Lectures, obligades o no, sobre Barcelona. Una selecció veïnal

Li dedico el post a Jordi JVR,
un paio que té un blog on sempre
s'aprenen coses de la ciutat de Barcelona.
Aneu-hi i no us decebrà.

Fa temps, en Robertinhos (o he escrit bé?) i la Rita em varem demanar (ells deien plis, plis) a partir d'un comentari que no sé on vaig fer, que els digués quines eren les cinc novel.les que jo destacaria sobre Barcelona. No cal dir que sobre la ciutat s'escriu i s'ha escrit molt i abastament (jo mateix alguna vegada, modestament, ho he intentat fer). La ciutat és en si mateixa matèria literària de primer ordre. Sempre hi ha hagut una diatriba sobre quina és LA NOVEL.LA de Barcelona (i aquí, el llibre del Pàmies no compta). Moltes ciutats tenen la seva "novel.la" o el seu autor fetitxe: el Dublin de Joyce, el París d'Hugo, el Londres de Dickens, la Viena de Zweig, el Sant Petesburg, de Dostoyveski, la Praga de Kafka, el Nova York d'Auster, el Buenos Aires de Borges, la Lima de Vargas Llosa, el Tokio de Murakami, la Roma de Moravia, la Lisboa de Saramago,... i tants i tants d'altres.

Doncs Barcelona, no. Ni ens cal, tu! M'agrada ssaber que hi ha molta gent que té novel.les excel.lents sobre al ciutat: Montalbán, Genet, Montserrat Roig, MCarme Riera,

És evident que la ciutat ha generat de forma directa o indirecta molt bones novel.les (parlo de novel.els, eh? no d'assaig; que aleshores enacra es dispara més la quota). I algunes, com les de Falcones o Zafón, de recent aparició. Barcelona, ven. Massa que ven. Per això m'agraden més avait les novel.les d'abans del boom olímpic. Hi ha molts historiadors que han fet de Barcelona el seu modus operandi. I cronistes cèlebres: Sempronio, Voltes, Duran i Sampere, Permanyer,... Precisament d'aquest m'agrada consultar : Cites i testimonis de Barcelona, Ed. La Campana. Un totxet que recull mil citacions des de l'època dels romans fins l'actualitat que escriptors o viatgers cèlebres -i no tan cèlebres-, han deixat escrit (o mal escrit també) sobre la ciutat. Segur que hi trobeu personatges i fets curiosos...

Però al que anàvem. Cinc novel.les. Les meves.

1. La marge, d'André Peyre de Mandiargues. Lectura obligada. Premi Goncourt el 1967. Una història colpidora d'un exili interior i una baixada en caiguda lliure del protagonista, un rossellès Sigismond, en una Barcelona gris i ofegada de postguerra sota la bota de del Fuhroncle, mixtura de Fuhrer i forúnculo que encarnaba Franco. Potser els barcelonins no érem tan apagats i esmaperduts com sembla extreure's de la novel.la; però s'hi respira els aires del barris baixos i puteros de l'època. No entenc com encara ningú en fa una ruta literària. Si algú em paga, la monto.

2. La febre d'or, de Narcís Oller. Un clàssic. L'ascens als altars i la caiguda a l'infern d'un menestral, Gil Foix, enriquit per l'especulació borsària. Deliris de grandesa, traïcions, maniobres, depotisme, signes inequívocs de la classe benestant de finals del XIX. Un retrat fidel d'una època i d'una gent que va marcar la formació de l'Eixample.

3. Vida privada, de Josep M. de Sagarra. Obligada lectura. Retrat de tres generacions d'una família acomodada, els Lloberola, en la Barcelona dels anys 30;xoc de contrastos entre la burgesia intel.lectual dirigent i l'ambient obscurs dels barris baixos. Hi surt de tot: sexe, costums, amistats, política, religió,... La ciutat creix amb la novel.la. Una hipòcrita lucidesa la de Sagarra, amb un domini de la llengua que molts ja voldríem.

4. La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza. La ciutat que creix a batzegades entre dues exposicions universals, 1888 i 1929, de la mà d'un escalador nat. l'Onofre Bouvilla, pervers, cruel, triomfador. Marcat per la relació de tres dones- Un ploam àgil, sagaç i cíncia la de Mendoza. Moviments socials convulsos i una al.legoria del poder i el joc brut; i al pols ciutadà d'una ciutat que creix per fer-se un lloc al món.

5. El Barcelonauta, de Pep Albanell. Ho sé. No els arriba ni a la sola de les sabates a les altres i a moltes més que deixo fora (Ramona adéu, de la Roig, o La Rosa d'Alexandria de Montalbán, o L'Atles furtiu d'Alfred Bosch, o La Xava, de Juli Vallmitjana, o La sombra del vent, de Zafón, o Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé...) . Però va ser la primera novel.la que vaig llegir en català. I això marca. Com el primer amor. Com l'amor del Quim, el protagonista, per una ciutat que vol deixar però que el destí s'entosudeix a no deixar-lo anar. Aventures i desventures d'un jove en una Barcelona variopinta, cosmopolita, oberta, predemocràtica, imprevisible, en plena dècada anys 70. Tot el contrari d'ara. Per joves i nostàlgics.

Si voleu ampliar informació sobre literatura i Barcelona, us recomano aquest enllaç. Un blocaire que domina la bibliografia com jo les relliscades ortogràfiques. Un autèntic bibliòfil, un gat vell dels llibres. A més d'altres coses...

I si no, podeu comprar aquest llibre. Setze rutes literàries que us faran descobrir racons amagats de la ciutat.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: