De lectura (81) : La quinta mujer, de Henning Mankell

«Las personas pocas veces son como uno cree que son.» (p. 199)

«Las mujeres sólo cometen errores cuando piensan como los hombres.» (p. 211)

No llegeixo habitualment novel·la negra. Suposo que, com en la majoria de gèneres, hi ha unes estructures establertes que es van movent a gust de l’autor. Per cert, si voleu estar al cas d’aquest món heu de visitar una llibrera de culte, Negra i Criminal, al barri de la Barceloneta, que organitzen el premi homònim i munten una setmana sobre novel.la d’aquest gènera a Barcelona. I si voleu  jugar a fer d’endevinadors literaris, aneu a mirar aquest altre blog (Dimarts de sang), de la Xurri i el Saragatona, dos blocaires de pes. Casualment, aquesta darrera setmana parlaven d’aquest autor.

En el cas del llibre llibre hi ha inicialment quatre escenaris que es van tancant sobre el culpable. Primer la situació  es planteja ràpidament.  Hi ha una dona que és assassinada, per error, a un poble algerià  per radicals integristes. És la quinta dona, d’altres quatre monges franceses que sí es volien assassinar. Aquest fet desencadena altres assaciants en sèrie a la regió sueca de Ystad. Un home gran, poeta i ocellaire desapareix. Un venedor de flors també. Un tercer home. Al temps es trobaran els seus cadàvers en peculiars circumstàncies, i unides per un sadisme calculat. Una llevadora apareix en un hospital en hores que no hauria de ser. Què uneix i quin estrany misteri amaguen aquestes morts?La gent organitza patrulles de vigilància davant la ineficàcia policial. El gruix de la novel·la són els indagacions de la policia, comandat per l’inspector Kurt Wallader. «El problema no es solo que carecemos de motivo y explicaciones. Carecemos también de un verdadero punto de partida» (p. 272). Finalment, com en tota novel.la negra, el desenllaç es ràpid i vertiginós.

El neguit de Wallader és el mateix que el del lector: ni un ni l’altre sabem el motiu de les morts ni qui les fa, ni perquè. Sobrepassat per una societat que ja no comprèn. El policia és un home solitari, divorciat, amb una filla ja gran que s’allunya d’ell i un pare distant amb qui pretén recuperar un temps perdut. Li costa estimar i fer-se estimat; tot i que en l’ofici és un crac. Pels seus pensaments se’ns retrata una societat, la sueca, abocada a contradiccions socials. «Wallander sabia que la mayor parte de las verdades eran tan esperadas como inesperadas, las dos cosas a la vez» (p. 115) En aquest país sempre plou o fa fred. Puc entendre com segurament surten tants escriptors d’aquestes latituds! No deuen poder fer gaire bé res més!  És una obra contextualitzada en el seu entorn.

Henning Mankell escriu de darrera endavant. «Una investigación criminal es un especial construción. Todo hay que hacerlo en el orden ordenado» ( p. 79). Vull dir que sense desemmascarar els motius de l’assassí (ja us dic que aviat sabem qui és) ni el motiu que uneix els diferents assassinats, el lector va solcant el camí, pla a plana juntament amb la (i)lògica policial. Nosaltres sabem coses que la policia no sap; però l’ajudem a descobrir en les diferents línies d’investigació obertes.  El lector viu, doncs, amb el conjunt de la policia, els avenços i les trampes per on els condueix la mateixa investigació. Amb tot, m’ha semblat veure un parell de cagades de procediment policial que em sembla que no haurien passat per alt a un policia professional (com és que no fan analitzar la resta de sang que es troba a la floristeria?, com és que no es busca als ordinadors el model de cotxe que el venedor de gasolina va veure aparcat?). En fi, potser filo massa prim.

Wallander intueix alguna cosa més que els habituals policies. Intueix un declivi moral i social del seu país. «Aquella Suecia que era la suya, en la que se había criado, el  país que se habia construido despúes de la guerra, no estaba tan firmemente anclado en al roca como había creido, Debajode  todo había un tremendal» (p. 200). I fins i tot, acaba per entendre el mateix assassí un cop pres, a qui visita temps després a la presó, precisament en un exercici d’aseveritat poc habitual. En el fons tot el mòbil és una venjança que un fet aïllat desencadena: «El mal se combate con el mal. Donde no hay justícia hay que crearla» (p. 149);  diu l’assassí en un moment donat. Em cau simpàtic en Wallander. Precisament perquè és un perdedor; un llop solitari, com els bons policies de novel·la negra.

M’han xivat fonts fidedignes d’un alta fidelitat crítica, que el seu darrer llibre,  L’home inquiet, precisament el darrer de l’època Wallander és  el millor de tots. El posarem en cartera.

Puntuació: 6,5 /10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí