De lectura (78): La petita història dels tractors en ucraïnès, de Marina Lewycka

“El passat és fastigós. És com una claveguera” (p. 219)

“Hi ha coses que més val no saber-les, perquè un  cop que les saps, ja no pots fer res per oblidar-les” (p. 319)

Finalment ho he fet. M’he apuntat a un Club de lectura del barri. Tot s’ha de provar en la vinya del Senyor, em deia l’àvia. El dia de la presentació ja ho vaig veure clar. Dels 25 inscrits, 23 són dones. I dels dos homes, un era el marit d’una de les inscrites (que a més, el dia de la posada en comú no hi era). L’altre era jo, s’entén. I com no, la moderadora del Club també és una dona. Si tenia algun dubte que això de lligar –vull dir, llegir—  i comentar llibres és cosa de fèmines, ja em queda del tot dissipat. I vés, per on; m’ho vaig passar molt bé. Que la meitat d’elles puguin ser ma mare no importa: és increïble les ganes que hi posen, el nivell que tenen i la saliva que gasten!. Crec que en un moment donat vaig poder aixecar el dit i tot...

El llibre que us ressenyo és avorridot; tot i que molta gent li veu totes les gràcies. Està aclamat per la  crítica anglesa (100.000 exemplars venuts en un mes!). Que voleu que us digui. A mi, l’humor britànic m’agrada. Però l’humor passat pel sedàs ucraïnès, no tant. La història té la peculiaritat que està escrita per una emigrant d’aquell país que té una visió àcida i crítica sobre la doble onada immigratòria que ha tingut Anglaterra: després de la de la II Guerra Mundial i la dels darrers anys, amb la  caiguda del bloc soviètic.  En Koyla és un d’aquests emigrants de la primera onada; antic enginyer industrial, va haver de fugir de les purgues d’Stalin “Només algú que ha sabut que és el totalitarisme està preparat per entendre què vol dir tenir paranoies” (p. 235)

vidu i molt excèntric, que es vol casar amb una jove ucraïnesa, la Valentina,  que té un fill de deu anys, divorciada, de pits més que generosos, i que ha conegut per correspondència. La història no tindria més suc si no fora que ell té... 85 anys!, i ella,... 34! Quans les dues filles de Koyla, la Vera (la gran) i la Nadezhda  (la petita), s’assabenten de les intencions del pare, entren en còlera, disposades a mostrar batalla, advocats al front, davant el que sembla un cas clar d’aprofitament i estafa.

Diria que la novel·la, més que el retrat curiós de la convivència d’aquesta parella desigual, és la doble visió que les dues germanes tenen front la vida i la relació amb el pare. La gran  és filla de la Guerra (va venir amb els pares exiliats quan tenia deu anys; després de passar una dura experiència al camp de concentració nazi) “L’esperit humà és mesquí i egoista, l’únic que cal és sobreviure” (p. 281); la segona —que és la veu narradora—; és filla de la Pau; arriba de nadó al país d’acollida. Una i altre han viscut distanciades des que la mare va morir (la Ludmila, una dona obsessionada per l’estalvi i l’ordre) i són com la nit i el dia: la gran, decidida i autocrítica; la petita, un pèl somiatruites. Qualsevol nimietat fa saltar espurnes entre les dues. Però la situació paradoxal que viu el pare les uneix per enfrontar-se a l’enemic comú: la Valentina; cadascuna a la seva manera. La Valentina, que treballa força però descuida la casa i el seu fill (que fa anar als millors col·legis);  té diferents amants; cosa que exasperarà més les filles; I entremig de tot això la història que en  Koyla va escrivint dels tractors; com la seva darrera obra pòstuma; un relat dins el relat. “No pretenguis mai que la tecnologia et domini i no la facis servir mai per imposar-te als altres” (p. 352)

A mi la lectura més que divertir-me m’ha neguitejat. Especialment en els moments en què en Koyla era “maltractat” psíquicament per la seva jove esposa. Cal dir que són els apartats més corrosius. La pobra Valentina no deixa de ser una víctima de la situació; una supervivent de l’esfondrament de les repúbliques soviètiques que busca tothora de mostrar el seu nou estatus social fins a situacions d’un paroxisme ridícul (arribarà a tenir tres cotxes, a quin més atrotinat!). “Quan algú té el poder els que estan per sota sempre miraran de guanyar-se les seves simpaties” (p.244) A vegades algunes escenes em recorden els pel·lícules de Berlanga: situacions kafkianes, inversemblants i corals.

El millor del llibre? Els diàlegs. Són francs i àgils. Es per això que es fa de lectura amena. Ara, de riure, riure,...no gaire.

Diuen que en faran una pel·lícula. Serà entretinguda, segur. Però no espereu gaire més.

Puntuació: 6/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si tha agrada't, pots votar-me a: