De cinema (catorze): Mapa de los sonidos de Tokio

Coixet té una mirada particular. Ja no és tan sols per les històries que ens explica; totes tristes, melodramàtiques, de gent solitària; aïllada del món; giravoltant sobre el fenomen de la comunicació (incomunicació, més ben dit) i les relacions humanes. Es també ja la manera de mostrar-ho i d’apropar-s’hi. Uns enquadraments originals, tot i que a voltes, forçats. Per això m’agrada tant el seu cinema. I aquesta pel.lícula confirma plenament els tics de “l’univers Coixet”. No és la més reeixida, certament, però és coixetiana cent per cent. Tot i que –seguint la broma fàcil- “coixeja” en algun punt.

La directora ens duu ara a la ciutat de Tòquio, que sembla que l’ha captivat. A mi, que no m’hi busquin! Però sembla que la ciutat –que se’ns mostra amb una bella fotografia i vistes zenitals- no té res a veure amb la història. La trama podria passar a qualsevol lloc i seria el mateix. I potser, els dos personatges no acaben de tenir la química que es demana en una pel·lícula de guió volgudament intens. No sé, ... és una percepció.

La Rio (Rinko Kikuchi, la nena sordmuda de Babel; que un dia ja vam ressenyar al blog) es una jove que viu sola i no parla mai amb ningú. Treballa de nit al mercat del peix i tan sols té un amic ocasional, un vell enginyer de so que grava i classifica tots els sons possibles i que està enamorat platònicament de Rio, amb qui comparteix dinars i passeigs en silenci. Té una doble vida com assassina esporàdica, a sou. En David (Sergi López), que regenta un botiga de vins a la ciutat, ha vist morir la seva parella, Midori. I el pare d’ella, un important home de negocis, el culpa del seu suïcidi. El soci del pare, volent complir el desig de venjança d’aquest, encarregarà a Rio que assassini David. I la doble historia ja està lligada. En conèixer’s, Rio i David mantindran una relació que se sustenta en el sexe, un desig mutu inconcús i una manca d’horitzons clars. I la ciutat de Tòquio, i els seus sons que s’escampen entre mitgeres, en les corrues del metro, en l’aigua del seus canals, en els xarrups dels seus menjars als restaurants, com a teló de fons. La veritat és que el final em semblava força previsible, i que la banda sonora, d'aire japonès i el recurs habitual a Antony and the Johnsons sembla un déja vue molt suar. Però algú que va filmar en el seu dia “Mi vida sin mi”, em mereix tot el crèdit possible. Tot i que alguns crítics la deixen a parir.

Els personatges de la peli no saben estimar; o ho fan d’una manera poc convincent. L’amic de Rio (que opera alhora de narrador omniscient); viu només per entendre la seva amiga quasi muda. La mateixa Rio, de qui no sabem res del seu passat, sembla portar amb resignada pulcritud el seu doble ofici. David és sincer en els seus no-sentimetns; però almenys sembla ser un bon amant.

“La gent no canvia; són les circumstàncies que ho fan” diu la Rio en un moment donat al seu amic. “Vols dir que no evolucionem?”, li repon aquest. Aquesta pregunta fa temps que me la vaig fer en els mateixos termes. Sempre he cregut que no, que la gent no canviem. Però és cert que som molt mudables i acomodaticis. Però és carcassa. Per dins ja estem forjats. En fi, la pel·lícula té un to angoixant que em va recordar, en certs moments, “L’últim tango a Paris”, quan el Brando i l'Schneider es troben en aquell pis buit, tans sols per comaprtir sexe. I no serà perquè David i Rio es trobin en un motel on hi ha habitacions que recreen ambients parisencs. El seu catau d’amor (les escenes de sexe tenen certa gràcia però tampoc és res de l’altre món) és la reproducció d’un vagó de metro parisenc! Collons! Com és que ningú s’ha inventat un negoci així a Barcelona? Segur que tindria èxit assegurat! Vaig a mirar si queda alguna habitació lliure al Museu i us munto una escenografia ad hoc.

Alguna proposta en concret?

Puntuació: 3,5/5

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: