Imagina't... la Duschgel que truca la porta...

La Duschgel era una de les veïnes històriques del replà. Ens va deixar fa un temps i fa un temps ha retornat. Com una segona època d’una revista de nivell. Però ha vingut amb la mateixa força d’antany. O més. En un dels seus darrers posts ens posava un repte. I ja sabeu que el veí té la crosta fina. Només cal que una veïna vaporosa com la Dusch obri el pany, que surto ràpid a mirar per l’espiell a veure què passa.

Ella escriure un poema encès. D’aquells que llegint ja t’imagines la situació. Vaja, que la vius. I a sobre, la noia, va i li posa veu. La seva. No era el primer cop. I no en tenia prou amb la gosadia, que ens convidava a fer el mateix: a llegir el poema i enviar-li la gravació. I alguns/es ja ho han fet!

El veidedalt, que abans que res és un cavaller, es va sentit obligat a respondre la requesta. Almenys, algú que un dia et va ensabonar l’esquena li has de tornar el favor. Però havia de ser peculiar; és clar. I vet aquí que armat amb el Pompeu Fabra, em llenço a versionar lliurement –amb el permís de la Duschgel, i si no, me l’agafo— el text del poema… i en català!

El transcric, doncs. El teclejo a l’ordinador. Em vaig a fer gàrgares (Vull dir, que em vaig aclarir la gola a la pica). Em barallo amb l’ordinador per saber com caram es fa per gravar-se un mateix la veu (us juro que no tenia ni idea) i miro de fer els deures el millor que he puc amb música de fons inclosa (que no sé si se sent gaire).

I heus ací el resultat. Us juro que no em reconec la veu. I jo que creia que era com la de Humprey Bogart!

Va per tu, xiqueta. I per aquells/es que teniu imaginació. O sigui: tots i totes.

Aquí el text

Imagina’t que surto de l’habitació

tancant la porta rere meu.

I tu segueixes amb els ulls embenats.

Era el convingut.

Imagina't que abans de res

hem somiat les formes dels nostres cossos,

al tacte.

I al tacte hem sentit la nostra escalfor,

fins aleshores reprimida.

I ens hem assaborit per primer cop,

a les palpentes.

Era el convingut.

I ens hem embriagat

de la nostra olor particular.

Íntima.

I ens hem xiuxiuejat els mots,

quasi imperceptibles.

Imagina’t el meu neguit

unes hores abans.

Esperant-te a la cambra de l’hotel

amb els ulls embenats.

En la foscor.

Fins que he sentit com obries la porta.

Imagina’t l’acord a què arribaríem

tan sols per la força

d’uns pensaments

forjats en lletres.

Imagina’t-ho.

Sense conèixer-nos el cos,

ni l’edat,

ni la història,

ni el nom.

Tan sols els mots
que el nostre desig ha unit.

¿T’ho imagines?

I aquí, el text de la Duschgel

Imagínate que salgo de la habitación

cerrando la puerta tras de mí.

Y tú sigues con los ojos vendados.

Lo acordado.

Imagínate que antes de eso

hemos soñado las formas de nuestros cuerpos

al tacto.

Y al tacto hemos sentido nuestro calor,

reprimido hasta entonces.

Y nos hemos saboreado por primera vez.

A tientas.

Lo acordado.

Y nos hemos embriagado

de nuestro olor particular.

Íntimo.

Y nuestras voces se han susurrado,

casi imperceptibles.

Imagínate mi inquietud,

unas horas antes,

esperándote en el cuarto de hotel.

Con los ojos vendados. En la oscuridad.

Hasta que te he oído abrir la puerta.

Imagínate el acuerdo al que llegaríamos

sólo por el impulso

de unos pensamientos

plasmados en letras.

Imagínate.

Sin conocer nuestro físico,

ni edad,

ni historia,

ni nombre.

Tan sólo palabras

que han unido nuestras mentes.

¿Te imaginas?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: