De lectura (42): La ciutat del fum, de Vicenç Villatoro

"La maldat pot ser una cosa pitjor
que una mena d’indiferència” (p. 54)

“

Locuaç.

Moltes ciutats tenen la seva novel·la. Diria que Villatoro, egarenc de pura arrel, li ha volgut fer-ne un homenatge.

La trama és senzilla: l’acció transcorre en quaranta-vuit hores. Temps suficient perquè tots els fantasmes dels personatges apareguin de nou i la seva vida prengui un canvi radical. (ens pot passar això en la realitat? I tant!)

Ramon Cardona, vocalista de tangos i boleros a envelats i festes majors, és l’alias artístic de Ricard Colomines, torna a la seva ciutat natal, Terrassa, després de vint anys de no posar-hi els peus. Som al 1956, La víspera d’un 18 de juliol, dia del Glorioso Alzamiento Nacional. Ramon va sortir cap el front el 1936, va lluitar a l’Ebre i per por, va fugir l’exili. De retorn, va haver de passar per camps de concentració i expurgar un passat. Ara té dos amors en la corda fluixa, la Mercè i l’Ester; dones casades a qui no pot demanar més perquè tampoc ell els en dona més.

Terrassa, ciutat de senyors (“un senyor de Terrassa, un home de Sabadell”), de telers, li porta un mal presagi. Una ciutat que aquells anys s’està construint a si mateixa a força de nouvinguts que omplen antic camps i rieres: ca n’Anglada, can Palet, les Arenes,... “que creixia a batzegades a les lleres de els rieres, que era un soroll constant de fàbriques”. Allí hi va deixar la Bruna L'antiga amant, la jove lluitadora que va haver de quedar-se i sucumbir al nou règim, i que hagué d' oblidar-lo. Ara, anys després, està casada amb en Pep,

Però el destí els posarà de nou en contacte. “El futur li feia, de cop i volta, més por que el passat. Havia vingut per fugir. Havia vingut per covardia. Havia vingut a temptar la sort, la mala sort: potser a Terrassa les coses decidirien allò que ell era incapaç de decidir.”

Però les relacions són relacions mai reeixides. Hi ha una fatalitat intrínseca en les relacions dels personatges. La Bruna veu al Pep com un fill i no com un home. En Ricard és un home somort que reneix davant l’atzucac. En Ramon, el seu alter ego, és un miratge que ha durat vint anys i que, en l’ambient gris i ofegat de la ciutat, es retroba amb el seu passat. “El passat és una amenaça. El passat té una capacitat immensa de destrucció del present.”

El quadre és una relació a quatre bandes: la Bruna i en Ricard eren amants abans la Guerra; en Gabriel, cabdill falangista de la ciutat, que abusa de la seva autoritat, és una espina supurant.En Pep es venja de la Bruna. En Pep és un home gris, neutre, es redimeix a si mateix en un acte forassenyat. En Ricard, covard en el passat i indecís en el present, acabarà pagant els plats trencats de tots.

I la ciutat pertot. Una ciutat de senyors. “Vint anys després d’una guerra, la ciutat era una altra ciutat, però l’altra encara existia a sota. I podia sortir”. Els personatges són presoners del seu fatu. Les casualitats no existeixen, als ulls de la policia. Però sí als ulls de la història. I de la literatura. Un fet pot desencadenar vells records, anhels i passions. I fer renéixer l'odi, l'amor i la venjança. Hi ha preguntes que no es poden fer. Perquè tornen”.

Només per a fans de Villatoro. L'obra va guanyar el Premi Prudenci Bertrana del 2001.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: