De la carpeta del veí (18) Memòria visual

El relat que vaig presentar al concurs de relats curts on line en TMB

Memòria visual

Sempre m’ha agrada’t observar la gent. Fixar-me en els detalls. Intuir què faran sense que se n’adonin. Per això em van escollir. Per això sóc vigilant. Però avui em traslladen. No sé pas on encara. Ningú m’ho ha dit. Fa temps que ho suposava, malgrat tot. No em demaneu com: ho sabia i prou. En el meu ofici cal ser intuïtiva. Ho havia sentit en converses caçades al vol i en mirades aïllades dels meus superiors. No xerro gaire, jo. Sempre amunt i avall per les andanes, per les escales mecàniques, pels passadissos. Aquest és un món on és impossible avorrir-se. Ser aquí sota és com viure en una ciutat en petita escala. Botigues, bars, quioscos, músics ambulants, caixers,...
Aquest nit faran el relleu. Encara que ningú m’ho ha dit directament; ho sé. I és injust, perquè jo encara em sento útil. Però tres anys aquí baix és massa temps. I els nous empenyen fort. Més adaptats, més preparats. Amb més recursos. No saben que l’experiència és un grau? M’he passat la vida vigilant passadissos i algú haurà dit prou en algun despatx. I serà prou.

Són prop de les sis del matí. Ningú passeja per les andanes. No circula cap tren. Hi ha un silenci estrany. Estem al pic de l’estiu i en canvi, l’aire que ve de dins el túnel sembla glacial. Sento música. Deu ser la Desi, a l’andana del davant, que passa la baieta cantussejant la melodia que deu sonar al seu Ipod. Veig venir els operaris. Són l’Ivan i en Hassim. L’un es peruà. L’altre marroquí. Parlen sovint dels seus pobles tan llunyans i tan propers alhora. Històries paral·leles calcades d’un mateix guió. La gana, la misèria o el desig de prosperar. He vist el mateix discurs en moltes mirades dels passatgers en les aglomeracions de cada matí. Són històries tot el que jo acumulo. Bocins de vida que la meva memòria reté.

He fet un bon servei a l’empresa. Gràcies a mi, els revisors han enxampat carteristes reincidents o espavilats que havien saltat per damunt la tanca. No se m’escapa ni un. Bé; un sí. Un cop. Em va colpejar amb un pal, crec. Em deuria veure a venir. I el vaig perdre de vista. Encara tinc les marques. Però m’agrada més recordar els moments feliços. Sembla mentida, però aquí a baix n’hi ha molts d’aquests. Recordo aquell petó llarguíssim de dos adolescents que es va perllongar el que tardava en sortir un comboi i entrar un de nou a l’andana. Em vaig entendrir. Un metro uneix més que no separa. Els passatgers teniu costums gregaris. He vist corrues de gent vestits d’esport en dates senyalades. Grups de joves alegres cridant eufòrics la victòria de l’equip local. Noies habillades cíclicament xisclant mig histèriques anant a un concert d'algun ídol musical. Quitxalla esmunyedissa, amb motxilles a l'esquena, prests a l’aventura d’unes colònies d'estiu. Avis amb néts. Mares amb fills. Gent ben estrafolària i gent ben normal. Gent que els agrada llegir. O escoltar música. Gent de cultures ben diferents. Homes i dones que tenen la seva vida allí dalt i que comparteixen per una estona seient, converses breus, complicitats mútues. Amistats efímeres.

L’Ivan i Hassim abans d’arribar on sóc es creuen amb la Desi. Es saluden. I es piquen l’ullet. Hi ha mirades que no enganyen. Però no dic res. Ells vénen cap a mi. L’Ivan se m’encara.

—I que fem amb aquesta?
—L’hauríem de llençar com les altres.
—A mi em sembla que encara faria servei a la botiga de la meva germana.
—Però si no té dispositiu remot! Aquestes noves —va fer, mentre li mostrava la meva substituta— sí que són una passada! Has vist l’òptica? I a més, cent per cent reciclables. Cal adaptar-se als nous temps.
—I què? Ningú és fixa en les càmeres de seguretat.
—Però tothom sap que hi són. I bé que ens fan serve....

Clic. Noto l’adveniment del gran fred; com el coltell abans de caure damunt la testa. Sento què diuen, però no veig res.

—Desconnecta aquest cable, i baixa-me-la.

Em fonc en una neu grisa, trèmula. Després en negre.

Foscor absoluta.

Silenci.