amb força / cada cop més / el do de ser: / sense recança».

Molt cops he pensat que el corpus poètic de molts autors es redueix a una dotzena de mots i conceptes que es van unint i desunint segons el moment. Com un calidoscopi. La gràcia està en què no es noti. «Tantes promeses perdudes / en l’atzar d’una paraula»

Hi ha una musicalitat clara en els poemes d’Abelló, encara que no una versificació en la forma («que es neguen a ofegar-se / dins les aigües furients / dels més funestos presagis»). És una música lenta, perquè el tema ho demana i la poetessa sembla encaramel·lar-se en els silencis. Fins i tot crec que expressa més en allò que no escriu que no pas en el que està escrit («He perdut l’ombra / la veu / em fugen les paraules»; «Impàvida / ho contemplo / I / no ploro.») Aquesta és, en essència, la força de la poesia sobre la prosa, no? Per això m’agrada tant.

Deixeu-me que en reprodueixi un parell de poemes, dels que més m’han agradat.

RES NO OMPLE

Res no omple
el buit d’aquesta estança.
El llit ple de coixins
on ja no dorm
ningú.

Sols ombres ocupen
el lloc on abans jeies,
i els records es perden
entre els llençols plegats
damunt de la cadira.

Ens neguem a acceptar
la veritat més clara.
I ens aferrem, obtusos,
a falsedats gairebé
obscenes.

DEIXA’M TORNAR-TE A DIR

Deixa’m tornar-te a dir
allò que abans et deia:
«Demà passat, vindré
pels corriols de la lluna.

Vindré a dir-te
que t’estimo.

Demà passat i l’altre també
I no sabràs què fer-ne
d’aquest amor tan
senzill i persistent.

I no sabràs que fer-ne
ni què dir-me’n.

I te n’aniràs
i seguiré estimant-te.

I tornaràs i et miraré
amb els ulls plens de somriures.

I tampoc sabràs què
fer ni que dir-me»

M’han quedat ganes per llegir-ne Al cor de les paraules que aplega els set llibres anteriors i que el 2002 va guanyar la Lletra d’or al millor llibre català de l’any. Algú el coneix?

PS
I parlant de poemes... Què caram passa amb el nostre cadàver? Hauré de fer com Jesús amb Llàtzer (ara que ja hem acabat el període pasqual) itorna a fer-lo ressuscitar? Havíem quedat que això aniria ràpid, i us esteu adormint pels replans! Casundoina!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: