20 de febrer de 2007

De pel·lícula (tres): Babel

Ahir vaig veure BABEL., del director mexicà Alejandro González Iñarritu. Ja sé que no és cap estrena, però al cine no hi vaig sempre que vull, sino quan puc; que és massa de tant en tant. Com trobo a faltar aquelles sessions dobles (DOBLES!)del Cèntric, al carrer Peu de la Creu (on s'està ara Edicions 62)! Ara que això dels cines va de baixa...Mireu com ha acabat el París: en un nou Zara! En fi, prou, que ja semblo l'avi cebolleta.

Babel, dèiem, no? Doncs sí. Quatre histories que es creuen a partir d’un esdeveniment fortuït. Quatre escenaris distants en tres continents (Texas, Marroc, Japó) amb gent que es troba en situacions límit. Unides per l’atzar i per un fil comú però sense saber-ho cap d'elles. El detonador: un tret de fusell que uns nens, pastors magrebins, fan tot jugant, contra un autocar de turistes i en fereixen una dona.

És un pel·lícula sobre la incomunicació. (¿Mande?) Vaja, a mi m’ho ha semblat. Un jove matrimoni nord-americà en crisi, que vol retrobar-se fent un viatge pel Marroc; dos germans sense més futur que emular la miserable vida de pastor de cabres del pare; una cangur mexicana, emigrant il·legal, que es fica en un embolic de mil dimonis per culpa d'un nebot anant a les noces del seu fill i duent els dos nens al seu càrrec; i una noia japonesa, sord-muda, revoltada amb el seu pare i el món sencer arran la mort violenta de la mare i angoixada per no haver fet un clau amb cap noi, encara. (Potser és la història més embotida amb calçador.) Diferents relacions familiars i afectives en contexts socials antagònics. Una maionesa difícil de lligar, eh?

La narració succeeix en porcions, a tastets; amb un ordre que sembla caòtic però que té la seva lògica a mesura que avança la trama. Ara un escenari, ara un altre, i mica en mica, pels detalls que diuen o manifesten els personatges, vas lligant el vincle entre els diferents escenaris. Fins i tot cal fer un flashback al final per acabar d’entrendre el fil dels esdeveniments. Fets que per cert, succeeixen coetàniament i al lalrg de tot un mateix dia.

Babel era l’edifici gegantí que els humans van voler aixecar per arribar a tocar el cel. La seva gosadia va ser castigada per la força divina amb la multiplicitat de llengües que hi ha al món, perquè amb la incomprensió mútua, no poguessin xafar-li la guitarra al bon Déu (que bo que és Nostre Senyor!) . Una món d'incomprensió per una raó bíblica. Un món real.

He llegit crítiques i no la posen gaire bé. A mi les pelis m'agraden o no. I punt. Aquesta m'ha agradat, sense entusiasmar-me. Té moments sublims, cert, com l’angoixa de la dona mexicana abandonada amb els dos nens al seu càrrec que busca desesperadament ajut al desert transfronterer (vaig passar set i tot, jo); o els jocs innocents dels joves japoneses amb un parc públic. La musica que sol acompanyar les escenes enganxa. Una banda sonora molt acurada, certament. La poesia que traspuen certes escenes, també són d’elogiar. Com l'escena final o la confesió del matrimoni que ha perdut un fill nonat.

El director i el seu guionista (Guillermo Arriaga) han volgut posar sobre la taula la complexitat de les relacions humanes. Casi ná! Però sempre hi ha lloc a la solidaritat i a l’heroisme; el petit heroisme diari de lluitar per allò que creus. Les quatre histories tenen desenllaços distints i divergents. Com si la felicitat d’uns depengués la desgràcia dels altres. I les desgràcies sempre van als més desgraciats. Això ja és més vell que l'anar a peu. Un càstig diví?

No els vull explicar els desenllaços per no aixafar la il.lusió als que no l’hagueu vista. Un esbós, tan sols: un final dramàtic (el dels pastors), un d’angoixant (el de la dona mexicana), un de feliç (el dels ianquis, com no!) i un d’esperançador (la noia nipona). La imatge final, la de la japonesa sord-muda, nua, abraçada al balcó de casa amb el seu pare, en una reconciliació incerta, sembla oferir un gir a l’optimisme. Aquesta història és la més deslligada de totes; i potser mereixeria una peli per si sola. Pare i filla són dues engrunes en un mar de gratacels de pisos, un rusc de milers d'ànimes anònimes, una babel fet a força de milions de petites històries que la camera, amb un zoom invers, va oferint a l’espectador, fins ser engolits pel marc de la metròpoli.

Petites engrunes en una BABEL impossible.

Una peli que, no per rodona, sí recomanable. Les fans del Brad Pitt (d'un madur interessant) o del Gael García Bernal, quedareu satisfetes.

20 comentaris:

Clint ha dit...

Ei veí, jo encara la tinc pendent! de fet l'altre dia vaig veure Crash! nova-nova no és però la vaig disfrutar moltíssim. De fet jo l'últim cop que vaig anar al cinema...GOLLLL de BAMBOMELLLLLL (ho sento, és l'inmediatesa del medi!)..com deia, l'últim cop que vaig anar al cinema hi feien memorias de africa!

Pd40 ha dit...

Aquesta no l'he vista, però tinc bones referències per altres bandes. Intentaré posar-hi remei.
Per cert, m'ha agradat la referència al cine Cèntric, de petit hi havia anat :)

ònix ha dit...

M'ha agradat molt mes el teu relat de Babel que la peli en si ...si ho sé me l'estalvio ,amb aquest comentari , no vull dir que els demés, se la puguin estalviar , de fet jo consumeixo tant cinema , que m'he fet molt rara i excessivament critica . Fa certa pena veure com desballesten Barcelona , quina ràbia em fa el Sr Zara XDDDDD
;)***

Palimp ha dit...

Me apunto la recomendación -aunque no sea entusiasta- porque cada vez cuesta más encontrar una película decente para ver. Gracias.

Mikel ha dit...

de moment jo tothom que conec que l´ha vist m´en a parlat molt be .... al final l´haure de veure..

Déjà vie ha dit...

jo l'he vista i a mi em va agradar força!!

^eMMa^ ha dit...

ola veí! com és que a mi només me n'han parlat malament??? aixxx que dec anar amb gent que no enten les pel·lícules.

Viatger ha dit...

Ei, veig que has fet una molt bona definició de la peli, que ha mi m'hagués estat impossible de realitzar, potser per que a mi no em va entusiasmar, i a mes a mes deixa el Marroc com un país molt tercermundista(que crec que no es) un veterinari atenent una turista ferida, tot el dilema de l'autocar que ha de marxar, un telefon que no funciona, etc.

I les històries son un xic previsibles, sobretot la de Mexic, no creus que ja pateixes des del primer moment que allò anirà de guatemala a guatepeor.

Jo no la he recomanat.

El veí de dalt ha dit...

Clint,
un melodrama com un cabàs, aquesta del Robert Reford i la Meryl Stretp.

Pd40,
tu ets del barri, oi?

Ònix,
tu sí series bona crítica de cinema...

Palimp,
Gràcias por la visita. Habrá peliculas mejores en la cartelera.

Mikel,
ja veus que no tothom pensa igual. El millor es veure-la i fer-se un mateix la idea de les coses.

Déja vie,
doncs van dos

Emma,
precisament per això. Perquè vas amb gent que hi entén... ;-)

Viatger,
el Marroc no el conec i é segur que deu haver zones tan desenvoluapdes com a casa nsotra. Però entenc que el director volia posar els "protas" en una situació límit.

Joana ha dit...

Bona tarda veí,
Jo fa un mes que la vaig veure. Una mica angoixant. Està ben feta. El que en vaig treure és que en un segon se't pot complicar la vida. Pendre una decisió banal te la pot canviar.
Que passis una bona setmana ;)

Joana ha dit...

Bona tarda veí,
Jo fa un mes que la vaig veure. Una mica angoixant. Està ben feta. El que en vaig treure és que en un segon se't pot complicar la vida. Pendre una decisió banal te la pot canviar.
Que passis una bona setmana ;)

Candela ha dit...

Jo també la vaig veure!!! però em vaig quedar amb ganes de saber com acabaven algunes històries. Jo he estat a la zona del Marroc que surt i és tal qual.

Arare ha dit...

Encar no l'he vist. Me l'han recomanat ferventment per una banda, i per una altra banda m'han dit que no n'hi havia per tant. Com que tinc unes opinions molt oposades, hauré d'anar-hi per contrastar i veure si em quedo amb els que els ha agradat molt, poc o gens.

Sigui com sigui, gràcies per la teva interessant "versió dels fets."

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Jo divideixo las pelis en oblidables e inoblidables.

Aquesta és perfestament oblidable. Nómes salvaria las escenas de la historia japonesa. La resta a mi no em va dir ni fu ni fa.

Pd40 ha dit...

Sí, sóc del barri, de fet de molt aprop d'on estava el Cèntric. Crec que alguna vegada ho havíem comentat, oi?

Candela ha dit...

Vei, no pot ser que em tinguis així d'oblidada. Com no vinguis ràpid a veure'm et perdràs un posts fantàstic, tu mateix. jaijijiji.

Bon cap de setmana!!!!!

Anònim ha dit...

ufffffffffff

Anònim ha dit...

sóc novata i no se si faig el que haig de fer
jotambé

Anònim ha dit...

21 grms tracta també de vides i mons distants que s'encreuen. grans tragèdies que van a parar a cert optimisma malgrat tot

El veí de dalt ha dit...

Joana,
Un segon et pot transformar la vida, sí,

Candela,
OK!

Cetina,
Oblidem-la, doncs

Pd40
Sí ho havies dit; però és maco recordar-ho

Candela,
jo no oblido mai.

Anònimes conegudes 1,

Anònima 2,
Uf!, va dir ella
Doncs a veure si practiquem més...

Anònim 3,
Me l'apunto