Diari d’un veí exiliat (1): La partença

Dia 1

Estació de Sants. Barcelona

21.30 h

—Buenes! Quisiera un billete para anar a Colemar Vieju

—Ya me puede hablar en catalán, ya; que desde que nos han traspasado a la Generalitat estamos obligadoss a entenderlo y àdhuc, a parlar-lo.

—Ah! Caram! Això de la Renfe catalana va de debò, doncs.  És que jo he de començar a practicar el castellà, sap. Vaig a fer un curset allí, precisament.

—Por trabajo? Digo... por feina? O va a pasearse?

—Per collons, més aviat. És llarg d’explicar... I no em parli de passejar... Doni’m un bitllet al lloc aquest. Perquè hi ha estació de tren allà, oi?

—Sí, hombre!  Això és a tocar de Madriz, como dicen allí! La capital! Se baja en Chamartín, donde le deja el Estrella y de allí, se coje un cercanias, y en media hora está en la ciudad.

—Doncs això. Un bitllet. Quant és?

—Anada i vuelta?

—Espero tornar,...si no em quedo en l’intent.

—La tornada la ha de hacer en quince dias, si no,…

—Crec que estaré més de quinze dies..., sí.

—Pues anada solamente. No irá a la cuartel, verdad?

—Hi ha un quartel?

—Sí. Cerca, yo juré bandera allí. En el 59! ... Lo digo perquè hacemos un descuento a los reclutas...Como que veo que me va con esta maleta de la postguerra…

—Ja veig que el traspàs també els ha despertat l’humor. En fi... Aquí té.

—Sale de aquí mitxa hora, que lo sepa.

—I quant dura el viatge?

—Nueve horas. Son 40 euros.

—Collons!

—Será en litera en un compartimento de seis plazas. Tiene sort. Solo hay otra litera ocupada. Buen viatge!

Pago i arrossego la maleta. Demano sis vegades l’andana del tren a Madrid i tots m’envien a l’AVE. Però jo no vaig en AVE, els dic. «¡Ah, va en el borreguero!», em diu un jove morè, d’accent cubà. «Pues es en el andén 25». L’últim. Ho suposava. Arrossego la maleta fins al lloc. La pujo amb bous i esquelles (com es dirà això en castellà?) dalt de la plataforma i busco el compartiment que em pertoca. Trobo una dona del servei, fumant com un carreter, amb la permanent caducada, que m’indica el vagó. Això és més estret que les voreres de Gràcia! A l’entrada, una altra dona, grassa com la polarda de Nadal de l’àvia, forceja amb el seu maletot que vol encabir sota una llitera. És impossible que hi càpiga. Com impossible és que ella càpiga en la llitera. Miro el número i és just damunt la meva. Ho suposava. «Joven, me puede ayudar a subir?». Deu estar de conya. Dos-cents quilos en canal per aquesta escala esmerlida?, penso. Ella, però fa l’intent i jo, per educació, empenyo des de darrera amb l’espatlla dreta i les mans als seus malucs, que s’enfosen sense tocar os. I a sobre, a mig alçar la cama, cau enrera, aixafant-me contra la paret i deixant-me sense respiració. «Uy, perdone! Que tope soy» I mentre ho dius, ja m'ha posat mà a la pebrotera. La realitat s’imposa. «Miri, li deixo la meva llitera. Jo ja dormiré a dalt.» «Muy amable joven, no parece catalán». Ostres, comencem bé! Comença a despullar-se allí mateix  i em pica l’ullet. «No le importa.¿verdad?». Pujo com un esperitat dalt la meva llitera i corro la cortina. Amb doble llaç.

El trajecte és un suplici. La morsa, a banda de no parar quieta i sacsejar tot el vagó ella sola, ronca a cor que vols (una altra frase per preguntar). I canta jotes dormida! No puc tancar l’ull i encenc el llum. Començo a llegir el llibre que duc a la bossa de mà: Manual del español urgente, editorial Cátedra. La meva bíblia durant dos mesos.

En arribar a l’estació, només mitja hora més tard del previst, deixo la dona forcejant i cridant per sortir de la llitera. «¡Joven, écheme una mano!» Veig venir dues hostesses amb un gat hidràulic. Les deixo fer. No vull rebre algun cop de michelin greixós a la cara.

Miro el paper que duc al damunt: “Família Alvarado Gonzalez, calle de la Mosquilona, 8; 3º 2ª. Colmenar Viejo. I un telèfon. Me’l  poso dins la caçadora. Arrossego la maleta. Busco la plataforma que em durà al meu destí. Fot un fred del cagar i encara és negra nit. I en canvi tot és a rebentar de gent. «Collons, aquí també es treballa», penso. He d’empènyer el cap per entrar dins el vagó. Sento la primera conversa del dia: «A ese niñato de Messi le cortaba yo los güebos por chulapas. ¡Mira que hacerle un hat trik al pobre Tenerife!”. Busco al diccionari de butxaca espanyol-polaco la paraula hat trik. No surt. Deu ser argot madrileny. 

Veig que això del castellà serà més difícil del que em pensava.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: