Foto Press 09: una mirada colpidora

Una exposició que commou. El certamen Fotopres 09 que organitza anualment “la Caixa” va néixer en un moment de canvis en les tecnologies de la informació al començament dels anys vuitanta, i constitueix un mirall de les transformacions que viu el món: guerres, migracions, misèries globals, dolor, desarrelament,... Es veu que “la Caixa”, que té pela llarga per tot, i financia beques perquè joves fotoperiodistes puguin fer la seva feina arreu del món. Li direm a l’Helena o la Cris que les demanin!

De crues podem definir les imatges d’Emilio Morenatti (Primer premi), que ha aconseguit fer seure davant la càmera una desena de dones que han patit violència de gènere al Pakistan. Dones fitant la càmera amb un fons neutre, que ressalta la seva mirada (mitja mirada a voltes) escrutadora. Res més. Dones amb el rostre ruixat amb àcid per qualsevol fotesa. Rostres mutilats, mirades innòcues, trets esgarrifosos; pells deformades. Feia temps que una imatge no em colpia d’aquesta manera. Només el fet que aquestes dones hagin gosat mostrar la seva desgràcia al món em fa pensar que algun dia es podria acabar amb aquesta —i altres xacres— que imperen en diferents latituds.

També és d’una poètica colpidora el reportatge de Walter Astrada (Segon premi), que retrata la violència postelectoral a Kenya entre els detractors i defensors del president electe l’any 2007. Una violència explícita que Astrada retrata amb una força inusitada. El terror dibuixat al rostre d’un nen veient com els soldats colpegen la porta de casa; o les ombres de munió de la gent apuntant un cadàver anònim al carrer són imatges que conjuminen el reportatge de denúncia amb la creació fotogràfica.

Estem en un món tan acostumat a la violència i a la guerra que les imatges de ciutats arrasades per bombes ja no ens diuen res. Però el joc de contrastos que fa Alfonso Moral ens fan adonar que entre els ferros recargolats i la runa, la vida segueix a un Líban, banyat per les aigües d’un Mediterrani proper i l’infern de les bombes de els fraccions antigovernamentals.  

L’exposició es completa amb els reportatges de Mikel Aristregi (“-40 °C / 96 °C”) sobre els pagesos desarrelats d’UIlam Bator, capital Mongòlia, que viuen, literalment, dins antigues canonades de conducció de gas amb temperatures de sota zero a l’exterior; o la quotidianitat dels emigrants del Raval de Barcelona de Jo Expósito (“Hostes de Déu”); o les excentricitats paisatgístiques d’un país aixecat sobre el petrodòlar com és Dubai (“Dubilandia”), amb pistes d’esquí enmig del desert d’Aleix Plademunt; o l’aproximació tendre als modus vivendi dels kshura (transvestits) del Pakistan de Marta Ramoneda –segurament el més tendre— ; o els contrastos de la vida i la mort als barris marginals de Caracas (“La sucursal del cel”), fetes en blanc i negre, de la Lurdes B. Basolí, on es mostra que la violència extrema és el pa de cada dia;  i finalment, potser el més fluix, un reportatge d’unes noces russes de Fosi Vegue, que busca l’anècdota dels detalls efímers.

Per un o altre motiu, no us la perdeu.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: